En política, i com succeeix en moltes ocasions a la nostra societat, el reconeixement a la bona tasca, la intervenció o la mesura d’un adversari és poc freqüent. Sovint és més fàcil fer una crítica destructiva i esmenar a la totalitat una mesura que reconèixer que aquella qüestió o decisió ha estat positiva i que és útil per a la vida pública.
És possible que qualsevol lector que estigui llegint aquestes ratlles pensi que estic molt equivocat, ja que, precisament, la política democràtica es basa en la confrontació d’idees i de projectes i que, per tant, és bo marcar perfil propi i no reconèixer que el que ha impulsat o construït el membre d’una altra força política pot millorar la nostra societat. I és ben cert que és fonamental el debat ideològic, però també hi ha temes en els quals una mica més d’humanitat i menys de partidisme i propaganda no anirien malament.
En les darreres setmanes i, molt especialment en els darrers dies, m’he fet aquesta reflexió veient les reaccions polítiques a l’anunci de reformar el delicte de sedició. Junts per Catalunya, la CUP i algunes plataformes polítiques sobiranistes ja han anunciat protestes contra la mesura.
Potser qui ha estat més clar, en aquest sentit, ha estat Jordi Turull, secretari general de Junts, que en una piulada va escriure el següent: “L’A por ellos, a punt d’entrar oficialment al Código Penal. #DiguemNo”.
Cal recordar, amb tot això, que la modificació del delicte de sedició afavorirà, justament, Jordi Turull i la resta de dirigents independentistes condemnats en la sentència del Tribunal Suprem per l’organització del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i la posterior declaració de la independència de Catalunya. Cal recordar, també, que si no hagués estat per la voluntat política de l’actual govern central i, molt especialment, pel capteniment de Miquel Iceta (ja va parlar de la possibilitat dels indults durant la campanya electoral del 2017), cap d’ells estaria indultat i no existiria ni tan sols la possibilitat de reformar el delicte de sedició, ja que l’alternativa política a l’actual executiu (la suma de Partit Popular i Vox) no només no hauria adoptat cap d’aquestes decisions, sinó que, atenent les declaracions públiques d’Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal, hauria fet tot el possible per tornar a l’ambient polític que es respirava quan governava Rajoy.
Precisament per això, i malgrat que hi pugui haver diferències polítiques i dubtes sobre el moment en el qual s’ha anunciat la mesura, potser no estaria de més que tots els partits independentistes reconeguessin la seva utilitat. Però ja ho va dir Gabriel García Márquez a El coronel no tiene quien le escriba, que “la ingratitud humana no té límits”. I ja se sap que, en política, encara menys. L’origen de tot plegat es troba en el fet que l’independentisme, des dels seus orígens, té la creença que posseeix la veritat absoluta, fet que, en conseqüència, suposa el seu no reconeixement al caràcter plural i divers que té la societat catalana.
I és que, malgrat la ruptura del govern d’Aragonès, el secessionisme català continua pensant que la majoria absoluta ho pot tot. Continua entestat a voler el pa sencer quan les urnes, de forma successiva, li han donat la meitat de la barra. Una meitat de la barra, per cert, que no és suficient ni per reformar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Abans que s’aprovés la reforma laboral, la ministra de Treball, Yolanda Díaz, alertava ERC que “amb les coses de menjar no s’hi juga”. Avui dia es podria canviar el sintagma “les coses de menjar” per “la convivència”, i la frase continuaria tenint sentit. Una part de l’independentisme, malauradament, continua jugant amb un dels pilars de la nostra democràcia: la convivència. Ja sabem on porta l’alteració de la coexistència pacífica i harmoniosa de la nostra comunitat. No estaria de més, per tant, que els dirigents de Junts i la CUP recollissin el guant dels indults i de la reforma de la sedició per abaixar una mica el to i reconèixer l’encert de les mesures. A més, de forma indirecta seria admetre que els fets del 2017 van ser un error i que no es va tenir present la meitat de la població.
Però, malauradament, molt em temo que no serà així, perquè l’independentisme, com qualsevol altre nacionalisme portat a l’extrem, sempre aspira a més.
I així estem.
