Segons les previsions, aquesta setmana s’ha tancat el termini per a la presentació de candidatures de cara a la licitació de les obres de remodelació del Camp Nou. Aquest tipus de notícies, juntament amb la imatge de grues i material de demolició treballant al Gol Sud del Camp Nou, suggereixen que, d’una vegada per totes, l’Espai Barça ha arrencat fins a arribar a un punt de no retorn, que inclou el trasllat a Montjuïc del primer equip a partir de la temporada que ve. La realitat, però, és completament diferent d’aquesta cosmètica i aquesta aparença que tan bé domina Joan Laporta, aquest tipus de gestió mediàtica amb la qual continua dominant el barcelonisme des de la seva reentrada al Camp Nou.
La veritat és que, contra aquesta pressa i compulsió per adjudicar les obres molt abans de disposar d’un projecte d’execució i d’obra que ni tan sols ha entrat a l’Ajuntament de Barcelona -és a dir, anticipant-se a la concessió de la llicència per a aquesta tercera graderia que el president s’entesta a enderrocar com sigui-, hauria d’estar lligat i garantit el finançament.
Diverses veus periodístiques teòricament ben informades havien fet córrer la possibilitat que aquesta mateixa setmana s’anunciés l’acord amb Goldman Sachs per un import de 900 milions d’euros per poder reconstruir el Camp Nou i part de l’Espai Barça. Una xifra lluny dels 1.500 milions autoritzats per l’assemblea que s’havien calculat per al conjunt del projecte que preveu el nou Palau Blaugrana.
Sembla, per la coincidència de les fonts que apunten en la mateixa direcció, que, ara com ara, el Palau ha caigut d’aquestes converses i que no existeix cap possibilitat que els dos edificis puguin anar avançant alhora, com s’havia previst.
De fet, el pla original considerava imprescindible anar aixecant el Palau on ja s’ha enderrocat el Miniestadi a temps de poder tirar a terra l’actual, ja que constructivament no és possible acabar la nova tribuna principal, davant la qual s’han de soterrar establiments de servei com el museu i la megastore, a més d’una reconstrucció de les zones de pàrquing, sense prescindir preventivament de l’antic Palau.
Encara que s’hagi reestructurat l’antic pla a còpia de sacrificar un any de continuar jugant al Camp Nou per accelerar les obres, aquesta mateixa pressa no fa sinó augmentar la pressa per traslladar l’activitat de les seccions a una altra banda com més aviat millor. Això vol dir que si Goldman Sachs no troba inversors, els equips de bàsquet, handbol, hoquei patins i futbol sala s’hauran de buscar la vida i acomodaments en altres instal·lacions.
Aquesta dispersió i evacuació urgent, si és que de debò Laporta lliga aquests 900 milions per a l’estadi, seria un cop baix afegit al futur de les seccions, que ja coneixen la decisió de la junta de reduir en 15 milions el pressupost a partir de la temporada que ve. Una combinació d’elements perillosa i terriblement perjudicial per a equips que, al marge del bàsquet, que tindria la possibilitat d’instal·lar-se al Sant Jordi, s’haurien d’aixoplugar en pavellons alternatius i lluny d’aquest espai de confort de Palau, on han anat arrelant malgrat la majoria social del futbol.
No cal dir que si les obres del nou Camp Nou s’inicien aquest estiu la dimensió i el nivell d’afectació al propi entorn del club ja deixaria impracticable amb caràcter general la zona del Palau de la mateixa manera que està previst el trasllat del museu a l’últim reducte d’aquesta zona a la pista de gel.
Es parla amb prou feines d’aquest retard a abordar el futur del Palau perquè, com és notori, Joan Laporta sent una aversió històrica cap a les seccions per la mala rebuda i la pèssima relació amb aquest públic que sempre va considerar, almenys en la seva etapa anterior, com obertament nuñista.
Amb el temps que ja ha transcorregut aquesta dinàmica ha canviat, sens dubte, i, entre altres raons, perquè ningú ha reivindicat aquest fort llaç que va tenir l’expresident Josep Lluís Núñez amb el Palau. Una altra cosa diferent és que, precisament per aquest mateix motiu, a conseqüència d’aquesta mena d’orfandat directiva, el soci del Palau, el fidel, hagi desenvolupat una sensibilitat més independent i menys dòcil respecte de la directiva de torn. El públic del Palau no només entén del que és seu i fa la seva vida, sinó que ha après a gaudir del barcelonisme a la seva pròpia manera i a subsistir, respecte de la massa que segueix el futbol, en una precarietat històricament discutible, ja que cada any s’inverteixen 50 milions en el finançament dels quatre equips del Palau perquè puguin continuar disputant Copes d’Europa.
Aquesta és la raó per la qual Goldman Sachs no troba diners per al Palau del futur, perquè amb tants equips usufructuant-lo no existeix, a diferència del Camp Nou, un pla de negoci que pugui sostenir la devolució en un termini raonable d’una inversió de gairebé 500 milions.
Aquesta mateixa idiosincràsia i personalitat tan diferent, i al marge del batec del soci futboler exclusivament, és la que pot provocar tensions amb la junta de Laporta si, de sobte, a aquesta retallada de 15 milions, que situaria els equips en un segon nivell competitiu, com a la resta dels seus rivals, s’uneix un èxode precipitat, atropellat del Palau, casa seva, sense cap data de tornada.
Avui no hi ha un pla alternatiu, només un horitzó cada cop més negre per a les seccions i els seus milers de seguidors si no fos perquè, de la mateixa manera que Laporta intenta convèncer el barcelonisme que l’inici del compte enrere de l’Espai Barça ja és irreversible, en realitat el projecte continua encallat a l’espera que Laporta accedeixi a aquestes noves garanties de Goldman Sachs a canvi de deixar anar 900 milions. Laporta encara no s’atreveix a fer aquest pas que sí que canviaria el model de societat i que per descomptat contemplaria un Barça sense les seves seccions.
