Apuntem-nos a la revolució de l’accessibilitat

Quan era adolescent recordo que la meva mare em deia recurrentment una frase: “Quan siguis mare ho entendràs”. Era un recurs que sortia sovint a la llum en les converses sobre arribar tard a la nit, sobre la seva impossibilitat per dormir fins que arribéssim sanes i estalvies a casa. I certament, ara que sóc mare, i tot i que per sort encara no em toca patir les nits de festa perquè el meu fill encara és petit, crec entendre com es podia sentir. I és que si bé tots i totes coneixem el mot “empatia”, que és la capacitat d’una persona per poder posar-se en la pell de l’altre per tal d’entendre el seu sentir, viure una cosa en primera persona és allò que més et fa veure una realitat. Explico això perquè fa uns dies vaig tenir l’ocasió de poder participar en una formació per a posar-me al lloc amb persones amb diferents discapacitats i “viure” el seu dia a dia a la ciutat. Així per exemple, vam sortir al carrer equipats amb una cadira de rodes que una vegada rere l’altre s’entestava en desviar-se cap a l’acera, doncs les voreres de la meva ciutat tenen una lleugera pendent per evitar l’acumulació de l’aigua. Res. Vam donar només una volta a unes quantes illes de cases, però va ser suficient per comprovar com de difícil és sortir i fer una vida mínimament normal amb una cadira de rodes. Creuaments mal dissenyats que fan que girar d’un carrer a l’altre sigui un perill, voreres amb bordons tan elevats que és impossible baixar-los si vas sol, botigues i parcs infantils innaccessibles… en definitiva, espais que no s’han pensat per a tothom. El mateix passa en molts carrers si ets una persona cega. Desorientar-te pot ser molt fàcil per la manca de paviments podotàctils, per la dificultat de creuar el carrer davant la manca de semàfors sonors… o les persones sordes, que poden tenir dificultats per coses tan simples com fer una ruta turística amb un guia i per coses tan bàsiques com poder posar una denúncia i entendre’s amb un agent de policia. I els greuges no s’acaben aquí, les mateixes dificultats poden tenir les persones amb discapacitat cognitiva.

Les persones tendim a queixar-nos sempre. Sempre. Només cal entrar un minut a twitter per comprovar l’estat d’indignació que transpira aquesta xarxa social. Ens queixem perquè hi ha persones que no recullen les caques del gos, perquè els paviments no estan en bones condicions, perquè les voreres són estretes, perquè els tràmits a l’administració són dificilíssims… però no ens imaginem com aquest món de petits entrebancs que tenim nosaltres arriba a ser de difícil per a persones per a qui no s’ha pensat. Per això vull fer un prec des d’aquest espai que se’m concedeix i és que pensem realment en les persones, en totes les persones quan construïm la nostra ciutat. Perquè la tarda després de fer la formació no podia evitar pensar que les persones cegues, sordes, en cadira de rodes.. són unes valentes, i em nego a pensar això! Perquè no ho han de ser per a coses que a nosaltres no ens requereixen esforç. Han de poder fer la seva vida en igualtat, i sortir al carrer sense que això sigui una aventura digna de l’univers Marvel.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

NOTES ESPECIALS

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.