El cinisme i la manipulació mediàtica de Joan Laporta portats al paroxisme s’han concentrat en les declaracions recents en aquesta setmana prèvia al Mundial, orfe de notícies i d’activitat futbolística. La frase del mes, recollida en una altra d’aquestes entrevistes convenientment arreglades, aquesta vegada a l’agència EFE, no té preu: “Segons les normes del fair play financer de LaLiga, no podem fitxar”, ha assegurat el president amb una intenció ploramiques i, alhora, de queixa i de reivindicació. Com si l’organisme de Javier Tebas estigués obsessionat a impedir que el Barça es pugui reforçar el mes de gener després de gastar a l’estiu 200 milions en fitxatges, amb l’ingrés previ de 870 milions en palanques. “Nosaltres i alguns clubs de LaLiga també estem intentant convèncer LaLiga que sigui més flexible i ens permeti un altre tipus d’interpretacions”, ha afegit.
Dues preguntes sorgeixen espontàniament davant d’aquesta absurda reflexió. La primera: el Barça necessita més fitxatges havent caigut a la Champions després d’haver estat el rei del mercat a l’estiu? I la segona: Amb una previsió de gairebé 200 milions de pèrdues per a aquesta temporada, té sentit arruïnar encara més la fràgil economia del club devastada per les palanques?.
Les respostes, des del sentit comú, però sobretot des de la realitat innegable dels estats financers, només poden ser negatives i alimentar paral·lelament seriosos dubtes sobre si en realitat LaLiga, de la qual tant es queixa Laporta, no ha estat extremadament laxa a l’hora de fixar els límits salarials del Barça de Laporta.
D’entrada, costa atribuir al president suficient capacitat de raciocini sobre les seves actuacions en matèria de fitxatges si no fos perquè, òbviament, sap fer-se el boig, com es diu vulgarment, amb el doble propòsit de continuar motivant l’afició i la premsa generant una perspectiva fantasiosa en què, mancant partits de Champions, el club pugui continuar gastant il·limitadament. Fins i tot es continua inventant que Messi pot tornar.
Cap analista, ja ni tan sols ho fa la secta de Marc Ciria, donaria per bons els arguments de Laporta per justificar aquesta ansietat i compulsió per fitxar, com si estigués fent un torcebraç a LaLiga per excedir-se i abusar del seu poder controlador: “Vam haver de fer unes palanques -ha explicat-, que eren operacions econòmiques que van salvar el club de la ruïna, i ara el club està en recuperació econòmica, ara està sanejat amb uns ingressos previstos de 1.225 milions d’euros, un benefici també pressupostat de 274 milions, però malgrat això segons les normes del fair play financer de la lliga espanyola, no podem fitxar. Aquest tema s’hauria d’harmonitzar a totes les lligues europees perquè hi ha desigualtats en aquest sentit. És més flexible a la Premier que no a Espanya i això no té gaire sentit per a mi”.
La cavil·lació de Laporta es desmenteix per si sola, ja que sembla evident que si aquesta capitalització (870 milions en palanques) hagués pogut aplicar-se sobre volums de benefici i de despeses correctes, el Barça hauria de disposar sobradament de marge per fitxar, per reduir deute i per recuperar un saldo positiu de patrimoni net.
Ni tan sols en el millor escenari d’aquesta temporada res d’això passarà, ho pinti com ho pinti Laporta, encara que sí que hagi donat instruccions per a donar-los una urpada definitiva a les seccions amb 15 milions de reducció del seu pressupost. Sense saber quines seccions seran proporcionalment les més afectades, el Palau blaugrana s’ha sumit en la decepció i el desengany, un cop baix que, a mitja temporada, no pot tenir bones conseqüències.
Un sacrifici simbòlic, si és que s’acaba executant, en un mar de pèrdues estimat en gairebé 200 milions i un pla de negoci fictici del qual només sembla disposat a aplicar el mínim de la lletra petita que fa referència a les seccions.
Aquest pla de negoci preveu tot el contrari del que està passant, fins i tot tancar amb un benefici ordinari -palanques al marge- a força de reduir substancialment la massa salarial del primer equip de futbol en almenys 150 milions. Il·lusori.
Cap altre auditor que no fos nou, novell i de segona divisió hauria acceptat, com tampoc ho ha fet LaLiga, el disseny d’un pla de negoci que, amb patrimoni negatiu i pèrdues recurrents de gairebé 200 milions, tolera que Laporta s’hagi gastat 200 milions en fitxatges i augmentat a 656 milions la massa salarial.
Apunta l’auditor Grant Thornton a la memòria que “El 30 de juny de 2022, les bases imposables negatives pendents de compensar del Club pugen a 382,2 milions”, una dada que refereix els crèdits fiscals aplicats als exercicis amb pèrdues; és a dir, el profit d’impostos negatius que s’han de compensar amb beneficis al llarg dels deu anys següents.
La mateixa memòria, a continuació, explica com fer-ho: “La recuperació d’aquests actius per impost diferit es basa en el pla de negoci per als 5 anys vinents (exercicis 2022/23 a 2026/27) aprovat per la Junta Directiva del Club, que preveu la generació de resultats positius a partir de l’exercici 2022/23. Aquest pla de negoci es basa en un increment dels ingressos i la contenció de les despeses, especialment les corresponents a la massa salarial del primer equip de futbol i, en general, de totes les seccions professionals del Club, racionalització de les despeses d’estructura, increment dels ingressos procedents de marxandatge mitjançant la potenciació de l’e-commerce, noves línies de productes, nous canals de venda i noves llicències, potenciació dels ingressos procedents d’activitats digitals, subscripció de nous acords de patrocini i monetització de determinades àrees de negoci amb socis estratègics”.
Reconeixent aquesta urgent necessitat i sent conscient que les palanques només han servit per cobrir el dèficit de la 2021-22 i de la 2022-23 (300 milions com a mínim), el fracàs d’aquest pla de negoci resulta alarmant i ha de moure encara més a la preocupació quan al mes de novembre l’actitud del president és la de plorar pels racons mediàtics perquè LaLiga no el deixa gastar el que no té, a més d’advertir-lo, com l’auditor, que patirà les greus conseqüències de les seves bogeries si no rebaixa les fitxes abans de l’1 de juliol del 2023.
És el que passa quan, a vint-i-quatre hores del tancament de l’últim exercici, el 30 de juny d’aquest any, l’anterior auditor, Ernst & Young va optar per sortir cames ajudeu-me abans que arruïnar la seva reputació validant i certificant l’impossible. L’entrada de Grant Thornton va estar condicionada a l’acceptació d’uns paràmetres que, a la llarga, a més de perjudicar el FC Barcelona, també perjudicaran el prestigi d’aquest auditor. I Laporta? A ell li és completament igual i a més afirma que el club està sanejat econòmicament. Ell viu en una altra pel·lícula.
