Contra el genocidi a Catalunya

Vuit dels deu cognoms més nombrosos a Catalunya acaben en “-ez”. García és el cognom més comú; el segueixen, per aquest ordre, Martínez, López, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez, González, Gómez i Ruiz (dades de població 2022 de l’Institut d’Estadística de Catalunya).

Això es correspon amb una majoria social treballadora i castellanoparlant d’origen (el 55% de la població amb veïnatge civil català) que és menyspreada oficialment i maltractada als mitjans. Se’ns invisibilitza sistemàticament i premeditadament, però, com que això sembla que no els resultava suficient, a més se’ns humilia sentimentalment. Es pretén obviar aquesta realitat cultural, lingüística i social eliminant qualsevol vestigi espanyol (hispanofòbia) de l’ús públic del castellà/espanyol (glotofàgia) –conjuntament parlaríem d’etnocidi– i social (condemnant-nos a la integració forçosa assumint l’ideari nacionalista, renegant dels nostres orígens i acceptant el paper reservat a les classes subalternes).

Aquest estat de coses reflecteix la hipocresia de la seva casta dirigent, que és, simplement, una mostra més del seu poder: “A la classe A li encanta que la classe B se n’adoni i es queixi, perquè queixar-se de la hipocresia és només una altra manera de dir ‘la classe A té un estatus més alt que jo’ i ‘soc un perdedor’” (N.S. Lyons). Encara que, no ens enganyem, això no seria possible sense el seguidisme de gran part de les classes mitjanes catalanes, fonamentalment, les catalanoparlants.

No és la primera vegada que això passa a la història: a l’Anglaterra colonial s’imposava l’anglès als hindús, a la Sud-àfrica de l’apartheid l’afrikaans als nadius… També a l’Espanya franquista, no ho oblidem, el castellà als catalans. A Catalunya, una comunitat autònoma d’una nació democràtica que s’anomena Espanya, s’imposa per part dels nacionalistes el català i la cultura que consideren que els és pròpia segons ells als ciutadans catalans hispanoparlants. Això és, com en aquells antecedents, senzillament, opressió, i els que ho fan són uns opressors.

Sembla que no volen entendre el caràcter nociu d’“enfrontar deliberadament diversitats culturals mixtes i enriquidores que han conformat una societat plural i mestissa” (manifest fundacional Fraternidad, unidad y solidaridad, del Colectivo Juan de Mairena, juny del 2017).

Sembla que no volen entendre que, “en una societat bilingüe, caldria establir que l’única obligació dels ciutadans és no forçar els altres a canviar de llengua. Que cadascú pugui expressar-se en la llengua que consideri que li va millor segons el criteri propi. Això pot implicar un bilingüisme passiu; és a dir, que hom pot parlar en una llengua i el seu interlocutor en una altra, establint-se una comunicació fluida” (La Catalunya que volem per al segle XXI. ASEC/ASIC, març del 2018). I què fer quan al que estem assistint en directe, globalment considerat i des de fa diverses dècades, és –seguint Lemkim– un genocidi cultural, lingüístic i social que patim part de la ciutadania? Organitzar-nos i rebel· lar-nos, perquè només és admissible l’intercanvi entre cultures diferents des de l’òptica de les relacions humanes basades en el respecte i la igualtat. Un bon exemple el trobem a la Plataforma Escola de Tots, que ha posat en dificultats l’establishment nacionalista català i el govern d’Espanya.

Els estudiants de Soweto ens van donar una lliçó fa anys: “Consciència negra”, ho van anomenar ells. Es van negar a estudiar en afrikaans, a ser educats simplement com a servents del règim racista sud-africà. Potser que seguim el seu exemple i expressem la nostra “consciència espanyola” ja sense embuts, obertament, si cal mitjançant l’ús de la desobediència civil. Es donen les condicions per fer-ho.

Mentrestant, des de l’esquerra ideològica, un moviment polític jacobí, basat en el treball, l’Estat del benestar, recentralitzador, redistributiu, ciutadà i sobirà s’està obrint pas imparablement. Per molts de nosaltres ja és la manera que hem escollit per organitzar- nos i expressar aquesta consciència i aquesta rebel·lió. No ens resignem, no et resignis. Una altra Espanya no només és desitjable sinó que també és possible. Canviar la situació a Catalunya resulta imprescindible per aconseguir- ho. Som-hi!