Nous paradigmes: el “citaprevianisme”

Va haver-hi un temps, no gaire llunyà, en què un ciutadà podia accedir als serveis de l’Administració directament, sense anunciar-se. N’hi havia prou de presentar-se a qualsevol oficina de l’Estat i treure un tiquet per tenir dret a ser atès personalment per un funcionari. Res podia fer sospitar que es preparava una revolució que canviaria les nostres vides per sempre. Aquesta revolució va començar amb l’esclat d’una pandèmia de gran envergadura: es va decretar l’estat d’alarma, es va confinar la població i es van tancar les oficines de l’Administració. L’accés lliure i directe als serveis de l’Estat va ser substituït pel sistema de cita prèvia. Paral·lelament, la tramitació digital dels procediments es va generalitzar fins a fer-se gairebé imprescindible. El nou sistema ja no era ni directe ni igualitari: requeria disposar d’una connexió a Internet i saber navegar per aquest mitjà. I si bé és cert que també es van habilitar telèfons per proporcionar cites prèvies, no és menys cert que milers de testimonis parlen de telèfons que mai atenen.

Van néixer dues categories de ciutadans: els que posseeixen cert nivell econòmic i cultural, que els permet disposar d’un ordinador amb connexió i de prou coneixements per a navegar per la xarxa, i els sectors socials més vulnerables: població gran (Espanya és un dels països més envellits del món), que desconeix quasi completament l’univers digital i sol tenir minvades les seves capacitats intel·lectuals a causa de l’edat, cosa que dificulta encara més el seu maneig d’Internet. I finalment els més pobres, que no es poden permetre pagar ni un ordinador ni una connexió. No cal dir que de vegades aquestes dues categories conviuen en el mateix individu.

Després va passar el que tothom sap: dominada la pandèmia, allò que va ser una mesura temporal i d’urgència va esdevenir permanent. I la població va acceptar passivament la nova situació. El record de La doctrina del xoc, de Naomi Klein, és inevitable: alguns ens vam queixar, sí, però la gent, deprimida en temps de xoc (covid, guerra d’Ucraïna, amenaça nuclear, canvi climàtic, inflació…) es va resignar. En té ben bé prou de sobreviure i sobreviure’s.

La pandèmia va ser el gran pretext, el cavall de Troia necessari per aplicar aquesta revolució que podríem anomenar citaprevianisme. És una involució, ja que contradiu l’esperit d’igualtat entre ciutadans que inspira a la Constitució. El que no deixa de cridar l’atenció és que hagi estat implementada, precisament, per un Govern que s’autoproclama d’“esquerres”. El mateix Govern que, mentre denuncia bretxes de gènere amb ardor feminista, implanta bretxes digitals que exclouen grans masses de població. Ja sabem allò que els espera als exclosos: pagar a un professional (gestors, advocats…) o pidolar l’ajut de coneguts, familiars o amics. En el pitjor dels casos, abandonar: renunciar a demanar un ajut, arriscar-se a no fer la declaració de renda. O sigui, fotre’s (perdó).

Aquest sistema permet a l’Administració estalviar-se personal. Amb la quasi total digitalització dels tràmits, on abans calien deu funcionaris, ara n’hi ha prou amb dos, encara que sigui a costa de deixar fora amplis sectors socials. L’efecte menys conegut (però més pervers) és que amb la cita prèvia es pot modular la quantitat de persones que convé atendre per dia. Abans de la pandèmia, accedien a una oficina els ciutadans que hi anaven, sense més límit que l’hora de tancament. Avui, és l’Estat qui decideix quantes persones atendrà, quantes cites prèvies ofereix diàriament, en funció dels seus interessos o necessitats. És a dir, adapta la demanda a l’oferta, i no a l’inrevés.

Això, lògicament, li va de perles a una Administració amb una plantilla envellida i insuficient, a causa d’una política deliberada i constant (aplicada des de fa temps per governs de tot signe polític) de no substituir tots els funcionaries que es jubilen: una mena d’ERE encobert i silenciós, que discretament permet anar pagant cada vegada menys nòmines, encara que amb això el servei al ciutadà es deteriori més i més.

El millor de tot és que, a sobre, ens ho vendran com un avenç, com una modernització, amb la qual cosa jo passaré, inevitablement, a ser un vell reaccionari. Visca la revolució!

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.