“Pim-pam-pum” contra els periodistes

La feina dels periodistes és cada cop més precària, més complicada i, a la vegada, més menyspreada i més blasmada.  A Catalunya, en els últims dies, hem tingut dues mostres de l’alarmant degradació que pateix la meva professió vocacional, que exerceixo des de fa més de 45 anys. 

D’un cantó, l’aparició d’un fals perfil de twitter, on una periodista fictícia, Joana Masdéu, es dedicava a desqualificar tots aquells que han criticat la impresentable agressió dialèctica del diputat Francesc de Dalmases contra la subdirectora del programa FAQS, Mònica Hernández. Es va descobrir que aquest fals perfil l’havia activat un hiperventilat activista a sou de JxCat, que no té cap relació amb el periodisme.

De l’altre, la campanya d’odi a les xarxes de la qual ha estat víctima la periodista d’El Periódico Sara González,  a la qual han acusat de ser una “venuda” al servei d’ERC, pel fet que la seva parella fa tasques  d’assessorament al partit republicà. Posar en dubte la contrastada vàlua i professionalitat d’aquesta periodista per la identitat de la persona amb la qual conviu és molt miserable.

Atacar els periodistes és una vella tàctica de tots els governs totalitaris i dels polítics amb rampells autoritaris -Donald Trump n’és el paradigma-, quan els porten la contrària o els destapen les seves mentides i les seves misèries. “Matar el missatger”, desacreditant-lo o embrutant-lo, és el recurs fàcil dels qui han estat enxampats fent malifetes i que, per postres, es volen fer passar per víctimes.

Val a dir que l’explosió d’Internet i la proliferació de nous mitjans de comunicació digital  ad infinitum, amb l’aparició de l’alarmant fenomen de les fake news, també ha contribuït a crear una ombra de malfiança sobre el col·lectiu periodístic, estenent la sospita que actuem al diktat d’obscurs interessos i que ens dediquem a “amagar” la veritat o bé a “manipular” la realitat dels fets per afavorir uns “poders ocults”. Però, com en tot, cal destriar el gra de la palla i és evident que la immensa majoria dels professionals treballem de manera seriosa i responsable, verificant tot allò que publiquem i rebutjant, de manera rotunda, les fake news, que són l’antítesi del periodisme.

De ser un ofici prestigiat, pel seu compromís en la recuperació i la defensa de les llibertats democràtiques a Espanya, el periodisme viu actualment les seves hores més baixes, enfangat en tota mena de polèmiques sobre la seva moralitat i la seva credibilitat. Tothom s’atreveix a “disparar” contra els periodistes i hem esdevingut el “pim-pam-pum” de tota mena de haters, des de voltors de Vox fins a independentistes hiperventilats, passant per ayusistes, colauistes i complotistes de tot pèl.

Aquest ambient tòxic no ens ha d’acovardir ni afeblir en el nostre combat permanent per la llibertat de premsa i d’informació. El periodisme, malgrat la maltempsada, ha estat, és i serà una professió indispensable per salvaguardar la democràcia i empoderar la societat. En els països avançats, els mitjans de comunicació actuen com a “quart poder” reconegut, amb la missió de fiscalitzar l’actuació dels governs i dels representants públics i de protegir la ciutadania de l’afany voraç de les grans corporacions empresarials.          

Davant la crisi que passa la nostra feina, és el moment de recordar tots aquells companys periodistes que les passen magres o que paguen amb la seva vida la missió de servei a la societat, inherent a la nostra tasca professional. Els periodistes que se la juguen en molts països del món on les llibertats democràtiques estan fortament reprimides (Xina, Birmània, Rússia…) són el nostre exemple i la nostra guia en aquests moments de desconcert i d’incertesa.

Però els atacs a la professió no són només exclusius de països amb règims autoritaris o tirànics. En el Mèxic d’Andrés López Obrador, des de l’inici d’any ja han estat assassinats 14 periodistes, abatuts per sicaris de les màfies i dels narcotraficants.

Un cas especialment sagnant és el que passa actualment a l’Iran. El règim dels aiatol·làs ha desfermat una violenta repressió contra la població, que reclama llibertats i la fi d’aquesta abominable teocràcia. Els periodistes, tant els locals com els corresponsals estrangers i els enviats especials, són les víctimes propiciatòries d’aquesta brutal persecució i això fa que s’hagi creat un “silenci mortal” sobre tot allò que passa en aquest país de 85 milions d’habitants.

Se sap que hi ha 46 periodistes empresonats, molts dels quals afronten greus càrrecs, acusats d’“espionatge” i de “conspiració”. La salvatge tortura i la mort de la noia Mahsa Amini, a mans de la “policia de la moral” del règim ha estat la guspira que ha encès la ira i la revolta de la gent.

Entre les últimes víctimes d’aquesta duríssima onada de repressió hi ha les periodistes  Niloofar Hamedi, Elaheh Mohammadi i Nazila Maroufian, que han estat detingudes i tancades a la presó d’Evin per difondre detalls de l’assassinat de Mahsa Amini i de les protestes que s’estenen per tot el país. El bloqueig informatiu total que hi ha a l’Iran i la “tirania” que marca l’agenda de l’actualitat internacional fan que la dificilíssima situació que passen els periodistes iranians no mereixi cap atenció.

Però la seva valentia, el seu compromís i la seva determinació són un exemple per a tota la professió periodística. És per això que reclamo, des d’aquí, que difonguem i denunciem aquestes represàlies amb les nostres armes: la veu i la paraula. 

A Catalunya, els periodistes podem ser objectiu de “haters” i d’acusacions forassenyades dels qui se senten interpel·lats per la nostra feina. No aconseguiran atemorir-nos ni fer-nos callar. La nostra força i les nostres conviccions són molt profundes, sabem què fem, sabem què volem i tenim referents molt sòlids en el camí per defensar i eixamplar la llibertat de premsa i d’informació al servei d’una humanitat més democràtica, més justa i més transparent.