Un cop més, Joan Laporta s’ha escudat en l’avantatgisme i la covardia per donar la cara davant els socis després llargs mesos de silenci mediàtic real; és a dir, sense oferir una roda de premsa oberta i sense límit de temps ni de preguntes sobre tots els temes. Fins i tot amb el primer equip líder i superada, resignadament, l’eliminació a Champions, el que va ser en el seu moment un president sense tremolors ni dubtes, agosarat davant els micròfons, valent i amb aquesta capacitat que el feia tan singular per dominar el missatge i el discurs davant de qualsevol auditori, aquesta vegada ha triat parapetar-se al mitjà més col·laboracionista i lliurat a la causa, la portada del diari Sport, per deixar anar tota una llauna d’obvietats sense més profunditat ni sentit que les fabricades artificialment pel seu equip de comunicació i consensuada amb un mitjà i uns periodistes que no s’han sortit del guió.
El premi era l’entrevista i Sport, sobretot el seu director, Lluís Mascaró, amb la seva incondicional, exagerada i inesgotable aspiració a claca de l’any del laportisme, s’ha guanyat a pols aquesta mena d’exclusiva per la qual la resta de la premsa sospirava.
A aquest pas, però, no en concedirà gaires més, ja que la repercussió ha estat més aviat escassa, amb un seguidisme força apagat per la resta i amb un contingut tan poc atractiu que la mateixa pàgina web de Sport va haver de retirar-la com a primera notícia al cap de poques hores de desplegar-la en diferents peces i temàtiques. Segurament hauria venut molt més una entrevista a fons amb Gerard Piqué ara que ja és formalment un futur candidat a la presidència del Barça.
Per començar, l’ensopegada majúscula que ha marcat aquest inici de temporada, caure a la Champions per segon any consecutiu, cosa que per al Barça suposa viatjar enrere en el temps fins als pitjors anys de Joan Gaspart a la presidència, és una cosa que per a Laporta no ha passat, era previsible i d’alguna manera entrava als plans d’un equip en formació. Almenys així ho veu el president: “Jo valoro –ha dit– aquesta primera fase de la temporada positivament. S’ha millorat un equip, cada cop més competitiu, tot i que segueix en construcció. Però ja ha començat a generar grans expectatives. La prioritat d’aquest any és la Lliga”.
Tot i que és cert que ningú no pot prometre guanyar la Champions i també ho és que Laporta no ha concedit entrevistes serioses des de fa mesos, on hagués pogut delimitar exactament aquestes expectatives amb tot el que suposen les palanques i els fitxatges realitzats, inclòs el període d’adaptació de Xavi Hernández que ja ha passat per l’amarga experiència de perdre tots els títols, ningú no pot oblidar que va ser el president, eufòric a cada presentació dels reforços i a l’assemblea, qui més va encendre la caldera d’una il·lusió sense límits.
Laporta va prometre una vegada i una altra aquest estiu que l’equip seria competitiu i que estaria en condicions de poder lluitar pels grans títols una altra vegada. En cap moment va parlar de tenir paciència aquesta temporada ni, per descomptat, va insinuar que arribar al novembre estant fora de la Copa d’Europa mereixeria una valoració positiva. I pel que fa a la Lliga, no cal dir que si l’any passat, a deu punts del líder, Laporta repetia que “guanyarem la Lliga”, amb sis fitxatges dels més cars del mercat sembla evident i plausible que licitar per aquest títol amb el Real Madrid sigui més aviat una obligació que una novetat d’última hora. Per descomptat, li ha estat bé centrar el seu missatge a la Lliga aprofitant que les punxades del Madrid abans del Mundial s’han combinat amb dues victòries molt in extremis del Barça a València i Pamplona.
Punts sumats amb més èpica que bon joc, indubtablement satisfactòries, però que posen en discussió si l’equip de Xavi fa passos cap a aquesta construcció o torna a dependre sobretot de les individualitats i de certa casta i fúria de determinats jugadors. L’afició manté aquesta il·lusió, ho ha demostrat omplint el Camp Nou, perquè s’ha cregut que amb l’esforç per millorar la plantilla per força han de tornar els èxits, alhora que les ensopegades irreparables a Europa i l’encadenat de partits de Lliga poc brillants formen part d’aquesta realitat ambigua i en algun moment desconcertant. Caldrà esperar per a valorar la resta de la temporada més enllà que el disgust de caure a la Champions hagi estat, sigui com sigui, una gran e imprevista frustració.
Amb raó, l’entrevista de Laporta ha deixat més indiferència que una altra cosa, ja que tampoc a l’àmbit de la gestió econòmica el president ha pogut presumir d’haver resolt els problemes financers estructurals. La realitat és que han empitjorat des de tots els punts de vista, motiu pel qual totes les respostes esdevenen dubtoses i inintel·ligibles.
D’una banda, afirma que “amb les palanques hem salvat el Barça de la ruïna, l’estem recuperant econòmicament i hem pogut fer un equip competitiu. Ja no tenim les pors de l’inici del mandat, quan vam rebre el llegat tan desastrós. En aquell moment vam descartar l’opció de liquidar el club, és clar, o de demanar diners als socis, perquè no són responsables de la gestió nefasta que s’havia fet. El que vam decidir va ser fer valdre uns actius que tenia el club i vendre’ls a un preu molt bo ateses les circumstàncies en què ens trobàvem. No em cansaré d’agrair als socis i les sòcies que ens donessin l’autorització per activar aquestes palanques que han salvat el club. A més, aquests actius representen només un 5 % dels ingressos anuals del club, de manera que els comptes de resultats dels anys vinents no es veuen significativament perjudicats. I vull recordar que aquesta part d’actius que hem venut es poden recuperar al cap de 25 anys. Hem fet una operació molt ben estructurada, a un bon preu i que ha servit per a molt. Per salvar el Barça, per iniciar la recuperació econòmica i per construir un equip competitiu”.
El que no diu és que a més de minvar els ingressos de futur, la seva junta ha suspès dramàticament no només en la generació de més ingressos. El drama és que sota el seu mandat no hi ha hagut manera de recuperar-los al nivell de les despeses que aquesta nova junta ha generat. Resulta alarmant que després de fer fora Messi, Griezmann, Coutinho i ara Piqué, que va ser posat al centre de la tragèdia econòmica del club, la massa salarial s’hagi tornat a situar en 650 milions d’euros.
A la mateixa entrevista, després de posar-se la medalla d’haver salvat el Barça, admet que “encara hi ha un dèficit operatiu de l’ordre dels 200 milions d’euros anuals, que ve motivat, sobretot, per les enormes despeses que tenim. I, especialment, per la massa salarial. La nostra lluita està concentrada a reduir la massa salarial sense perdre capacitat per competir. És un exercici complex d’equilibri. La massa salarial era de 656 milions i l’hem de tenir en 450 milions”.
Després d’haver entrat a la caixa 870 milions nets de benefici, qualsevol periodista no subjecte a les servituds del diari Sport -que, per cert, ha augmentat considerablement els seus ingressos derivats de la publicitat del club- li hauria exigit retre comptes i obligat a admetre que un dèficit ordinari de 300 milions acumulat en dues temporades no són cap salvavides sinó un llast que està enfonsant la institució. El mateix president es desemmascara quan ha aplicat la recepta de gastar i fitxar més que mai quan el club necessita rebaixar sobretot la massa salarial (que inclou les amortitzacions).
El pitjor, amb tot, és la frase de portada amb què Laporta va pactar l’entrevista: “El Barça no serà mai societat anònima”. Una frase lapidària que, a la seva boca i dicció, no sona diferent de la de “Jo renovo Messi en un rostit” i d’altres per l’estil. El Barça, si depèn de la gestió de Laporta, està condemnat a una capitalització urgent en un o dos anys. Aquesta portada és tot un avís.
