Trobo a faltar en el debat polític i ideològic una major capacitat dels participants per acceptar els arguments i les decisions encertades dels adversaris. No tot el que fan els partits o grups ideològics que no són els nostres és perjudicial pel conjunt de la societat. L’oposició política plantejada com una negativa a tot el que fa el govern no és gens constructiva.
La funció de l’oposició és controlar la gestió del govern, denunciar allò que considera que fa malament i que va en contra dels interessos del col·lectiu social al qual representa i oferir les alternatives que consideri més adequades. No és criticar amb aspror qualsevol idea, projecte o llei que surt de l’àmbit governamental.
He pensat en això en veure la reacció de molts partits i plataformes ciutadanes amb incidència en el món de la política arran de la presentació de la proposició de llei que deroga el delicte de sedició.
A un costat i un altre del ventall polític i ideològic s’han produït respostes crítiques que m’han semblat excessives o sobreactuades. Des de la dreta espanyola que representen PP, Vox i Ciutadans s’ha presentat la proposta de PSOE i Unides Podem com una traïció a Espanya. Des del món independentista que representen JxCat, l’ANC, la CUP i la Brunete mediàtica que els acompanya s’ha considerat que era un nyap que només canviava el nom del delicte però que continuava abonant la persecució judicial dels partidaris de la separació de Catalunya o, fins i tot, que l’agreujava.
Ja es va viure un episodi similar quan el govern de Pedro Sánchez va indultar els presos condemnats pel Tribunal Suprem per la seva participació en l’organització del referèndum de l’octubre del 2017 i la proclamació de la independència posterior. Encara no he escoltat ningú dels beneficiaris d’aquella mesura donar les gràcies a qui els va facilitar la sortida de la presó. En castellà diuen que “es de bien nacidos ser agradecidos” (“és de ben nascuts, ser agraïts”). En català diem “home agraït, home de profit”. La meva àvia deia “de desagraïts l’infern n’és ple”.
No deslegitima cap partit ni cap ideologia reconèixer que els adversaris polítics l’encerten de tant en quan. Lògicament, qualsevol norma és millorable però tenir el NO a punt per qualsevol proposta que surti del bàndol que no és el nostre no contribueix gens a millorar la qualitat i la utilitat del debat polític.
Allò de “a l’enemic ni aigua” no hauria de ser la norma del comportament dels nostres representants polítics i socials. A l’enemic o adversari se l’ha d’escoltar i rebatre’l quan s’ho mereix. “Vèncer no és convèncer”, li va dir Miguel de Unamuno al general franquista José Millán-Astray. Franco va vèncer. No va convèncer, clar. Abans de dir que NO a tot el que diguin els vostres adversaris polítics, penseu si esteu amb el filòsof que va ser rector de la Universitat de Salamanca o amb el militar que cridava “mori la intel·ligència! ” i “visca la mort!”.
