Les relacions entre Espanya i Portugal passen per un moment d’intensa entesa i col·laboració. L’excel·lent sintonia que hi ha entre el primer ministre portuguès, António Costa, i el president espanyol, Pedro Sánchez, fan que el somni de l’aliança ibèrica -trencat fa gairebé 400 anys- estigui més a prop que mai de renéixer i de culminar.
Això s’ha visualitzat, de manera transparent, en la XXXIII Cimera hispano-lusa que s’acaba de celebrar a la localitat de Viana do Castelo, amb una àmplia representació d’ambdós governs. Els acords assolits signifiquen un avenç i un aprofundiment en la cooperació mútua, amb la certesa, a més, que hi ha molt de camí a recórrer plegats.
El nou Tractat d’Amistat entre Portugal i Espanya, rubricat l’any passat, és un text encara poc conegut i treballat, però que cal qualificar d’històric, perquè consagra, de fet, la Confederació Ibèrica com a interlocutor davant la comunitat europea. La intel·ligent estratègia desenvolupada per a fer front a la crisi energètica -amb la concreció de la “solució ibèrica”- ha servit per demostrar que la coordinació entre ambdós països és una garantia d’èxit.
Com ho és l’aliança per convertir la península Ibèrica en el gran centre de producció d’hidrogen verd, que serà exportat a la resta d’Europa a través de la futura canonada submarina BarMar (Barcelona-Marsella), pactada amb el president francès Emmanuel Macron. O l’acord dels governs de Lisboa i de Madrid per llançar conjuntament un estol de satèl·lits a l’espai.
Queda per resoldre l’etern problema de les connexions ferroviàries, en especial de l’anhelat AVE Madrid-Lisboa. Les obres avancen, d’un cantó i de l’altre, però la seva urgència queda apaivagada per la prioritat portuguesa de construir l’alta velocitat Lisboa-Porto.
Tot aquest procés de convergència pot arribar al seu zenit l’any 2030 si, finalment, la candidatura d’Espanya i Portugal, amb l’afegitó d’Ucraïna, és escollida per a la celebració conjunta del Mundial de futbol. Aquest esdeveniment esportiu pot ser el gran moment del retrobament ibèric i ajudarà a fer evident l’enorme valor i potencial de la península com a hub planetari que uneix quatre continents.
El Fòrum Cívic Ibèric -plataforma de la qual forma part el diari eltrapezio.eu, que editem el grup EL TRIANGLE- ha estat present a Viana do Castelo. Amb una reivindicació molt clara: que els governs d’Espanya i Portugal creïn un organisme permanent de coordinació i de gestió per implementar els acords del Tractat d’Amistat i que la força de la societat civil ibèrica sigui tinguda en compte per al seu desplegament.
La pròxima Cimera bilateral es farà l’any vinent a Espanya. Des d’ara i des d’aquí, proposo que s’endeguin les gestions perquè se celebri a Barcelona. Aquesta és una idea, que comparteixo i subscric, del gran amic i gran periodista Ramon Font, la persona que més ha treballat, amb discreció i eficàcia, per intensificar les bones relacions amb Portugal.
Catalunya pateix, des de fa dècades i segles, una greu miopia geopolítica i històrica. Aquest és l’origen de tots els nostres mals. La nostra aposta estratègica, en aquest segle XXI, ha de ser la concreció i vertebració de la dimensió ibèrica, amb la culminació de la connexió entre les façanes atlàntica i mediterrània de la península. La diagonal Lisboa-Madrid-Barcelona és l’eix de la nostra força i del nostre futur.
Això i la consolidació de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, amb vèrtexs a Tolosa, Montpeller, Saragossa, Barcelona, València i les Balears. Aquest projecte, impulsat pel president Pasqual Maragall, va ser liquidat i enterrat per la voràgine independentista, que ens ha portat a una dolorosa derrota i a un “cul-de-sac”.
En l’imaginari independentista, s’exalta la dinastia dels Àustries (“federalistes”), en contraposició amb la dels Borbons (“centralistes”). Però oblidem massa fàcilment que va ser el rei Felip IV dels Àustries qui va pactar amb el borbó francès Lluís XIV l’amputació i cessió de les comarques catalanes de l’altre cantó dels Pirineus. Aquest és el gran drama –més que no la posterior Guerra de Successió- que ha determinat molt negativament l’evolució històrica de Catalunya.
Jo soc republicà. Crec que les monarquies –totes- no tenen cap mena de sentit en les societats democràtiques modernes. Supeditar el destí de Catalunya a l’anacrònic referent, barroerament manipulat, de l’Espanya dels Àustries és una estupidesa i un insult a la intel·ligència.
Va ser Felip IV qui va provocar la secessió de Portugal i va escapçar els territoris transpirinencs del Principat. Ara, Espanya i Portugal intenten reconduir aquell enorme trauma històric i entenen que, en el marc de la Unió Europea, la península Ibèrica té una oportunitat d’or per recuperar el protagonisme perdut.
Amb una derivada molt potent: Espanya i Portugal, si van plegades, poden ser el gran cap de pont entre l’Amèrica llatina i els països africans amb el continent europeu. Estem parlant de la multiplicació de negocis, de feina, de població, de prosperitat, de futur pels nostres fills i per les generacions que ens venen al darrere.
Catalunya no pot perdre aquest impuls de progrés. Som la baula, juntament amb el País Basc, que connecta la península amb Europa. Per això, ens hem d’obrir i propulsar, sense complexos, l’enorme força latent que té la dimensió ibèrica. Hem abandonat durant deu anys el projecte de l’Euroregió i, a banda de fer el ridícul, hem perdut un temps preciós. Aquesta “badada” ens ha portat a l’actual decadència i desorientació.
Independència? Aliança ibèrica i Euroregió!
