Imprescindibles són les coses del menjar, el recer i el jeure amb parella plaent. Necessàries la solidaritat, la cultura, el progrés professional. Però, avança el deteriorament moral i polític que iguala la llibertat amb la llei del més fort, subordina el que és públic al que és privat i es menyscaba l’Estat de benestar.
Esaú, obedient al seu pare Isaac, tornava afamat i cansat de treballar al camp. Jacob, preferit de la mare, vivia il dolce far niente i es disposava a menjar-se un plat de llenties. Esaú va demanar a Jacob que l’hi cedís, i aquest li va proposar canviar-li per la primogenitura. De què em servirà si em moro de gana?, es va preguntar Esaú, i va accedir a l’intercanvi.
Són contraprestacions tan difícils d’entendre com algunes que s’acorden, actualment, en convenis col·lectius. Se cedeix en llibertat, quantitat de treball i deteriorament professional, per una expectativa de permanència, limitada a una part, segons un pla mundial de decisió desconeguda. O la preocupació exclusiva, d’alguna cúpula sindical, pel manteniment del poder adquisitiu i la permanència a l’ocupació. Sense referències a la contraprestació laboral (què, com, quant, quan, on i qui) que decideix l’empresari al seu lliure albir.
La menció a la “lluita de classes” s’ha evaporat. A dalt i a baix, rics i pobres, gènere i nacionalitat. No obstant això, un reputat financer va afirmar, recentment, que sí que existeix i que l’estan guanyant.
Els propietaris dels mitjans de producció, els seus gestors de fons, volen que es treballi el màxim, que els sous siguin els mínims i que es redueixin tota mena de costos, fins i tot els de seguretat i mediambientals, més el saqueig de recursos naturals no renovables. Incrementen els seus beneficis privats, en vendre els productes i serveis tan cars com poden. Amb abusos, com l’electricitat més barata al preu de la més cara, impulsant variacions en l’oferta-demanda i en acaparar productes bàsics. Pretenen que es rebaixin o eliminin impostos, mentre demanen subvencions.
Els treballadors solen buscar l’equilibri entre treballar el que és suficient i la millora del nivell de vida. Que l’entorn laboral sigui humà, segur, acotat temporalment i que proporcioni satisfacció, estatus i possibilitats de promoció professional i social. Serveis públics adequats, costejats mitjançant una tributació progressiva i equitativa.
Interessos contraposats, la negociació formal dels quals, informal o de facto, dona lloc al pacte social. El resultat depèn de la correlació de forces que assisteixi cada part, cada lloc. Amb l’acord, de grat o per força, no s’acaba l’estira- i-arronsa. La part que beneficia el treballador se sol escamotejar. Un exemple recent és el canvi en la precària contractació per l’estable. Ho incompleixen usant els períodes de prova, discontinuïtats i altres artefactes de “feta la llei feta la trampa”. Ho facilita l’organització del treball, dissenyada, des de fa molt temps, per prescindir de treballadors amb cervell o fer-los innocus a la producció. Fa més d’un segle, l’ideal eren goril· les ensinistrats, avui són robots amb algoritmes dissenyats al seu gust. Però les màquines ni compren ni creen plusvàlua.
La força dels treballadors és la unitat i l’organització sindical. Es fonamenta en la permanència continuada a la feina en condicions laborals similars, en els coneixements professionals que fan funcionar la producció i en la confrontació amb el patró per al qual treballen.
Per dificultar la unió i la solidaritat, el centre de treball es descompon en “cadenes de valor”. En un mateix lloc, els treballadors depenen de diverses empreses i tenen condicions laborals diferents.
L’organització capitalista del treball fa superflus els coneixements professionals. Els llocs de treball s’accionen mitjançant instruccions simples que l’empresa dona, que fa passar per formació. Substitueixen la promoció professional per la salarial, sense més requisit que el pas del temps i la submissió. La intel·ligència humana, emocional i autònoma, la substitueixen per l’artificial, algorítmica, automàtica i dissenyada a la seva conveniència.
L’amo es difumina. Els gestors decideixen davant de taulers electrònics segons els guanys. No coneixen els treballadors ni les seves necessitats i torbacions.
És lògic que cada cop hi hagi menys persones que vulguin treballar en aquestes condicions.
