Laporta es va enrocant perillosament en el paper de ‘Florentino’ del Barça

Els seus assessors de comunicació i ell mateix han vetat les preguntes dels periodistes als actes de club, ja no concedeix entrevistes i serà difícil que accepti una roda de premsa oberta a tots els mitjans i sense línies vermelles

Joan Laporta

De les versions més populars de Joan Laporta, personatge camaleònic i teatral, molt capaç d’interpretar innombrables i diversos papers al llarg de la temporada, la versió menys coneguda és la del president esquiu i fugisser de la premsa, pràcticament mut i desganat respecte d’una de les seves aficions preferides: tenir presència habitual i destacada als mitjans

Encara que no ho sembli, Laporta no ha concedit una sola entrevista com cal des de finals de març passat, quan encara anava cridant per les cantonades que veia l’equip guanyant la Lliga; és a dir, amb recursos, futbol i joc per remuntar-li al Madrid l’avantatge que li va anar ampliant des de l’arribada de Xavi malgrat els quatre reforços d’hivern. El Barça de Laporta va acabar segon, però mai no va ser un candidat seriós a aquest títol que l’equip de Florentino es va endur amb amplitud i indiscutiblement, complementat amb la Champions.

L’equip de Xavi, malgrat l’esforç econòmic i del  fet d’haver triturat tres entrenadors (Koeman, Sergi Barjoan i Xavi) va acabar la temporada amb zero títols i un president que no ha donat la cara des de llavors. És a dir, no ha acceptat comparèixer mediàticament a un escenari en què els periodistes puguin preguntar sense limitacions ni línies vermelles tot el que considerin oportú o que necessàriament calgui i sigui raonable aclarir i explicar als socis.

Sovint aquesta ha estat la via de comunicació més emprada en la relació entre la presidència i els socis del FC Barcelona, sempre atents a aquestes compareixences obertes i sense quotes establertes de temps ni de preguntes. Laporta s’ha amagat, sense sotmetre’s a aquest tipus de rodes de premsa, des de molt abans que, set mesos enrere, concedís les últimes entrevistes individuals, un dilatat període de temps en què, tot i això, s’ha vist en la tessitura de convocar assemblees i de sol·licitar el permís dels propietaris del club per a la venda de patrimoni i del seu conseqüent empobriment.

Només mitjançant tretes legals i el control telemàtic, cal afegir que totalitari i antidemocràtic, d’aquestes assemblees, Laporta ha pogut obtenir aquestes llicències que, a la curta, només han servit, bàsicament, per tapar pèrdues recurrents.

Admetre la pèssima gestió econòmica, financera i patrimonial d’un club que no ha fet més que augmentar deute i despesa en menys d’un any, malgrat ingressar 870 milions d’euros de beneficis, no és una cosa que vingui de gust explicar. I Laporta no ho ha fet realment, ja que no serveixen les entrevistes als mitjans americans a la gira d’estiu pels EUA ni tampoc les preguntes convenientment filtrades i camuflades a les assemblees més manipulades i menys lliures de la història del FC Barcelona. Encara menys, les intervencions en les presentacions de jugadors, estrictament circumscrites a preguntes amables o aquells actes oficials de club en què no s’han admès preguntes al president.

Tampoc no compta com a tal, és clar, l’entrevista oferta a Barça TV+ -entre l’empat davant l’Inter i la derrota al Bernabéu-, lògicament modelada a gust del director de comunicació, Alex Santos, i de Jordi Finestres, l’assessor de Laporta a qui correspon decidir, ateses les circumstàncies, la conveniència d’amagar el president del primer pla mediàtic. Estan convençuts que el benefici d’amagar-lo de la premsa supera amb escreix les nefastes conseqüències d’anar-se’n de la llengua com a ell li agrada, sempre complaent amb l’audiència i gustós de dir allò que els barcelonistes prefereixen escoltar encara que s’allunyi dramàticament de la veritat.

L’estratègia ve a ser la mateixa que a les eleccions, quan els seus assessors van considerar prudent i menys perjudicial evitar-li els debats davant Víctor Font i Toni Freixa, ja que cada vegada que parlava s’encoratjava per sobre del que calia. Va ser aquell Laporta que va encadenar el seu destí a la renovació de Messi amb al·legats com “jo soc l’únic que el pot convèncer” o, si es parlava de comissions i de fitxatges com el de Neymar, afirmava que “el que nosaltres no farem serà amagar allò que ha costat un jugador ni tampoc donar comissions per aquest tipus d’operacions. I si n’hi ha -va emfatitzar- les explicarem amb tot detall”. Per no recordar les nombroses vegades que va repetir, sent fals, que disposava de l’aval anticipadament i que estava preparat per a la presa de possessió.

Per descomptat, mentir i manipular no només forma part de la seva manera de ser i d’actuar, sinó que aquesta habilitat tan singular per capitalitzar i escenificar un domini del missatge, el discurs i la propaganda com cap altre president del club vindria a ser la clau del seu èxit social i periodístic. Malauradament per al Barça, sense que aquesta proverbial màgia seva per al gran teatre blaugrana tingui correlació amb la seva capacitat per a la gestió, més aviat nul·la.

Laporta ha aconseguit, això no obstant, que els mitjans i les xarxes digitals que tan bé controla segueixin fent el mateix soroll de fanfàrria laportista com si ell mateix estigués cada dia a les redaccions, als platós i als fòrums d’influenciadors.

O, si més no fins ara, ja que tots aquests mitjans comptaven que el president fos un habitual dels seus programes i entrevistes, un venedor de diaris i d’audiències. En definitiva, que compensés amb la seva participació i protagonisme aquest tracte privilegiat d’entrada sota pal·li a totes les catedrals de la comunicació.

Precisament, les crítiques per part del mateix entorn laportista a l’àrea de comunicació dirigida per Alex Santos s’han concentrat en la seva obsessió per bloquejar i impedir l’accés dels periodistes al president en un format de llibertat de premsa i d’expressió que, clarament, avui podria provocar més mals i desgràcies que un altra cosa.

És fàcil suposar que un president com Laporta, atrapat en el seu propi i descontrolat món de les palanques, ha d’estar a punt d’esclatar i en un estat d’ansietat que el fa avui encara més perillós i il·limitadament fantasiós davant d’un micròfon.

De moment ha pogut superar, més malament que bé, el mal tràngol de l’eliminació de la Champions sense donar la cara ni proferir cap d’aquelles temibles proclames o fanfarronades de què s’ha valgut tota la vida per prosperar al barcelonisme.

Després del vot de censura del 2008 va estar uns mesos sense donar entrevistes i quan ho va fer, a TV3, va ser per reconèixer que “m’he hagut de fer el mort per sobreviure”.

Ara és diferent, ja que Laporta sembla que ha entrat aquests últims mesos en una nova dimensió en què, segurament per mimetisme amb Florentino Pérez, el seu actual i únic referent, ja no es reconeix com el clown addicte a les càmeres i les portades en què es va convertir quan va irrompre sobre un elefant al món barcelonista cap a l’any 1997.

Possiblement, haurà de recular si les coses es compliquen o si les mateixes i no menys poderoses forces que l’han fet dues vegades president, com la mateixa TV3, no comencen a exigir el pagament pels enormes serveis prestats. No només el Barça té més deutes i menys recursos que mai. També el seu president té massa comptes pendents. El dubte és si és conscient d’aquesta realitat o ja se sent per sobre i sense cap servitud respecte a aquest entorn que l’ha protegit fins ara.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.