Laporta avança la gran palanca del Barça SA davant la crisi econòmica

L’anomenada Gran Palanca de Laporta ja és aquí, traient tímidament la poteta en forma de primers avisos i d’un incipient debat a les xarxes que, per ara, ja ha posat en alerta el principal guru i palmer financer del laportisme, Marc Ciria.

La sensació és que, si s’analitzen les últimes declaracions d’aquest gran teloner de les decisions més nefastes i dislocades de l’actual president, les que han contribuït en menys d’un any a l’enfonsament financer i econòmic del Barça, el seu discurs comença a trencar-se com si estigués emprenent un altre camí, diferent, bé de fugida o en direcció contrària, el que el portaria finalment a militar a l’oposició. Mai se sap. La fortíssima fricció que es comença a detectar té a veure amb el soroll de fons, cada cop més creixent, sobre la inevitable caiguda del club a l’abisme de la Societat Anònima.

Un desenllaç fatal que es va veient venir des de fa mesos, amenaçant i implacable, producte d’una política presidencialista de descontrol i de convulsionar exageradament els estats financers del club. Traces d’un pla que, cada cop amb més claredat, es visualitza com una actuació traïdora i premeditada. Un tortuós, accidentat i impacient viatge sense retorn a un escenari de carreró sense sortida perquè al final els socis acabin acceptant, forçats per la necessitat i la urgència, aquesta conversió cap a un canvi del model de propietat.

Laporta, dit altrament de manera més clara, pretenia des d’un principi abocar el club a aquesta cruïlla de la qual és avui tan a prop que el debat s’ha avançat més del previst. La SER, a través del controladíssim espai Què t’hi jugues? de Sique Rodríguez, va abatre aquest darrer mur amb una confidència en què ja es va donar la conversió com un fet molt probable i proper en el temps, el darrer esglaó del neolaportisme, curiosament justificat amb veus des de fora del club que ja comencen a considerar inevitable i del tot necessària obrir la porta a un Barça SA i a una capitalització accionarial.

Ara, el que Laporta té al cap és aconseguir la resignada aprovació d’una massa social que ja ha pogut domar i governar telemàticament, al seu gust, en menys d’un any. Pot ser, però, que per adoptar una decisió d’aquest calibre calgui un acte de votació presencial, una espècie de referèndum, però tampoc no cal descartar un acte final totalitari i dictatorial de Laporta en un gest suprem i històric que esborri per sempre els socis del mapa de la més que centenària història blaugrana.

Els afectats, aquests més de 100.000 socis, només reaccionaran quan, amb el pas del temps, un dia no gaire llunyà, vegin els seus abonaments subhastats entre els clients amb més poder adquisitiu i l’explotació de l’aforament del Camp Nou posada en mans comercials d’agències sense sensibilitat ni respecte per les tradicions i l’arrelament ciutadà del club. És a dir, quan els socis hagin perdut tots els drets socials, els pocs que encara se’ls reconeixen.

En reacció contrària a aquesta allau que ve, Marc Ciria és qui ha posat a la seva manera el crit al cel davant d’una maniobra que, com altres laportistes lleials a la causa, no creia possible ni propera, tots els qui com ell mateix segueixen creient en aquestes paraules prometedores de Laporta quan ha repetit, una vegada i una altra que, “mentre jo sigui president el club serà dels socis”.

Comprovat el que valen la seva paraula i els seus compromisos adquirits, ja que Laporta també va dir que renovaria Messi, el perill d’acabar sent una SA no només és real sinó imminent.

Javier Tebas ha anunciat que no el deixarà vendre més palanques i l’ha amenaçat amb la paràlisi total en matèria de fitxatges si l’1 de juliol del 2023 no ha rebaixat la massa salarial en 200 milions d’euros.

Tampoc Laporta, malgrat ingressar 870 milions en palanques, ha revertit el patrimoni negatiu de 451 milions que arrossegava ni ha reduït deute. S’ha limitat a empobrir l’entitat de forma alarmant amb l’única finalitat de justificar fitxar per sobre de les possibilitats del Barça i de tapar els 300 milions de pèrdues del Barça les dues temporades sota el seu comandament.

En cap cas no s’han plantejat tampoc mesures d’austeritat o de control d’una despesa que s’ha disparat i, com a contramesura d’emergència després de l’eliminació de la Champions a la primera fase, el que ha anunciat Laporta és l’arribada de nous fitxatges a l’hivern.

Marc Ciria s’ha afanyat a reaccionar a Twitter amb cert sentit comú: “El Barça ha d’evitar la conversió a SAD, en primer lloc, perquè si arribes a aquest extrem per obligació els inversors collaran en preu i condicions (…) Però, el pressupost d’ingressos vs gestos segueix sent deficitari (…) Canvi de 180º en la política econòmica i de gestió”, ha demanat de nou com qui ja fa més d’un any que clama al desert.

En el seu darrer apunt, ja amb el debat bullint a les xarxes, ha apujat el to: “M’oposo absolutament al relat fals i interessat del no hi ha cap altra opció que la de SA”. Relat maliciós en què hi ha interessos, que no se’ns escapen, però el patrimoni del club pot fer front a l’endeutament actual, encara que cal fer molts canvis en gestió”.

Sense assenyalar, perquè no gosa fer-ho i perquè passaria immediatament a ser repudiat pel laportisme, el que està denunciant és que des de dins de la junta aquesta solució SA compta amb perillosos aliats i, sobretot, que qui governa i mana, l’únic amb poder per imposar la seva forma de gestionar i de dirigir el Barça, Joan Laporta, està completament perdut i ha demostrat la seva absoluta incapacitat per corregir els errors, propis i de grossos, que ell mateix ha comès fins a soscavar pràcticament tots els recursos del club i qualsevol possibilitat de tirar cap endavant pels seus propis mitjans.

Comença a passar, recurrentment, que ja no s’apel·la a l’herència ni a Josep Maria Bartomeu per explicar l’estat de ruïna actual.