La realitat resulta avui inequívocament clara sobre el fracàs del projecte del qual Joan Laporta i Xavi Hernández en són els únics responsables. Sobretot un president que des de la seva arribada no ha estat capaç d’adoptar cap decisió que el temps hagi demostrat encertada, eficaç i a l’alçada d’aquesta experiència que va assegurar atresorar a les eleccions.
Les improvisacions, les mentides i la desorientació han estat les constants vitals d’un staff directiu i tècnic que ha actuat, principalment, sobre un escenari mediàtic més que no pas sobre un pla esportiu seriós, intel·ligent i sòlid.
No cal anar gaire més lluny d’aquests vaivens presidencials que la premsa laportista ha anat maquillant i revelant, potser ingènuament, com a senyals indiscutibles d’una intel·ligència superior quan, en realitat, han anat responent a capricis, interessos i estranys paràmetres econòmics i de gestió, també en funció dels diferents escenaris viscuts des de l’inici d’aquesta era postpandèmica i post-Bartomeu.
Aquesta nova etapa que, per boca del mateix president i dels seus altaveus, havia de deixar enrere, sepultat i tancat al bagul els pitjors records del passat més recent i obrir-se a una regeneració reeixida i brillant del primer equip, ha encadenat dues temporades sense assolir ni tan sols els vuitens de final de la Champions.
El nou paradís va ser el que Laporta va prometre quan va assegurar que renovaria Messi, el primer i possiblement més gruixut error del seu curt i improductiu mandat. Leo es quedava i després Leo sobrava. Va dubtar, es va deixar portar pels fantasmes econòmics, envoltat de directius i executius mediocres i pusil·lànimes amb funestes conseqüències en tots els ordres i estaments del club.
Es va desfer de Griezmann també i, en canvi, es va quedar amb Koeman a la banqueta, encara que ni creia ni volia creure en algú contractat per Josep Maria Bartomeu. Es va limitar, com fins ara, a continuar confiant en la seva pròpia estrella, el seu instint, la seva sort, i que la providència li té reservat els honors més alts en la història del Barça com si en el seu anterior mandat no hagués arruïnat el club i ell estigués cridat a ser una mena d’algú escollit. Laporta se segueix creient el conte que l’era Messi -que ell va tenir, això sí, la fortuna de presidir- va explotar gràcies a la seva gestió i el seu talent.
Sense Messi, sense davantera, sense cap guió ni cap pla, Laporta va trigar més de quatre mesos a fer fora Koeman -comptant amb l’ajuda dels capitans, als quals avui vol carregar-se- i tres partits a fitxar un substitut que tampoc el convenç, però a qui no té cap altre remei que aguantar, l’entrenador de Víctor Font, fitxat amb el doble objectiu d’anul·lar el rival electoral com a oposició i d’assegurar-se una barrera mediàtica de protecció que només ara es comença a esquerdar.
Aquell relleu a la banqueta del que aviat farà un any va ser un altre dels diversos resets viscuts en un temps rècord, una altra decisió discutible acompanyada de fitxatges com els d’Alves, Adama, Aubameyang i Ferran Torres, reforços que van servir per assegurar la segona plaça a la Lliga després d’anar caient en totes les competicions amb les mateixes fragilitats i inseguretat que ja va heretar d’un equip com el de Koeman, gairebé sense reforços per a afrontar el dur impacte de l’adeu de Messi.
Més tard, de cara a l’estiu, va entrar en escena Haaland, a qui Laporta va dir que tenia gairebé lligat. El noruec també va caure d’un projecte que, en un atac de palanques compulsiu i ruïnós per al club, es va traduir en una altra posada a zero i actualització de les expectatives, aquesta vegada amb sis fitxatges més, 200 milions gastats temeràriament i imprudent i un missatge inequívoc sobre la indiscutible capacitat d’aquest nou equip, liderat per Lewandowski, d’estar en condicions de competir com a favorit per la Champions.
El mateix president que assegurava aquest retorn del Barça al món de l’elit, la tornada entre els grans del futbol europeu després de l’eliminació humiliant i vergonyosa a l’Europa League mans de l’Eintracht Frankfurt i de la seva afició, és el que fa uns dies tornava a canviar el discurs per proclamar la Lliga com el gran objectiu d’aquesta temporada, una afirmació oportunista i defensiva, tot just poques hores abans de caure al Bernabéu.
Laporta, amb independència dels errors que puguin haver comès Koeman, Xavi o els jugadors, és qui ha assumit tota aquesta autocomplaença i indolència amb què governa, en bona part regalades per una premsa dòcil i manipulable.
Ahir, la cort mediàtica va reaccionar, com era esperable, intentant salvar els mobles del projecte, sense assenyalar la llotja com s’hagués fet amb qualsevol altre president, mirant cap a un altre costat i escudant-se en les mateixes excuses de Laporta, clement amb l’equip i hipòcritament defensora de Xavi.
Només és la tapadora provisional d’una crisi de les grosses, interna, després de caure dos anys seguits a la lligueta de la Champions i d’haver-se convertit en carn de canó de l’Europa League, un torneig que no dona prestigi encara que la guanyi el Barça, que no motiva, que no dona diners i que a més enrojola i avergonyeix en cas d’eliminació, com va passar l’any passat.
La treva concedida a Xavi només és això, una cortesia, l’avantsala d’una situació de relleu a la banqueta que explotarà a la més mínima mostra d’estancament de l’equip.
Algú ha de pagar els plats trencats. De moment, l’aparell de la junta ha encès el ventilador contra els capitans pretenent tapar tots els mals, esportius i econòmics, amb l’error puntual de Piqué davant l’Inter al Camp Nou.
Potser amb la fantasia i el bombo de la premsa col·laboracionista aquest efecte pot distreure uns dies. La realitat, encara que es pretengui dissimular, és que Piqué no hi va ser en les derrotes europees contra el Bayern ni l’Inter, i que Laporta, després de fer fora Messi, cremar dos entrenadors, deu fitxatges i 870 milions d’euros destinats a donar-li forma i de cara a un superequip, és el president d’un entrenador que amb prou feines ha guanyat un partit a Europa des que va aterrar com el gran revulsiu i la gran esperança de reconquerir el respecte del futbol continental.
Al Bayern, a més, Laporta va tenir l’encert i l’habilitat d’arrabassar-li Lewandowski per les braves. Per descomptat, al Camp Nou l’equip més motivat de dimecres a la nit no va ser el Barça.
