Només Joan Laporta és capaç, com va prometre, de tornar-ho a fer. En aquest cas, de tornar-se a generar una altra plusvàlua artificial i beneficiar-se comptablement d’un dels seus invents financers perquè després sigui una altra administració la que pagui els plats trencats les seves imprudències. L’amenaça d’un altre pelotazo amb final dramàtic prové ara de Can Rigalt, de la trista i ruïnosa història d’una venda de terrenys, oportunista i pèssima a l’estiu del 2005 per part de la junta de Laporta, amb l’única finalitat d’estalviar-se l’obligació d’avalar. El nou episodi, 17 anys després, ha consistit a donar-se una plusvàlua per la revaloració d’uns terrenys que, amb el mateix truc comptable, s’haurà de rebaixar quan Laporta ja hagi deixat el club una altra vegada estigui sec i endeutat.
Per entendre per què aquesta operació tindrà un fatal desenllaç, cal recordar que la broma de vendre Can Rigalt el 2005, amb un benefici de 28,6 milions d’euros per cobrir l’aval preceptiu de Laporta l’exercici 2005-06, li va costar al Barça pagar 47 milions el 2017, sent aquest cost només una part dels que haurà d’afrontar en el futur i inevitablement, sobretot ara que ha tornat a posar en marxa la roda catastròfica de l’especulació i el curt termini.
De moment, a la memòria del 2021-22 apareixen 15 milions d’una revaloració màgica, sorprenent i capritxosa, d’enorme risc en una altra d’aquelles llibertats que el nou auditor ha permès a Laporta, sobre uns terrenys que li va millor al club que segueixin endormiscats, vista l’experiència. Igual que amb els terrenys de Viladecans, adquirits per 17,5 milions al seu dia i devaluats avui en els llibres de comptabilitat amb prou feines a 5 milions.
Els fets que presumeixen el pitjor dels finals van passar, resumidament, quan, després de les dimissions de Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu, Javier Faus i altres directius, la junta es va veure a la tessitura d’avalar el 25% del pressupost de la temporada 2005-06. Ni Joan Laporta ni Ferran Soriano i encara menys Rafael Yuste i companyia hi estaven per cobrir aquesta garantia ni tampoc disposats a jugar-se el seu patrimoni personal.
Va ser llavors quan, aprofitant-se d’aquesta debilitat i d’aquesta urgència, l’alcalde de l’Hospitalet de Llobregat de llavors, Celestino Corbacho, va enverinar les seves ànimes, la vanitat i la butxaca oferint-los requalificar com a sòl residencial els terrenys de Can Rigalt. Els propietaris d’aquesta zona d’equipaments, entre ells majoritàriament el mateix Ajuntament, FECSA (avui Endesa), Sacresa, una immobiliària important i el FC Barcelona, van acceptar diferents condicions particulars pel canvi d’ús, ja que l’Hospitalet pretenia moure i ampliar l’Hospital (Creu Roja) de Pubilla Cases i forçar la construcció d’una nova i moderna central elèctrica.
Laporta en concret va signar, a canvi, lliurar els terrenys urbanitzats i finançar aproximadament un terç de l’estació, mentre que Sacresa, per part seva, ampliava els seus terrenys amb la compra de les parcel·les sobrants de FECSA per un preu fix destinat íntegrament a finançar-ne una altra part de l’estació.
Laporta va tancar immediatament la venda d’una parcel·la del 33% de la finca a La Llave de Oro quan ni tan sols s’havia iniciat la MPGM corresponent. La plusvàlua obtinguda salvatgement va ser excepcional perquè del pagament de 35,4 milions només se’n van descomptar uns quants milions valorant a la baixa els costos urbanització i el valor de compra, la part proporcional, de tot just 1,6 milions del total.
Perversament, el contracte no va registrar cap compromís de data d’entrega ni tampoc -cosa que va ser un pseudoengany a l’auditor, com ara- les despeses proporcionals associades a la construcció d’una central elèctrica d’última generació. Es calcula que el Barça hi haurà d’abonar una quantitat d’aproximadament 40 milions entre costos d’urbanització i la seva participació obligada a finançar l’estació distribuïdora.
La història es repeteix amb la mecànica idèntica, els mateixos passos en fals i les mentides legals que l’auditor segurament no ha pogut percebre i corregir abans d’admetre una revaloració d’aquest calibre.
La devolució de La Llave de Oro mitjançant un laude que va obligar el club a la recompra per 35,4 milions més 11,6 milions d’interessos significa que el FC Barcelona segueix tenint en propietat 55.000 hectàrees requalificades com a sòl residencial, però amb l’obligació d’assumir la urbanització íntegra de les parcel·les, una part substanciosa de la central elèctrica -com més se’n retarda la construcció més augmenta la part de la inversió-, l’amortització d’aquests 11,6 milions d’interessos i els 3 milions pagats al seu dia per uns terrenys a Gavà (70.000 hectàrees) que Laporta va regalar a benefici de tots els propietaris per a compensar la pèrdua d’equipaments a conseqüència de la requalificació. Si es donés valor actual a aquests terrenys, donats per evitar que el mateix Laporta hagués de recomprar la finca, les pèrdues de l’operació serien incalculables. El Barça també va assumir la restauració de la Masia de Can Rigalt que s’hauria d’afegir a les despeses enumerades.
El que Laporta ha fet ara és tenir coneixement dels plans de l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, de revitalitzar la construcció del nou hospital, una inquietud política que sens dubte té a veure amb les eleccions de l’any que ve i que no és dissociable de tota la resta. O sigui, de la posada en marxa d’una junta de compensació i l’activació urbanística que ha de facilitar també la transformació de la vetusta i perillosa estació elèctrica que encara segueix funcionant com fa més de cinquanta anys.
El diari Ara ha publicat aquests dies una part d’aquesta informació que, des de la junta de Laporta, s’ha confirmat i traslladat confusament i manipulada de manera que ara sembli que sigui l’actual president qui hagi posat fil a l’agulla per desencallar i revalorar aquests terrenys.
Resulta indubtable que el president Josep Lluís Núñez va encertar al seu dia en comprar els 55.000 m² de Can Rigalt per 1,6 milions, en principi per construir una petita Ciutat Esportiva en espera que la Generalitat desbloquegés els permisos de Sant Joan Despí.
Per la venda d’una parcel·la, un terç del sostre possible, Laporta va obtenir una plusvàlua de 28,6 milions. Un negoci urbanístic al qual no es va poder resistir quan li va tocar avalar 26 milions la temporada 2005-06. Tot al contrari del que va opinar quan Núñez va adquirir els terrenys, una operació que va qualificar d’“imprudent” perquè “els terrenys no tenen la requalificació urbanística necessària com a equipament esportiu”. Laporta va reivindicar en aquell primer moment que es restaurés la seva condició de parc i de zona verda per als veïns.
Laporta, a més, va haver d’aprovar dues vegades a junta l’operació de Can Rigalt, ja que amb les presses d’abans del 30 de juny del 2005 ho va fer amb menys de 14 directius, circumstància que va invalidar l’acord. Al cap de pocs dies, ja el juliol del 2005 i després de proveir els càrrecs de junta suficients, va tornar a registrar la venda. Així i tot, es va donar els beneficis abans del tancament de juny de 2005.
Res de bo pot passar quan Laporta, de sobte, remou el pestilent passat de Can Rigalt per donar-se, de sobte, un benefici comptable inesperat i injustificat. El temps tornarà a ser implacable en perjudici del Barça, de la institució, quan Laporta ja no hi sigui.
