Les expectatives mediàtiques més dantesques i pertorbadores del judici Neymar 2, o Neymar DIS, s’han anat diluint a mesura que, amb el pas de les sessions, també s’han anat reduint a molt poca cosa els arguments jurídics i legals d’una reclamació que es confirma com un sense sentit i un despropòsit.
La vista ha estat tan forçada que més aviat sembla una gamberrada propiciada per aquest aparell de l’Audiència Nacional on la Fiscalia es va entossudir a obrir judici oral contra el criteri del mateix jutge instructor, José de la Mata, partidari d’arxivar-lo des del primer dia.
Finalment, el judici va ser traslladat a l’Audiència Provincial de Barcelona i presentat per la premsa laportista com una nova oportunitat de fer sonar la fanfàrria de fons que ha acompanyat Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu des del tancament de l’operació, primer lligada amb el pare del crac i finalment amb el Santos quan va escaure avançar l’arribada del jugador al Camp Nou.
El temps i la justícia ja han demostrat dues vegades que no hi va haver cap corrupció, estafa o falsedat documental en un fitxatge a tres bandes, ja que el Santos era el propietari dels drets federatius del davanter mentre que, d’altra banda, el Real Madrid va arribar a oferir el doble que el Barça en un darrer intent desesperat per impedir que acabés al Camp Nou vestit de blaugrana.
L’única trama fosca i laberíntica al voltant del fitxatge la va muntar l’entorn laportista instrumentalitzant el soci Jordi Cases per dipositar una primera querella l’Audiència Nacional que no hauria passat de la porta si l’avui president del Barça no hagués mogut fils a Madrid amb l’ajuda de la llotja del Bernabéu.
Podria afirmar-se que, certament, totes les desgràcies en forma de persecució política, assetjament judicial, policial, fiscal i institucional patides pels dos expresidents Rosell i Bartomeu van començar amb aquest fitxatge que garantia la prosperitat futbolística del primer equip i la seva hegemonia al futbol mundial.
Al madridisme no li convenia que el futbolista explotés com ho va fer, juntament amb Messi i Suárez, la temporada 2014-15, però tampoc al laportisme que, el gener del 2015, ja va aconseguir provocar una crisi aguda a l’entorn blaugrana, amb Luis Enrique d’entrenador i Bartomeu de president, per forçar unes eleccions innecessàries i un conflicte social completament artificial i mediàticament manipulats.
Per destruir i impedir aquesta regeneració del millor equip de la història ni des de Madrid ni des del laportisme es van escatimar esforços ni mitjans que van acabar concretant-se en una querella mutant que va haver de sortir de l’Audiència Nacional, per no ser competent, i acabar a l’Audiència Provincial de Barcelona.
A la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat només els va quedar el recurs d’afinar una acusació sobre la base d’un delicte fiscal imaginant que la indemnització pagada N&N, la societat dels Neymar, era salari… tot i que el 2011, quan es van anticipar 10 milions d’euros, Neymar jugava al Santos, també el 2012 i el 2013; o sigui, durant el període que finalment comprèn la sentència.
És igual: la Fiscalia només pretenia anar a judici per obligar el Barça a avalar 90 milions mentre durés el procés, potser de tres a cinc anys. Per aquest motiu, per evitar una provisió amb un fort impacte al balanç, el club va acceptar pagar 3,5 milions i una condemna que, en cap cas, podia afectar cap dels dos expresidents perseguits per terra, mar i aire.
El motiu és molt senzill, ja que aquesta condemna surrealista contemplava com a delicte la manca de retencions de l’IRPF durant els tres exercicis, del 2011 al 2013, mentre vestia la samarreta del Santos (!), però exonerava Rosell perquè les rectificacions complementàries es van practicar al seu dia, preventivament, dins del període reglamentari. Pel que fa a les del 2014, no només exoneraven Bartomeu, sinó també el club, perquè lògicament es van realitzar de forma correcta en funció del seu contracte ja com a jugador oficial del FC Barcelona.
Així i tot, la premsa i els altaveus laportistes continuen insistint, falsament, que Rosell i Bartomeu van pactar amb el fiscal commutar la seva pena personal, un impossible legal, a canvi d’aquell càstig de 3,5 milions que posava l’únic final feliç a una conspiració descarada i bruta dels seus enemics a Madrid i Catalunya. Un reflex del fet que aquesta aliança entre els interessos de Florentino i de Laporta ja ve de lluny com ha provat la servitud actual del president blaugrana envers el poder blanc del Bernabéu.
Si es fan bé els comptes, el perjudici d’aquesta sentència avaluat en 3,5 milions és només una cinquena part dels 16,9 milions que Laporta li va perdonar Neymar de tornar el Barça, desistint d’una sentència favorable al club blaugrana pel cobrament d’una part de la prima de renovació poc abans d’anar-se’n al PSG.
Una decisió inexcusable i lesiva als interessos del Barça que només té sentit en aquest univers laportista on ell i el seu soci Pini Zahavi van planejar i van executar la fugida del brasiler al PSG el 2017 en una operació calcada a la de Lewandowski aquest estiu.
La vista ja només està pendent de les darreres declaracions de Rosell i de Bartomeu al llarg d’aquesta setmana. Dels testimonis practicats fins ara la premsa laportista mateixa no ha tingut més remei que admetre la inconsistència de l’acusació i la fragilitat dels arguments de DIS com ja havia advertit el jutge instructor José de la Mata.
La querella, curiosament, no es va armar fins que aquest entorn opositor i bel·ligerant contra Rosell i Bartomeu no va considerar un fracàs el primer judici, aprofitant a més la tempesta judicial i mediàtica envoltant sobre Rosell, posat a la presó preventiva, i sobre Bartomeu pel Barçagate, a més de la promoció escandalosa d’un vot de censura també planificat des del laportisme i el seu enorme poder social, econòmic, judicial i periodístic.
Finalment, el passatge còmic del cas el protagonitzen Santos i Barça quan, després de l’intent de DIS de considerar com una mena de pegat el pagament pels drets preferents de tres jugadors, ha resultat que va ser Bartomeu qui va reclamar i va guanyar el pagament de 3 milions pel traspàs d’un d’aquells futbolistes i que va ser Laporta qui va estimar més oportú rebutjar aquesta quantitat a canvi de percentatges sobre els drets de Kaiky i Angelo, dues promeses del Santos, una d’elles (Kaiky) venuda a l’Almeria l’estiu passat per 7 milions.
Les possibilitats d’una sentència condemnatòria, almenys des del fervor del laportisme i de la premsa per les pretensions de DIS, s’han anat refredant amb el pas dels dies.
