No quadra, realment, que Javier Tebas insisteixi que el Barça necessita obligatòriament rebaixar la seva massa salarial en 200 milions d’euros l’1 de juliol del 2023 i que, d’altra banda, el president del Barça, Joan Laporta, aparegui a la televisió anunciant fitxatges al gener que, a aquest pas, només serviran per reforçar l’equip de cara a l’Europa League.
La primera reflexió és que, en qüestions de marge salarial i de l’estricte compliment de les normes del fair play econòmic, LaLiga ha imposat la seva llei tal com ho regula un reglament que, quan observa excessos i desequilibris com els detectats a la desconcertant administració econòmica blaugrana, aplica diferents solucions com aquesta regla de l’¼ o de l’1/2, cosa que significa la limitació de destinar a fitxatges (compres i amortitzacions) només una quarta part, o la meitat, dels beneficis nets d’un traspàs o d’operacions patrimonials. La prova és que el Barça de Laporta segueix arrossegant fons propis negatius després d’ingressar 870 milions, 148 milions dels quals autofinançats amb un préstec diabòlic que no li van ser admesos per LaLiga a efectes d’ampliació del marge salarial.
El que li diu Tebas a Laporta (“Les palanques li han servit aquesta temporada, però no per a la que ve. Han de reduir massa salarial, no poden superar més de 500 milions d’euros. Perquè si no, la temporada que ve ens trobarem amb la norma 1/4 per a ells de nou”) és que el Barça ha arribat al límit tolerable de vendre patrimoni, en bona part irrecuperable, de manera que només li queda la sortida de racionalitzar els costos d’una plantilla que segueixen descontrolats.
El missatge li entra a Laporta per una orella i li surt per l’altra, des d’aquesta actitud seva tan pròpia de desatendre qualsevol autoritat, improvisar, desafiar la llei permanentment i confiar que a última hora es produirà un d’aquells miracles que amb el temps només produeixen pitjors resultats, més deutes i més complicacions.
La prova és que, a quaranta-vuit hores de visitar el Bernabéu, no només va parlar de fitxar al mercat d’hivern sinó d’una operació Messi, de tornada al Camp Nou, un deliri oportunista que la premsa es va empassar, com sempre fa, amb titulars cridaners, encara commocionada per l’efecte mediàtic d’unes palanques que només han empitjorat, i molt, les constants vitals d’una economia malaltissa i operada des de la immaduresa i la compulsió mediàtica.
A Javier Tebas no li agrada atiar Laporta més del compte, ja que quan li va dir al seu moment que el Barça no podia fitxar Lewandowski, una certesa indubtable abans les palanques, el president del Barça va aprofitar la circumstància per acusar-lo d’intromissió a la vida del Barça. En realitat, però, a Laporta li va donar l’oportunitat de capgirar el relat en un moment del mercat en què Haaland no havia ni considerat l’oferta del Barça. “No estem per a excessos, hem de prioritzar altres coses que els fitxatges com tenim el club”, havia dit Laporta per evitar la vergonya d’haver anat a buscar Haaland i fracassar estrepitosament.
En aquesta cruïlla, això no obstant, va aparèixer la milionària comissió de 10 milions que s’enduria el seu amic i col·laborador Pini Zahavi per l’extracció de Lewandoswski del Bayern. Tot va fer llavors un gir copernicà, ja que al president li va faltar temps per a la impossible recuperació d’aquests 451 milions de fons negatius que li permetessin obtenir el marge salarial suficient.
Laporta va poder, finalment, guanyar la batalla de les inscripcions, perquè també van aparèixer comissions de 10 milions als fitxatges de Raphinha i de Kounté, però va perdre catastròficament la guerra de les palanques, finalment insuficients per sanejar els comptes perquè bona part d’aquestes vendes va haver de dedicar-les a tapar 300 milions de desequilibri pressupostari. És a dir, a compensar pèrdues ordinàries que seran recurrents a partir de l’1 de juliol del 2023. En aquesta data, a més, el club veurà reduïts els seus ingressos en uns 60 milions pels acords amb Sixth Street i l’obligació de tornar el crèdit operatiu de Goldman Sachs a raó de 50 milions per temporada, si més no, durant vuit anys almenys.
Si es té en compte que s’han pressupostat per a aquesta temporada més de 50 milions d’ingressos comercials pendents de tancar acords, una eventual eliminació de la Champions aquesta setmana no ajudarien a signar-los i encara menys a consolidar-los.
Laporta ha de tenir cura perquè al final el que sempre acaba tenint raó és Javier Tebas, que per la seva banda ha relativitzat, en canvi, aquesta possible ensopegada europea. “Si cau a Champions tindrà menys ingressos, però deixarà de pagar primes. Això no li variarà gaire”.
D’altres observadors de l’economia barcelonista opinen, però, que les pèrdues del matchday de partits de Champions de vuitens, quarts i semifinals quant a taquilla, Museu i marxandatge podrien arribar als 20 milions sobre aquest càlcul moderat de Tebas.
