La guerra d’Ucraïna, com totes les guerres, ha trastocat l’ordre geoeconòmic que coneixíem fins ara. Una primera conseqüència és la marginació i demonització de Rússia com a gran proveïdor d’energia (gas i petroli) de la Unió Europea (UE), via Alemanya. La segona, el gran negoci que està fent els Estats Units a costa de la UE: amb l’enfortiment de l’OTAN, l’increment de la dependència europea de la indústria militar nord-americana i la venda massiva de gas liquat per substituir l’embargament imposat a Rússia.
Si fos amant de les teories conspiratives -que no ho soc- podríem sospitar que Vladímir Putin és, en realitat, un agent al servei dels Estats Units, amb l’objectiu de perpetrar el saqueig econòmic del “jardí” d’Europa per imposar el domini absolut de Washington sobre el Vell Continent. En tot cas, aquest és el resultat que ens està deixant la guerra d’Ucraïna i d’aquí sorgeix la necessitat imperiosa de trobar una solució europea a l’atzucac energètic i militar en el qual ens trobem i que arribarà al seu màxim paroxisme aquest hivern pròxim.
Els presidents Emmanuel Macron (França), Pedro Sánchez (Espanya) i António Costa (Portugal) han posat fil a l’agulla i han arribat a la conclusió que el tall de l’aixeta del petroli i del gas de Rússia ha de servir per accelerar el desenvolupament de les energies alternatives, en sintonia amb el compromís de la lluita global contra el canvi climàtic. En espera que el somni de l’energia nuclear de fusió –neta i barata- es faci realitat en un horitzó de 20 anys, la transició apunta cap a l’aprofitament de l’hidrogen, generosament abundant en la natura, com a nou combustible de referència.
D’aquesta manera, els tres presidents han acordat que la península Ibèrica es converteixi en el gran “hub” europeu de producció i distribució de l’energia de l’hidrogen verd (obtingut amb electricitat d’origen solar, eòlic, mareomotriu…). Per fer-ho, han aprovat la construcció d’una canonada submarina que enllaçarà Barcelona amb Marsella i que, des d’aquí, connectarà amb la xarxa continental. Els detalls d’aquest transcendent projecte es concretaran en la cimera Euromediterrània del mes de desembre pròxim.
Aquest “hub” peninsular de l’hidrogen verd reforça i consolida el concepte de la Diagonal ibèrica (Lisboa-Madrid-Barcelona) que defenso i que promoc, des de fa tres anys, a través del diari eltrapezio.eu i amb l’edició de llibres. Els presidents Pedro Sánchez i António Costa estan perfectament alineats en aquesta estratègia de màxima col·laboració per convertir el bloc d’Espanya i Portugal en el gran actor econòmic de l’Europa del segle XXI.
Però crec que encara s’ha de ser més ambiciós. El Marroc –a només 14 quilòmetres de la península Ibèrica- té totes les condicions per a esdevenir un importantíssim centre productor d’energies renovables (especialment, solar i eòlica). De fet, aquest sector està experimentant un desenvolupament exponencial en aquest país magrebí –el cap de pont del continent africà, la nova terra de promissió- com he pogut constatar en un viatge de treball que hi acabo de fer.
Catalunya s’ha de treure la son de les orelles. El president Pere Aragonès ha de saber llegir la gran oportunitat que dona l’energia de l’hidrogen verd i el fet que Barcelona es convertirà en el punt de convergència d’aquesta estratègica canonada fins a Marsella.
El president Emmanuel Macron tenia raó: el gasoducte MidCat, que està encallat des de fa anys a Hostalric (la Selva), és inviable. Obrir una trinxera de 190 quilòmetres i soterrar la canonada fins a la seva connexió amb la xarxa gasística francesa és una inversió costosíssima i una font inevitable de llarguíssims conflictes amb els propietaris afectats i els grups ecologistes de defensa del territori.
L’opció de la canonada submarina Barcelona-Marsella i l’aposta per fer-hi passar, de manera prioritària, hidrogen verd (també n’hi ha de marró, de blau, de blanc.., en funció del seu sistema d’obtenció) és la més intel·ligent. Pere Aragonès ha d’involucrar de manera decidida la Generalitat en aquest projecte que abanderen els presidents António Costa i Pedro Sánchez.
Estem parlant d’una oportunitat única per a la reindustrialització que necessita amb urgència Catalunya per recuperar el preciós temps perdut durant els deu anys de processisme estèril. També per a la reconversió del polígon petroquímic de Tarragona, potenciant-lo com a nova plataforma per a la producció d’hidrogen.
La guerra d’Ucraïna no només ha desequilibrat geoeconòmicament la Unió Europea, deixant molt afeblida la primacia alemanya. Els seus efectes són també geopolítics i tenen, com a resultat immediat, l’emergència de les potencialitats ibèriques com a nova centralitat de la conjunció Europa-Àfrica.
A Catalunya som presoners de “vells” mapes que ja no ens serveixen per moure’ns en el Món d’avui. L’entelèquia de la independència i dels Països Catalans –que rebutgen majoritàriament a la Comunitat Valenciana, a les Balears, a Andorra, a la Catalunya Nord…- només ens porten a la frustració.
La nova economia de l’hidrogen ens ha de fer entendre que la península Ibèrica i la Unió Europea són els nostres marcs de referència del segle XXI. Si Catalunya i Barcelona volen esdevenir un “player” global, hem d’interioritzar i potenciar aquests vectors per poder reeixir.
