Al Barça de Joan Laporta impera cada vegada més la llei de la por i del més fort, com al salvatge Oest. No hi ha més xèrif que el president ni ningú amb més poder que, per pertinença al seu cercle més íntim, emana dels que encara gaudeixen de la seva plena confiança, bàsicament aquells que tenen prou estómac per suportar la seva gola, la seva ira, el seu mal humor, la seva irascibilitat, els seus freqüents atacs de nervis i els capricis propis d’un petit tirà que pocs s’atreveixen a contradir. Amb la purga realitzada a l’àrea de comunicació, on ha caigut Toni Ruiz finalment, un dels pocs professionals capaços de posar pauta, tempo, distància i clarividència a les tempestuoses crisis mediàtiques diàries a les oficines blaugrana, cau també l’últim representant de l’arquetip ja extingit de l’home de club; o sigui, de l’empleat imbuït d’aquest segell de barcelonisme i de la defensa dels seus valors per sobre dels personalismes, les pors i també de la poca traça de qui mana puntualment sotmès a la pressió d’aquesta interinitat.
El desmantellament d’aquesta petita, encara que tan important, unitat de treball significa una perillosa revolució d’incalculables conseqüències en aquest moment crític de la vida del club, el final de certs límits i vies històriques tradicionalment sensibles i alineats amb els sentiments i la idiosincràsia del club en qüestions d’imatge, visibilitat, contacte amb l’exterior i relacions amb la premsa, el ventilador amb què es transmet i es dispersa l’atmosfera diària del club sota aquest mantra de la comunicació.
Toni Ruiz operava des d’aquesta talaia de servei al club i el sentit comú controlant la revista per mitjà de Ketty Calatayud, el missatge digital a través de David Saura i els caps de premsa de cada secció a través de José Manuel Lázaro, els altres tres caiguts també en aquesta topada en el primer torcebraç perdut després de molts anys amb els successius directors de comunicació. És a dir, sobrevivint Jordi Badia, Jordi Finestres, Pere Jansà, Ketty Calatayud, Xavi Martín, Albert Montagut, Albert Roura i Jaume Masferrer.
Aquesta figura del dircom, pròpia dels temps més moderns, s’ha sobreposat a la del cap de premsa de tota la vida per tal d’interposar entre el president i l’àrea de comunicació un executiu capaç de controlar l’aparell, el missatge, els canals i la transmissió dels valors i dels interessos de qui governa per sobre del sottogoverno del club. L’experiència ha demostrat que el dircom acaba caient fulminat al cap d’un o dos anys per la mateixa naturalesa d’un càrrec insuportable on convergeixen totes les crítiques i les queixes, les pròpies de la junta més les dels alts executius i les provinents de la marea d’imparable del periodisme i dels comunicadors de fora del club.
L’actual dircom, Alex Santos, no n’ha estat una excepció. Al contrari, ha acumulat proporcionalment més problemes, tensions, crisis i fracassos que la resta dels seus antecessors en menys temps, fins a veure’s a la cruïlla actual, completament desorientat i fora de control, a punt d’un cessament irremeiable si no arriba a defensar-se com segurament haurien volgut fer també aquests il·lustres acomiadats, amb una guillotinada com la que acaba de fer.
Per descomptat és una forma de mantenir-se en el càrrec si es compta, com en aquest cas, amb la benedicció del president, a qui segurament li és igual qui manegi els mitjans a la batalla diària, i del seu braç dret, Jordi Finestres, ideòleg i consultor en aquest àmbit. No s’haurien d’aïllar aquests acomiadaments amb el frustrat fitxatge de Joan Maria Piqué, exresponsable de premsa de l’expresident de la Generalitat Artur Mas, en principi per suplir Sandra Hors com a cap de la comunicació internacional. La revelació del diari Ara, que va anunciar fins i tot l’existència d’un preacord signat, ha pogut ser el detonant d’aquesta crisi oberta encara a alguna baixa més i a ascensos dins del mateix departament, sense descartar que al llarg dels dies següents es produeixin fitxatges. Ja se sap que les palanques donen per continuar gastant sense control en conservar el poder com sigui.
No s’ha de confondre, però, la disciplina imposada pel laportisme mediàtic -que és el resultat de favors, prebendes, acords comercials, pactes, estranyes relacions, algunes de personals, i també d’amenaces- amb el fet que Alex Santos no hagi pogut millorar la deteriorada imatge i les misèries d’una junta mediocre i desfigurada que amb prou feines pinta res a l’administració d’una entitat dominada pels bufons i els cortesans del president.
Aquesta revolució defensiva d’Alex Santos també s’ha d’entendre com el forrellat a una altra d’aquelles àrees sensibles del club on a partir d’ara tot el poder i el coneixement del que passa, com les decisions, quedaran concentrades en dues taules de treball, la del dircom i la de Jordi Finestres. A la resta li tocarà obeir cegament, callar i ser caut sota l’amenaça d’anar al carrer com els purgats en una altra acció estalinista de l’aparell laportista.
Ni els socis ni els mitjans percebran d’un dia per l’altre les conseqüències d’aquests relleus importants. No passarà res que suposi una evident alteració. Serà amb el pas dels dies quan comencin a notar-se els mateixos efectes d’aquesta pèrdua gradual de credibilitat, eficiència, professionalitat i imatge del club per culpa d’una gestió contaminada i de supervivència. El que ha passat no és més que un altre reflex d’aquelles tremolors i inquietuds que sembra la mediocritat i una gestió que, sobretot, té la seva raó de ser en guardar més les aparences que en defensar els interessos del FC Barcelona, un club que ja ha perdut la batalla pel que fa als drets més elementals dels socis.
