Aquest mes d’octubre s’han posat en marxa les diferents “aules” de la gent gran, també anomenades “d’extensió universitària”. El seu objectiu, diuen, és “acollir persones de més de cinquanta-cinc anys, que tinguin interès a obtenir nous coneixements i que sentin la necessitat de continuar sent útils a la societat”. Fins aquí, tot correcte. No obstant això, és fàcil adonar-se de la manca de sensibilitat global d’aquestes “aules”, ja que van dirigides gairebé completament, a persones amb estudis universitaris, tancant la porta la majoria. Només cal visitar les pàgines de les diferents associacions per veure-hi les activitats que s’hi desenvolupen, en gran part conferències, però també seminaris, sortides i viatges que estan molt lluny de les possibilitats reals a tots els nivells de les persones jubilades a Catalunya. Val a dir que totes elles obliguen a fer-se soci, amb quotes que oscil·len entre els cinquanta i els cent euros, amb la impossibilitat d’assistir-hi només als esdeveniments que interessin si no es paga tota sencera.
La majoria d’aquestes aules a tot Catalunya van ser fundades a la dècada dels anys vuitanta del segle passat per personalitats vinculades a Convergència Democràtica de Catalunya, a Unió Democràtica i a Òmnium Cultural, tot i que una de les més actives va ser des del principi la de la Universitat de Barcelona. A excepció d’aquesta última, on la pluralitat ha estat una constant durant els últims quaranta anys, la resta mantenen un perfil elitista i partidista. Per descomptat que l’únic idioma emprat és el català i les temàtiques de conferències i seminaris es relacionen gairebé en exclusiva amb Catalunya, destacant-ne escriptors i personalitats catalanes d’abast local. Molt poques vegades podem trobar dissertacions o ponències sobre celebritats no catalanes, ignorant completament les espanyoles.
És simptomàtic que la majoria d’aules de la gent gran disseminades per Catalunya se situen a l’interior, a Girona i a les localitats on hi ha més presència d’adherits a Òmnium Cultural, però també on la població catalanoparlant és més nombrosa. En l’àmbit polític, és evident que l’omnipresència històrica de Convergència en aquests municipis és proporcional a la implantació d’aquestes aules. Moltes vegades, Òmnium ha valorat la “tasca” d’aquestes aules atorgant-los premis i consideracions, com va fer el 2018 amb el XIV Premi al Compromís Cultural a l’AUGA, Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran de l’Anoia.
Consegüentment i malauradament, les aules de gent gran no existeixen o ho fan mínimament a l’àrea metropolitana de Barcelona on llangueixen “casals” de gent gran on les activitats es redueixen a trobades d’escacs, bitlles o preparacions de festes com la castanyada o carnaval. Gestionades en gran part per associacions de veïns, subsisteixen gràcies a minses subvencions municipals o d’entitats financeres que han anat reduint costos suprimint personal qualificat per voluntaris dels mateixos centres que no tenen la capacitat de cohesionar clubs de lectura o de treballs manuals que abans funcionaven relativament bé.
Així doncs, ciutats com Terrassa, Sabadell o Badalona, que disposen d’Aules d’Extensió Universitària i casals d’avis, mantenen aquesta fractura social on la, diguem-ho així, burgesia catalanoparlant i amb estudis accedeix a les activitats organitzades per a ella mentre la resta, majoritàriament castellanoparlant, s’ha d’acontentar a passar l’estona jugant a cartes, al dòmino o a bitlles. És cert que les “aules” són obertes a tothom, sense distinció de llengua o estudis, almenys sobre el paper, però l’alt nivell de les activitats programades hi impedeix l’accés d’un col·lectiu prou important.
Un cas molt clar de la càrrega ideològica d’aquestes “aules” és el de les de Sabadell, Sant Quirze i Castellar del Vallès, però també la de Terrassa, totes elles dirigides per destacats membres de l’ANC i d’Òmnium, on els diferents ponents de conferències i xerrades es van movent entre les diferents localitats d’una manera prou evident de clientelisme i amiguisme i on impera el sectarisme. Potser l’exemple més clar és el de Salvador Cardús i Ros, doctor en Ciències Econòmiques i professor de Sociologia a la UAB i destacat independentista que exalça “el valor que tenen aquestes aules com a creadores d’una xarxa social al servei de la vertebració de la societat” alhora que parla de cohesió incloent-hi només les associacions vinculades en exclusiva a la cultura catalana i, no cal dir-ho, a Òmnium Cultural. Una mostra més d’aquesta fractura que molts volen perpetuar, ignorant deliberadament, la pluralitat de la societat catalana.
