Un altre judici induït pel laportisme posa Rosell i Bartomeu davant els tribunals

L'assetjament judicial desencadenat després del fitxatge de Neymar s'ha saldat fins ara amb un ple d’absolucions i una gran frustració a l'entorn blaugrana on coincideixen els interessos de Florentino, Laporta i Roures

Rosell i Bartomeu
Rosell i Bartomeu

Un altre cop s’ha posat en marxa la ruleta jurídica i mediàtica que des de fa uns quants anys -curiosament, des que el Real Madrid es va sentir enganyat, irritat i ressentit per la manera i la formen en què el FC Barcelona li va prendre Neymar davant els seus nassos- ataca els seus dos principals responsables directius, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, i assetja permanent a la institució.

Aquest dilluns passat ha començat el segon judici al voltant d’aquesta operació, el fitxatge de Neymar, mediàticament molt més ben preparat per l’acusació que els fonaments jurídics en què els presumptes afectats basen uns arguments que, a primera vista, resulten surrealistes i anacrònics. Tant com la mateixa querella d’aquesta segona versió del cas, que no va treure el cap a l’horitzó fins que no es va tancar el primer judici, igual de rocambolesc i frustrant per als que pretenien causar un dany irreparable a l’honor, el prestigi i l’economia del Barça. Però, sobretot -i obsessivament- a Sandro Rosell amb prioritat i, de forma col·lateral, a Josep Maria Bartomeu, després, com a hereu de la presidència blaugrana.

Vist des de fora, la sensació és que aquest judici no és sinó la conseqüència del fracàs del primer atac judicial d’anys enrere davant l’Audiència Nacional, arruïnat jurídicament per la naturalesa compulsiva de la querella i l’absència de cap indici de delicte a l’àmbit penal. Ni es van poder demostrar al judici com pretenia el querellant ni sembla que en aquesta repetició de la jugada hagi sorgit cap element nou que apunti en aquesta direcció. Una anàlisi global i objectiva de la seqüència de tots aquests judicis indica que tot té la seva causa i origen en la voluntat de tercers, i de les de forces ocultes darrere dels peons que es mouen a la rebotiga del barcelonisme, de perseguir per terra, mar i aire Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu.

L’expresident Rosell ja acumula, des de la seva dimissió, diverses causes que el van posar al blanc de l’opinió pública, principalment a causa de la injusta i demostrada presó preventiva de gairebé dos anys de la qual va ser víctima pel caprici i l’abús de poder de la jutgessa Carmen Lamela. Després li va caure el primer judici de Neymar, una querella per espionatge de part de Jaume Roures, una altra de la Fiscalia per un delicte fiscal i ara el Neymar 2, un quart front després de tres absolucions inapel·lables que han vingut a demostrar l’existència indiscutible d’aquesta mena de conspiració.

El mateix excomissari José Manuel Villarejo va gravar als seus enregistraments l’interès la inclusió de Rosell entre els objectius de l’operació Catalunya a suggeriment de polítics catalans del Partit Popular. Però també han aparegut altres col·laboradors necessaris d’aquesta mena de conspiració que crema espontàniament per la concurrència, també evident, dels interessos personals, pot ser que venjatius i corporatius, de personatges com Florentino Pérez, Joan Laporta i Jaume Roures.

L’empresari de Mediapro va ser caçat recentment en un dinar, amb molt de col·leguisme segons testimonis, juntament amb el mateix Villarejo, personatges de notòria influència mediàtica de Madrid i la periodista catalana Mònica Terribas.

Per a una trama que ha estat capaç de remoure les clavegueres del poder central i d’utilitzar la mateixa Audiència Nacional per anar canviant les denúncies a la carta i provocar, finalment, que fos Hisenda qui acabés convertint-se en una joguina acusatòria en mans de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat, ha estat necessària la participació i la implicació directa, des de l’entorn del barcelonisme, de persones vinculades a Joan Laporta que fessin la feina bruta com el denunciant Jordi Cases i tot el seu aparell legal.

També ha actuat com un sol home la premsa laportista, majoritària, liderant, una darrere l’altra, apassionades onades mediàtiques d’informació calculadament desviada, alarmista i carregada de prejudicis contra l’expresident blaugrana, que ha estat presentat com un delinqüent socialment perillós, una mena de bandit amb tentacles en mig món capaços de blanquejar diners, ordir grans estafes, corrompre càrrecs públics i, fins i tot, de traficar amb òrgans en una màfia de trasplantaments il·legals.

A Sandro Rosell, a còpia de confiar en advocats competents, li ha estat relativament fàcil demostrar la seva absoluta innocència en tots i cadascun dels casos. El que li ha costat realment ha estat combatre aquesta condemna de telenotícies, la imatge pública deformada per una premsa gens escrupolosa i entregada a l’oposició -o sigui, a Joan Laporta- des que tots dos van trencar la seva relació el 2005, després de coincidir dos anys a la directiva blaugrana guanyadora de les eleccions del 2003.

El posterior canvi de blanc al centre de la diana per a aquest entorn barcelonista que agrupa també els corrents guardiolistes, cruyffistes i ara també xavistes va començar amb la victòria de Josep Maria Bartomeu a les eleccions del 2015, en què va haver d’acreditar la seva legítima presidència per aquesta pressió exterior que no li va reconèixer el dret estatutari a ser-ho després de la dimissió de Rosell.

Per fer-lo fora de la presidència (després sortir il·lès, com Rosell, del primer cas Neymar per les raons òbvies de la seva no implicació ni com a investigat), el laportisme va haver de recórrer als recursos del sobiranisme, a tot el seu aparell ciutadà i polític, per a fabricar el Barçagate i promoure un absurd i inoportú vot de confiança -manipulat pel mateix govern de la Generalitat-, finalment rematat amb l’ampli impacte del seu implacable rodet mediàtic de premsa, mitjans digitals i l’enorme potència de les xarxes socials. Fins i tot els mateixos Mossos d’Esquadra, actuant al marge del poder judicial, van haver d’intervenir per a convertir Bartomeu en l’enemic públic número u del barcelonisme.

Sense aquest decorat, Laporta no podria regnar avui amb el totalitarisme i la rendició social amb la qual, a més de provocar la ruïna del club en només dinou mesos de mandat, ha pogut induir a l’entorn aquesta altra realitat en què Rosell i Bartomeu compareixen permanentment davant els tribunals per delictes i acusacions que, avui dia, mai no han pogut ser demostrades.

I no serà perquè, de manera directa, pública i tendenciosa, Laporta, la junta i la premsa, a més dels poders fàctics que juguen al seu favor, no hagin intentat portar l’expresident davant la justícia.

El judici davant l’Audiència Provincial que ara es notícia no és més que una altra farsa promoguda per aquest entorn barcelonista dominant al qual no li arriba amb la seva pròpia gestió per a governar el club amb èxit i personalitat. Laporta necessita distraccions contínues i assenyalar Rosell i Bartomeu davant l’opinió pública per a mantenir la seva popularitat. Com sempre.

(Visited 200 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari