Transcorreguts uns dies encara sona més a despropòsit la pobra resposta de l’àrea legal del Barça de Joan Laporta al cas Griezmann, que finalment s’ha resolt de l’única manera possible: renunciant per part de la junta blaugrana a aquests 40 milions de traspàs que Laporta creia tenir lligats i ben lligats.
La distracció monumental de l’àrea jurídica actual del Barça és una més de les moltes comunament atribuïdes a l’equip de Pere Lluís Mellado, advocat de confiança del president posat al capdavant del departament jurídic del club des de l’abril del 2021 i fins aleshores assalariat del despatx professional de Laporta, un bufet tancat pel registre mercantil molts mesos abans de les eleccions per no estar al dia de les mínimes exigències legals, com ara presentar la liquidació dels exercicis durant uns quants anys.
Poc es pot esperar, per tant, d’un jurista amb fama de poc espavilat posat en un càrrec que, segons la majoria dels seus companys, ja li venia gran quan només era una peça de l’anterior àrea jurídica de Laporta durant el primer mandat.
Així i tot, per errades que se li puguin atribuir, ningú no el mourà d’aquest camarot del president al qual només s’accedeix per empatia amb el cap i per acreditar una obediència cega.
Pere Lluís Mellado, però, ja s’havia guanyat la plena confiança de Laporta entre els anys 2004 i 2010. Se’l relaciona amb catàstrofes jurídic-legals com la venda de Can Rigalt o el judici de Sogecable, amb pèrdues de més de 30 milions d’euros cadascuna, a més d’assessorar la junta i els socis en la compra dels terrenys de Viladecans.
Al seu palmarès, si més no als ulls del seu president, també li va sumar punts aquesta connexió amb el Reus de Joan Oliver i de Joan Laporta, en la desaparició del qual va tenir un paper clau com a conseller i secretari del club del Baix Camp des d’agost del 2014 fins al 2019.
En tot cas, per elevació, Joan Laporta apareix com el principal responsable d’un episodi que sens dubte pot qualificar-se com una nova i estrepitosa relliscada en la redacció i supervisió d’un acord amb l’Atlético de Madrid que des de la directiva del Barça es va vendre al seu moment com un èxit de l’estratègia esportiva i dels despatxos.
El Barça, segons la informació filtrada des de la junta, s’estalviava la fitxa de dues temporades d’Antoine Griezmann, que va tornar a l’Atlético cobrant menys d’un terç del que guanyava al Barça, i, a més, es garantia la venda del jugador per 40 milions, obtenint un benefici de no menys de deu milions, ja que ja havia avançat part de la seva amortització a l’exercici 2020-21.
De sobte, però, va trobar-se amb la sorpresa que, a causa de les fissures legals de l’acord, l’At. Madrid podia tornar el jugador si, al còmput de les dues temporades de cessió, no disputava un determinat percentatge (50%) dels partits, estant físicament en condicions i convocat per l’entrenador.
Iniciada l’actual temporada, la segona d’aquesta estranya cessió, va ser la premsa de Madrid, contra la miopia de Mellado i del seu equip legal del club, qui va alertar de l’estranya estratègia de l’entrenador Diego Simeone, sens dubte consensuada amb el futbolista i la propietat de l’Atlético, de no alinear-lo fins després del minut 60 de partit.
La resposta de la directiva blaugrana, més aviat ridícula a la vista dels fets posteriors, va ser la d’un silenci oficial, ja que ningú no es va atrevir a parlar ni tampoc a deixar-se preguntar davant la premsa, i la de posar en circulació per totes les redaccions de Barcelona un text filtrat, sense signatura ni identitat, que deia el següent:
“El Barça prepara una demanda contra l’Atlètic perquè pagui per Griezmann”, argumentant que “els serveis jurídics del club blaugrana sostenen que la temporada passada ja es va complir la condició necessària perquè es produeixi el pagament dels 40 milions d’euros. El Barça va amb tot contra l’Atlètic de Madrid. El club blaugrana s’ha atipat de la presa de pèl del club matalasser en relació amb la situació d’Antoine Griezmann, que va ser cedit per dues temporades, amb una opció de compra obligatòria que l’Atlético està intentant no executar alineant ara el francès a partir del minut 60 de cada partit (…) De fet, per al Barça ara li és absolutament irrellevant que Griezmann jugui des del minut 60, 65 o 90. La condició del percentatge de minuts afectava l’any que estava cedit, que va ser el passat curs. La cessió va ser per un any, no per dues temporades, per això el club blaugrana insisteix que té totes les de guanyar als tribunals. Després hi havia una pròrroga que podia donar-se o no en funció que complís o no uns paràmetres. En conseqüència, els serveis jurídics del Barça estan preparant la demanda corresponent perquè s’executi el pagament de 40 milions d’euros, davant de la negativa de l’Atlètic en aquesta interpretació: el temps de jugar més del 50% corresponia només al primer any de cessió”.
Poques setmanes després, Laporta i el seu director de l’àrea jurídica no han tingut cap altre remei que rendir-se i hissar la bandera blanca abans d’obrir negociacions, i acceptar una rebaixa de la meitat de les pretensions del Barça, de 40 milions a 20 milions, i consensuar un acord que, si és com el de Lewandowski, Raphinha i Koundé, obliga l’altra part a una clàusula d’estranya confidencialitat per la qual ha de ratificar i confirmar les xifres ofertes o filtrades de part del Barça.
La qual cosa vol dir que en algun moment posterior pot ser que transcendeixin les autèntiques quantitats d’aquesta operació de traspàs també arruïnada i sense plusvàlua gràcies a aquests serveis jurídics que també havien amenaçat reiteradament de portar Josep Maria Bartomeu davant els tribunals o de denunciar diversos jugadors com De Jong, Piqué i Ter Stegen per signar contractes invàlids i irregularitats.
Soroll i poca cosa més com en el cas Griezmann, a diferència de la cortesia i l’amabilitat demostrada amb Neymar a l’hora de perdonar-li diversos milions que podien haver millorat l’economia del club.
