Un fenomen associat al qual probablement serà el metavers blaugrana, és a dir, a aquest món que sense ser irreal del tot serà completament virtual i potser del gust d’una part del barcelonisme que acabi sentint-se més confortable i segur que a l’anomenat món real, s’ha produït aquesta setmana amb motiu de l’assemblea de diumenge passat.
Mentre se celebrava, telemàticament, va començar a circular per les xarxes socials un article apòcrif sobre les relacions entre Florentino Pérez i Joan Laporta, una pulcra i documentada radiografia d’una mena de contuberni segons el qual l’origen de tots els mals del Barça, la tempesta Laporta, devastadora, cal buscar-lo i trobar-lo al domini calculadament controlat del president blanc sobre aquest ninot en què s’ha convertit el del Barça. La preqüela del relat, encara que no ho diu expressament, arrenca quan, poc abans de guanyar les eleccions, Laporta va haver de demanar permís al totpoderós bruixot blanc per penjar la seva famosa pancarta al costat del Bernabéu.
El text no té preu:
“Que el Barça i el Real Madrid són vasos comunicants és tan obvi com que tots dos es necessiten l’un a l’altre. Es retroalimenten. Una rivalitat històrica molt necessària, encara que, a la llum del que ha passat els últims mesos, crec que ens hem de fer moltes preguntes sobre si és normal o no el que ha passat. Almenys, plantejar-ho i analitzar-ho. I després, que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.
Veuran vostès. Florentino Pérez, president del Real Madrid, si té dues persones de la seva màxima confiança són, sens dubte, José Ángel Sánchez i Anas Laghrari. El primer porta amb Florentino més de vint anys. És el director general, l’home que, després del president, més mana al Real Madrid. El segon és el ‘braç econòmic’ de Florentino, el seu conseller àulic, el banquer franc-magribí, cofundador de Key Capital (empresa de serveis d’inversió independent orientada a clients corporatius i inversors), que li va aconseguir els diners de l’ofensiva d’ACS per adquirir Abertis i també per al finançament de les obres de remodelació del Santiago Bernabéu i la seva posterior explotació comercial a càrrec de Sixth Street.
Per si no n’hi hagués prou, Laghrari, a través de Key Capital, fa cinc anys que treballa amb Florentino Pérez en l’estructura de la Superlliga. Ell va atreure altres fons d’inversió i bancs, com JP Morgan, per finançar un projecte on també hi ha el FC Barcelona i la Juventus. Com serà d’imprescindible Laghrari que el van nomenar secretari general de la societat que controla la Superlliga?
Doncs bé, Anas Laghrari, la seva firma Key Capital, ha estat la que ha dirigit, controlat i vehiculat la venda de tres de les palanques (actius) del FC Barcelona: els dos trams de la venda dels drets de televisió a Sixth Street i el percentatge de Barça Studios a Socios.com. Laghrari ha estat durant moltes setmanes a les oficines del FC Barcelona com un executiu més del club, reunit especialment amb Ferran Oliver, directiu blaugrana i CEO de l’entitat des de la sortida de Ferran Reverter. Operacions per les quals, òbviament, ha percebut la comissió corresponent. Milionària, sens dubte. Experts en aquest sector la xifren en no menys de deu milions d’euros.
Mirin, no sé si això és ètic, estètic, normal, digne d’aplaudir o d’agrair, però a mi em grinyola com una porta desfermada. El que sí que veig, certament, és que quan es tracta de diners no hi ha sentiments, escuts, himnes ni rivalitats que valguin. Que la persona de màxima confiança de Florentino Pérez sigui la que ‘salvi’ econòmicament el Barça és, si més no, digne d’anàlisi. No hi havia altres ‘aconseguidors’ al mercat? Cal esperar que Anas Laghrari compleixi rigorosament la confidencialitat que se li ha d’exigir a l’única persona al món que coneix els ‘secrets’ dels dos gegants futbolístics del planeta.
Ah, i permetin-me una ‘maldat’: a sobre el Barça ha de jugar amb samarreta blanca la temporada que ve? Vade retro!”.
La realitat és que Laporta, malgrat deixar-se part de la vida del club empenyorant els drets de TV de LaLiga per 25 anys, encara és abraçat a la Superlliga, aquell ham irresistible de 370 milions que, d’entrada, ofert per Florentino a Laporta com la poma de l’Edèn, ha acabat sent la pitjor de les malediccions per al Barça. L’esquizofrènia del personatge Laporta, descontrolada, ha fet la resta, ja que l’aposta per LaLiga amb Sixth Street sembla incompatible i antitètica amb la possibilitat de la Superlliga llevat que el pla sigui acabar amb la Champions, o sigui amb la UEFA, com a conseqüència d’una gran conspiració.
Motins a banda, al bàndol de la Superlliga només en queden tres dels grans, el Barça, el Madrid i la Juventus, atrapats en una pinça entre la UEFA i l’ECA que ara presideix, producte d’una maniobra diabòlica, el mateix president del PSG, l’enemic número u de Barça i Madrid. A un li ha robat Messi i a l’altre li ha negat Mbappé.
L’escenari es redueix, per tant, a una guerra entre Madrid i PSG, una batalla de gegants entre l’únic club capaç de guanyar una Champions només amb la samarreta i una mica de bruixeria, com l’any passat, i el club-estat de Qatar amb prou gas i combustible de sobres per governar les estrelles més cares del mercat.
La jugada mestra de Florentino, amb independència de si ho ha fet com diu l’article, o de qualsevol altra manera, ha estat debilitar el Barça de Laporta fins a deixar-lo arruïnat i sense guió, mentre a l’horitzó s’entreveu un duel al sol com al salvatge oest entre Florentino Pérez i Nasser Al-Khelaifi. La Juventus només ha estat un altre company de viatge necessari, però igualment prescindible.
L’imminent fallo judicial sobre si finalment els clubs poden promoure una competició com la Superlliga, clau per saber si la UEFA és capaç d’expulsar els tres traïdors, aclarirà els dubtes sobre qui passa a la pantalla següent i en quines condicions, inclosa la possibilitat que Florentino, Al-Khelaifi i la UEFA acabin segellant un pacte que deixi a l’estacada Laporta i el Barça completament KO, fora de la gran partida i enterrat en els seus errors propis i equivocats. Tot és possible.
