Tot el poder per a Esquerra

La política, per a qui se la treballa. El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez és un exemple d’aquesta voluntat d’arribar a dalt de tot, sortint d’outsider i havent passat per una dura i feixuga travessa del desert fins a assolir, amb ambició, constància i el do de l’oportunitat,  els objectius. En el seu cas, i de moment, el Palau de la Moncloa. S’hi estigui d’acord o s’hi dissenteixi, el mèrit se li ha de reconèixer.

A Catalunya, no tenim un Pedro Sánchez, però tenim la “intel·ligència col·lectiva” que dirigeix, des de fa anys, Esquerra Republicana (ERC). De ser un partit que no es va poder presentar a les primeres eleccions democràtiques del 1977 –no se’l va legalitzar i va ser acollit pels maoistes del Partit del Treball d’Espanya (PTE)- avui ha acabat conquerint l’hegemonia de la Generalitat havent quedat segon, darrere del PSC, en les últimes eleccions autonòmiques. Increïble i “chapeau”.

De ser un partit dels perdedors de la II República –gent gran i molts d’ells retornats a l’exili- ERC ha esdevingut avui un partit de quadres, amb una solidesa fèrria i una disciplina leninista. Només hi ha una organització política a l’Estat espanyol que s’hi assembli, el PNB, que gairebé sempre –tret de la legislatura en la qual PSE i PP van establir una aliança antiETA- ha governat el País Basc, amb puny de ferro i guant de seda.

L’assalt d’ERC al govern de la Generalitat ha estat lent i pacient, però, com podem veure, ha resultat tremendament eficaç. Per convertir-se en partit de poder havia d’enderrocar, primer, la granítica massa acumulada, durant 23 anys, pel nacionalisme cabdillista que liderava Jordi Pujol. 

Per això, ERC no va dubtar a apuntar-se als dos tripartits (2003-10) muntats al voltant del PSC. Durant aquests anys, els quadres del partit van fer un intensiu i profitós aprenentatge de com funciona per dins l’administració catalana. Aquesta és una de les claus del seu èxit: considerar que el poder (polític, econòmic, mediàtic…) és un “ofici” que cal conèixer al detall i estudiar en profunditat, com a fase prèvia a la seva conquesta.

Si els sòviets del Partit Comunista de Lenin actuaven com a “avantguarda” del moviment obrer, ERC també ha creat una estructura, reduïda però eficaç, per liderar el moviment independentista. La gran veritat de l’1-O és que aquesta brillant i reeixida “performance” va ser organitzada i muntada per aquesta “intel·ligència col·lectiva” que dirigeix ERC i de la qual Oriol Junqueras només és el rostre públic, aprofitant la seva proverbial habilitat dialèctica.

Amb la seva aposta independentista, ERC va aconseguir que una part important  dels votants de CDC, esperonada per Artur Mas, “sortís de l’armari”. Un cop aquesta massa va “escalfar-se” i radicalitzar-se, ERC va posar el fre de mà, deixant que els hereus de Jordi Pujol s’estimbessin pel precipici de la impotència i la frustració. Jugada d’alta estratègia política magistralment executada.    

Quin és l’objectiu d’ERC? Òbviament, no és la independència, que és racionalment impossible en l’actual fase del projecte de construcció europea i ho sabien molt bé des del primer moment. L’objectiu d’ERC és la conquesta del poder per tal d’enfortir encara més i greixar la seva maquinària per convertir-se, d’aquesta manera, en una organització molt potent que domini i controli tots els tentacles de la vida política, econòmica, mediàtica i social de Catalunya.

ERC és el pujolisme del segle XXI, però amb una diferència substancial. Convergència era una organització gairebé unipersonal i, un cop caigut Jordi Pujol pels “affaires” de corrupció de la seva família, el partit s’ha acabat desfigurant i dissolvent. ERC no és Oriol Junqueras, és un nucli dirigent molt cohesionat que ve de lluny i que té voluntat de pervivència a llarg termini.

Gràcies a la inexperiència i allunyament de Carles Puigdemont, aïllat a Waterloo i obnubilat pel seu futur personal, Junts per Catalunya (JxCat) ha comès el pitjor error de la seva curta trajectòria: regalar el Govern de la Generalitat a ERC i, a més, en vigílies d’unes importants eleccions municipals on es dirimirà el decisiu poder territorial. 

Els republicans encara es fan creus de l’extrema ingenuïtat dels dirigents de JxCat. Mai s’haurien pogut imaginar que els caigués a les mans de manera tan ràpida aquest enorme “regal”. Amb només 33 diputats de 135, ERC ha aconseguit el principal poder que hi ha a Catalunya. 

És cert que no paraven de fer la guitza als seus socis de Govern per tal  d’erosionar-los i anar guanyant espais de poder: l’últim, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, una de les “joies de la corona”, que tradicionalment havia controlat Convergència. Però allò realment insòlit és que, de bon començament, JxCat hagi caigut de quatre grapes en el parany evident que els anava teixint ERC.

El guió està escrit: no hi haurà moció de confiança, no hi haurà eleccions i hi haurà pressupostos. ERC ha nascut per manar –queden enrere els anys en què eren uns “escolanets” de CDC o del PSC- i ara que ha aconseguit el Sant Grial, no el deixarà anar per res del món. Pere Aragonès negociarà i pactarà el que sigui, com fa Pedro Sánchez, per mantenir el poder que, 83 anys després d’acabada la Guerra Civil, l’“old party” català ha recuperat per fi. Aquesta és l’única certesa i l’única lliçó dels fets d’octubre d’aquest any 2022: ERC ha arribat al Palau de la plaça de Sant Jaume per quedar-s’hi i d’això prou que se n’ocuparà l’implacable Sergi Sabrià.     

El gran interrogant és com exercirà aquest poder omnímode que ERC té ara, gràcies a la increïble innocència de JxCat. Tot i que és una maquinària temible, el partit té dues grans assignatures pendents: la manca de connexió amb els grans empresaris i alts executius que encara queden a Catalunya, després de la diàspora provocada per l’1-O; i la seva nul·la penetració en les classes populars d’arrel espanyola, malgrat experiments anecdòtics com el de Súmate.

En aquest sentit, el PSC li porta un enorme avantatge que, molt difícilment, ERC atraparà. A més, el partit corre el risc de caure en la prepotència del “nou guanyador”. L’incendi que Isona Passola ha provocat a l’Ateneu Barcelonès és revelador d’uns preocupants tics autoritaris, latents en l’ADN de l’actual ERC, als quals la societat catalana ha estat sempre molt refractària. 

El gran perill és que ERC s’emborratxi de poder i comenci a fer tonteries, que inevitablement li passaran factura política i electoral. De moment, però, cal deixar constància de la gran habilitat i astúcia que ha exhibit la “intel·ligència col·lectiva” que governa el partit per assolir, pas a pas, els objectius que s’havia fixat i que, situats en la perspectiva del 2010, semblaven totalment quimèrics.

(Visited 293 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

2 comentaris a “Tot el poder per a Esquerra”

  1. Possiblement, més que una jugada pensada en el temps cal emmarcar la situació d’Erc en un marc on la casualitat i la sort han esdevingut favorables per assolir l’objectiu. Lamentablement, els precedents de l’actual “nucli-dur” va ser també’guionista del colossal desgavell que hem patit des d’aquell fatídic 2017 i això no té ni oblit ni perdó. Ja no entrarem en la història negre d’aquest partit fundat pel coronel Macià i que tants amargs records perviuen en les generacions que va viure aquella època. Tampoc cal negar que l’impuls que han donat, un cop els socis hiperventilats han sortit per la porta del darrere, tingui un caire que respira conciliació i que possiblement és motiu per fer un acte de fe i puguin expiar els comportaments nefastos del passat i fer foc nou que ens retorni la dignitat que ens van robar..

    Respon
  2. Un cop llegit el teu article, que desitjo que no vagi com dius, haurem d’estar atents a les aportacions que fa la Generalitat als mitjans de comunicació. Veurem si El Triangle ha sucat i li cau una bona subvenció.
    Perquè si no ho fan, et podries haver estalviat aquest missal d’ensabonada.

    Respon

Feu un comentari