Jaume Guardiola, el president de la Comissió Econòmica Estratègica de FC Barcelona fins diumenge passat, va dimitir del càrrec després d’enterrar el club sota una allau de deutes i pèrdues, a més de sotmetre’l a una cruel massacre dels recursos futurs del club. Una antologia del disbarat que ha durat des de la presa de possessió de la directiva de Joan Laporta, el 17 de març del 2021, fins a l’esperpèntica assemblea telemàtica del 9 d’octubre del 2022, un llarg període de gestió en què Jaume Guardiola ha permès, autoritzat i validat totes i cadascuna de les atrocitats econòmiques i financeres propiciades per aquesta junta directiva.
El nou president del Cercle d’Economia, escollit aquest mateix any a les primeres eleccions de la institució, forçades a causa de la inesperada i anòmala presentació de dues candidatures, va posar com a excusa i argument per a la seva dimissió com a controller del Barça precisament aquesta victòria electoral que, segons els experts, representa el continuisme després de l’ocupació d’aquesta mateixa cadira de l’exvicepresident del FC Barcelona Javier Faus.
La qüestió és si, amb aquest comiat tan perjudicial per al club, Guardiola no marxa el Barça deixant darrere seu la imatge d’una mena de sepulturer d’una entitat pràcticament enterrada en vida amb el seu ple consentiment i aprovació.
El lobby econòmic que representa el Cercle d’Economia sabrà el que es fa deixant la direcció en mans d’algú que ha estat capaç d’actuar fredament i sense escrúpols com el col·laborador necessari per conduir el Barça a l’abisme de la societat anònima. És el desenllaç més probable, el canvi inevitable del model de propietat que com més nega i repudia Laporta més cobra una forma veritablement amenaçadora.
Guardiola podria haver dimitit abans de l’assemblea i evitar el mal tràngol de sortir a defensar el pitjor dels exercicis tancats mai per una junta del Barça, i també el pressupost més infame i ridícul de la història. Ans al contrari: va optar per acomiadar-se en gran, tancar els ulls, admetre les atrocitats de Laporta i, a més a més, donar llum verda a les palanques, com és si aquestes, veritablement, fossin una solució òptima als problemes d’un club ara ja sense futur.
Les seves dues intervencions a l’assemblea, demanant l’aprovació de l’exercici 2021-22 i després l’aprovació del pressupost 2022-23, van ser pròdigues en barbaritats que, amb el temps, el poden convertir en una llegenda del disbarat, ja que va anunciar unes pèrdues ordinàries previstes per a aquest nou curs de 176 milions d’euros, només minuts després d’haver donat per bones pèrdues de 132 milions de l’exercici tancat.
Per descomptat, no és compatible aprovar una sagnia del calibre de 132 milions, l’ús de palanques usades in extremis, desesperadament i sota pressió, per tapar aquest forat i a sobre aplaudir que la mateixa junta de Laporta, sense establir cap mesura d’austeritat ni de control, pugui gastar el que no té amb la triple conseqüència d’augmentar en gairebé 200 milions la massa salarial, no rebaixar el deute i incrementar les despeses generals de forma desproporcionada.
I encara pitjor, admetre que, després d’ingressar 870 milions extraordinaris per la venda d’actius, el fons propi patrimonial negatiu en 451 milions continuarà sent negatiu en 79 milions al final d’aquesta temporada.
Si aquesta solució tan aplaudida al Barça per l’ex-CEO del Banc de Sabadell l’hagués aplicat a l’entitat financera avui ja no existiria i probablement ell estaria en recerca i captura per la justícia, però sobretot buscat per terra, mar i aire pels accionistes que hauria arruïnat.
Costa de creure la impune frivolitat amb què ha actuat al capdavant d’aquesta comissió econòmica de caràcter estratègic, per estatuts obligada a emetre informes seriosos, responsables i independents, molt més després de la retirada de l’aval i de la supressió assembleària de l’article 67è que impedia presentar pèrdues en dos exercicis seguits i obligar a complir un deute net de màxim el doble de l’Ebitda.
Els socis del Barça, per tant, han quedat a la intempèrie i sense protecció contra el tàndem més destructiu de la història integrat per Joan Laporta i Eduard Romeu, amos imparables d’un univers blaugrana sense vigilància ni depredadors naturals.
A l’inrevés, Jaume Guardiola els ha donat ales i cobertura amb el cinisme de felicitar la junta, abans de demanar l’aprovació del resultat econòmic de l’exercici 2021-22, per l’augment destacable dels ingressos de taquilla, el Museu i les botigues amb relació a la temporada 2020-21 sense tenir en compte ni tan sols que aquestes tres vies d’ingrés van estar tota la temporada anterior tallades de soca-rel per la pandèmia. No es pot fer més el ridícul.
O sí, ja que en l’informe i la recomanació per a l’aprovació el pressupost 2022-23, pocs minuts després, va donar com a segura la necessitat de vendre l’última palanca, BLM, com l’única solució plausible per reduir l’impacte de les pèrdues ordinàries (173 milions) per segon any consecutiu, ja sense covid.
Potser, arribats a aquest extrem, no tingui sentit mantenir una comissió econòmica estratègica al FC Barcelona, ja que només ha servit per blanquejar el festival del malbaratament en què s’han convertit els comptes de Laporta.
Curiós que el seu predecessor al capdavant del Cercle d’Economia, Javier Faus, accedís a aquest lloc tan rellevant entre els poders econòmics i financers de Catalunya després de deixar el Barça el 2015 amb una auditoria sanejada, impecable, amb patrimoni positiu i en beneficis i, en canvi, Jaume Guardiola ho hagi fet després de devastar les estructures de negoci i les reserves del club.
