Després de dos anys sense agafar el tren (tinc la sort de treballar a la meva ciutat i em desplaço caminant), dijous passat vaig haver d’anar a la ciutat comtal i ho vaig fer en transport púbic, agafant la RENFE.
El trajecte era conegut, baixava a arc de triomf, com havia fet anys enrere cada dia per anar al Parlament, però aquest cop no anava preparada mentalment pel que havia estat el meu pa de cada dia: la incertesa de saber quan arribarà el tren, els més de 20 minuts de retard que em van fer arribar tard on anava.
Quan m’era obligatori agafar el tren per anar a treballar respirava profund i relativitzava, llevant-me molt abans per arribar així també abans o si més no arribar tard. Ara, que no ho necessito, la opció del tren la utilitzo pel fet que sé que és més sostenible, però la realitat és que per molt motivat que puguis estar, la manca d’inversions durant anys han fet que es tracti d’una infraestructura obsoleta que no està a l’alçada dels reptes actuals.
La contaminació atmosfèrica és el risc mediambiental més gran per a la salut a la Unió Europea a causa de l’elevat nombre de morts prematures que provoca any rere any la mala qualitat de l’aire.
En aquest sentit, l’ús del vehicle privat és un dels principals responsables de la pol·lució de les nostres ciutats. L’alternativa és reduir la circulació de cotxes i motos contaminants i promoure desplaçaments més sostenibles: caminar, desplaçar-se amb bicicleta o VMP, vehicles elèctrics o el transport públic.
Tenim ara, amb la crisi energètica i la rebaixa del preu del bitllet una bona excusa perquè més persones comencin a desplaçar-se en transport públic i en facin la seva rutina. És un bon incentiu que hem de saber aprofitar posant-nos les piles: no només mitjançant la conscienciació ciutadana -necessària- per al canvi d’hàbits, també impulsant aquesta mobilitat verda que per moltes dificultats que comporti és l’únic futur possible. Hem d’impedir que aquesta gent, un cop el bitllet torni al preu habitual, retorni als seus transports privats. I si ho volem fer bé ho hem de fer no només recolzant-nos en lleis i prohibicions com la d’impedir l’accés dels vehicles més contaminants. Cal impulsar un canvi de vida global. Ho podem fer. Ja ho hem fet altres vegades: Quan als anys 90 ens van alertar del perill del forat de la capa d’ozó, ens vam posar les piles, fins al punt que vam aconseguir que no seguís creixent. Només cal que ens ho creiem.
La mare terra sembla que ara ens torna a demanar un canvi de rumb, cosa que té sentit si pensem que amb la nostra activitat hem aconseguit passar de l’holocè, un període en que la temperatura de la terra ens va permetre construir les grans civilitzacions, a l’antropocè, un període més inestable que, amb els incendis i aiguats, ja ens mostra com de difícil pot acabar sent la nostra existència. Només amb un autèntic compromís social i polític podem revertir aquesta situació i fer que els nostres fills i filles visquin en un món sostenible.
