Aldous Huxley i George Orwell tenien una visió del futur de la democràcia totalment contraposada, a jutjar pel que ens van deixar escrit respectivament a les seves obres Un món feliç i 1984. De fet, només discrepaven en la manera de concebre la tirania que ens esperava. La distinció consistia en que, segons Orwell, la tirania vindria a través d’una repressió que ens empenyeria a l’obediència. En canvi, Huxley considerava que la tirania s’imposaria mitjançant la suggestió i la seducció. Tot i les seves diferències, cap d’aquests autors no donava dos duros per la pervivència de la democràcia tal com la coneixem avui dia.
Són temps en què la democràcia se’ns mostra fràgil. D’una banda, tenim multitud de problemes i reptes que hem d’afrontar democràticament, cosa que implica un procés llarg, complex i de vegades decebedor. D’altra banda, sorgeixen centenars (potser milers) de politòlegs que competeixen per veure qui encerta més en l’escenificació dels problemes del futur: siguem clars, un tema estrella avui és indagar què passa amb les nostres democràcies que són incapaces d’aportar solucions que satisfacin una àmplia majoria.
Un dels problemes és desentranyar què hi ha darrere dels populismes i un altre no menor és entendre l’estremidor gir autoritari de certes democràcies que es trobaven als orígens dels drets i les llibertats democràtiques. Exemples recents són el fenomen del Trumpisme a USA, l’encara recent Brexit i els enganys del Sr. Boris Johnson, sense oblidar el tejerazo al parlament espanyol i el moviment independentista català. En aquests incidents inquietants, fenòmens com les fake news, les derives nacionalistes-independentistes i les enganyoses estratègies de comunicació, estan fent que moltes persones ja no veuen imprescindible viure sota un sistema democràtic. No és estrany que a molts la cara del feixisme comenci a formar part de les nostres pors.
A tot això cal sumar-hi la por a la immigració descontrolada, la rapidesa dels avenços tecnològics i els problemes ecològics i de sostenibilitat, que en conjunt fan que fàcilment tinguem por al futur. En aquestes situacions, una reacció molt natural i humana és buscar seguretat i certeses en un Estat fort que assenyali sens dubte quins són els enemics exteriors i els interiors i procedeixi a defensar els nostres enyorats privilegis de societat rica, còmoda, amb tota mena de seguretats i això sí, clarament insolidària.
La democràcia liberal és una cosa molt senzilla, però gens fàcil de portar a la pràctica. Si volem defensar la democràcia liberal, també hem d’assumir i defensar les seves febleses inherents. És a dir, els ciutadans que votem, hem de mantenir la nostra fe en la democràcia, però no només votant, sinó també participant amb la crítica quan sigui el cas i aportant propostes assenyades i realistes. Aquesta és l’única manera que els polítics ens respectin i mantinguin la fe (o la necessitat) de valorar allò que la ciutadania votem.
La democràcia ajuda els grups humans a ser forts i sobreposar-se als reptes més difícils, però en si mateixa és fràgil i sempre necessita cures per part de tots els membres de la comunitat. La democràcia també ha de ser prou humil per reconèixer que els éssers humans són capaços tant de fer el bé com de fer el mal. Aquesta és precisament, la raó irrebatible per la qual distribuir el poder i establir contrapoders, enlloc de concentrar-lo en poques mans, és una màxima absolutament prioritària.
Quan la democràcia flaqueja, el perill més gran és deixar de creure-hi i triar un model autoritari amb totes les seves conseqüències. És natural que, a països grans i complexos, sorgeixin grups o comunitats menors que creguin que independitzant-se poden ser més poderosos i rics. D’alguna manera és un fenomen normal, que reflecteix la riquesa i la diversitat del territori-comunitat que es vol independitzar. Però aquests grups cometen dos grans errors. Un és oblidar que pertanyen a alguna cosa més gran d’on s’han nodrit ells mateixos i de la que hauran de dependre d’una manera o altra. El segon és que en un món cada cop més globalitzat la independència política ha estat substituïda per la interdependència global.
