Ara toca dir prou

La celebració de l’edició n. 1.500 d’EL TRIANGLE ha estat un èxit rotund. La resposta dels lectors i dels anunciants a l’esforç de culminar aquesta fita ha estat encomiable i ens omple d’energia per continuar endavant. Les felicitacions que hem rebut pel suplement especial que hem publicat ens han arribat de tots cantons. Moltes gràcies per acompanyar-nos i per ajudar-nos!

Tota commemoració té també una dimensió retrospectiva i, en aquest sentit, m’han tornat a la memòria les vicissituds que van marcar l’aparició de la primera edició de la revista als quioscs, el 29 de gener del 1990. He anat a l’arxiu per revisitar aquell  n. 1  i he pogut constatar com han canviat les coses en els últims 32 anys.

Òbviament, no podia ser d’altra manera. Entre altres factors, perquè l’any 1990, Internet encara era una quimera. El pujolisme, que aleshores estava en la seva màxima esplendor, ha fet implosió i s’ha esmicolat. Principalment, a causa de la corrupció, que ja alertàvem a tota portada en aquella primera edició que era el càncer que corcava Catalunya.

Però hi ha coses que, malauradament, resten immutables. En aquell n. 1 d’EL TRIANGLE també denunciàvem l’opacitat  de les nòmines que cobren els nostres diputats al Parlament.

Per construir un país sa, fort i amb  esperança és condició sine qua non que els nostres representants siguin nets, honrats i transparents amb els electors. I una prova imprescindible d’aquesta higiene democràtica és que  el seu patrimoni i el salari que cobren siguin del domini públic. No és qüestió de  xafarderia malsana: és per responsabilitat i compromís en la lluita contra la corrupció, el principal enemic de la democràcia.

Ha costat molt fer entendre i fer avançar aquest exercici de transparència, que exigíem en l’edició n. 1 d’EL TRIANGLE.  Tot arriba: avui, els diputats/des del Parlament estan obligats a presentar una declaració de béns i les seves nòmines són públiques.

Però els nostres representants conserven encara privilegis que grinyolen amb l’ètica impecable que ha de presidir el funcionament de la nostra principal institució d’autogovern.  Un d’ells és el cobrament d’un sobresou, en concepte de dietes, que no han de justificar i que està exempt de tributació fiscal.

Els intents d’eliminar aquesta greu irregularitat i injustícia han  fracassat, per l’oposició dels principals partits. La setmana passada, la Mesa del Parlament va tornar a ajornar sine die una decisió sobre aquesta qüestió, que pot semblar menor, però que és tot un diagnòstic de la baixa qualitat de la nostra democràcia.

Aquest sobresou, que varia entre els 16.975 i els 23.895 euros anuals –en funció del lloc de residència dels diputats-, està destinat a cobrir les suposades despeses de viatge i d’estada  en  compliment de les seves tasques parlamentàries. En totes les activitats laborals, les dietes cal justificar-les amb tiquets (de benzina, restaurants, hotels…), però aquest no és el cas dels nostres diputats, que fins i tot van tenir la barra de cobrar aquestes falses dietes durant els mesos de confinament a casa seva per la pandèmia (!).

La nova Catalunya, per la qual va néixer i combat EL TRIANGLE, la farem amb humilitat i seny, construint, maó a maó, un edifici sòlid, esvelt i proporcionat, on hi capiguem i hi convivim tots. El Parlament és el fonament de la nostra sobirania i per això ha de donar exemple a tota la ciutadania, amb feina, dedicació i empatia pels problemes de la gent.

Hem hagut de passar la vergonya que una presidenta del Parlament, Laura Borràs, estigui imputada en un flagrant escàndol de corrupció i que es resistís a dimitir, fins que se l’ha hagut de destituir del càrrec. En aquests temps complicats, en els quals es demana un esforç fiscal als que més cobren –com és el cas dels nostres diputats- és especialment immoral que una part del seu esplèndid sou estigui exempt de pagar l’IRPF.

La desafecció de la política és la mala llavor de la qual en sorgeixen els populismes i els brots feixistes. Ho acabem de veure, alarmats, a Itàlia, amb la victòria a les urnes de la candidata Giorgia Meloni, que reivindica la memòria i el llegat de Benito Mussolini.

La societat catalana paga molts impostos i la gent ho assumeix perquè entén que d’aquesta manera es poden mantenir els serveis públics i l’Estat del benestar. Per això li repugna que aquells que més cobren s’escaquegin de pagar o que es produeixi un malbaratament dels recursos públics, pitjor encara si és en “affaires” de corrupció o tràfic d’influències.

Farien bé la presidenta en funcions del Parlament, Alba Vergés, i els principals grups polítics de posar-se d’acord d’una santa vegada i acabar amb les falses dietes dels diputats. És un greuge impresentable i imperdonable amb la resta de conciutadans que paguen religiosament els seus impostos i que saben que, a la mínima errada o desviació, tenen Hisenda al clatell.

Tots sentim admiració per aquells països on un ministre que ha estat enxampat en l’intent de colar tiquets de despeses personals com a dietes, ha estat obligat a dimitir per això. Aquí, els nostres diputats tenen un “forfait” que no tributa impostos i amb el qual poden fer el que vulguin, sense cap control, estigui relacionat o no amb la seva activitat parlamentària.

EL TRIANGLE ha fet els 1.500. Hem avançat moltíssim, però encara perviuen disbarats com aquest. Ara toca dir prou.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.