No se sap però se sabrà aviat És un dels molts fracassos -voluntaris o no- del documental “La piràmide invisible. Les urnes de l’1-O” que va emetre TV3 el passat 27 de setembre, dins el seu programa Sense Ficció. La Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA) va pagar a El Terrat de Gestiones XXI (Mediapro Studio) 95.000 euros perquè fes aquest documental, una quantitat quasi idèntica als 100.000 euros que van costar les urnes que es van fer servir en el referèndum organitzat pel govern de la Generalitat.
De fet, el documental també va amagar els noms i les cares d’algunes de les persones implicades en la logística perquè les urnes arribessin als punts de votació designats pel govern presidit per Carles Puigdemont. Una d’aquestes persones, un ciutadà que va dir que era de la Catalunya Nord, estava al capdamunt d’aquesta logística. Al reportatge se’l va presentar com a Lluís i mai va donar la cara. S’hi va explicar que les urnes s’havien comprat a l’empresa xinesa Smart Dragon Group, cosa que ja se sabia des de feia cinc anys. Tian Riba, el conductor del documental, no va fer la pregunta clau a Lluís. Qui va pagar les urnes? Sortosament, aquesta dada està a punt d’aparèixer als mitjans de comunicació.
L’única dada nova que va aportar l’hora llarga d’èpica independentista de “La piràmide invisible. Les urnes de l’1-O” la va aportar el periodista Quico Sallés quan va deixar caure la hipòtesi que les urnes van arribar als punts de votació no perquè els que les van traslladar allí fossin molt espavilats sinó perquè les forces de seguretat de l’estat no van voler comissar-les.
2 comentaris a “Qui va pagar els 100.000 euros que van costar les urnes de l’1 d’octubre del 2017?”
que miserables sou aquesta gent d’El Triangle els del PP i Vox son aprenents al vostre costat i us penseu que sou alguna cosa, sols miserables.
Quan escoltes les veritats es com si et tiressin sal a la ferida eh? la mesquinesa i la ignorància son les dues bases dels que heu estat enganyats en benefici dels farsants que avui tenen segrestades les institucions. Sort tenim d’una premsa lliure i professional que us canten lo que no voleu sentir.