Sembla que els oracles econòmics i financers del laportisme han entrat en un profund tràngol com a resultat de les sessions d’espiritisme que organitza Marc Ciria, principal consultor i guru d’aquesta singular congregació que sembla haver fet vots a favor d’una vida contemplativa i asèptica davant a una realitat barcelonista que reclama encendre totes les alertes, la crítica més ferotge i, necessàriament, l’adopció de mesures urgents, si és que, de debò, es pretén defensar els interessos del club dels seus enemics més terribles.
Això és el que farien -o, millor dit, va ser el que van fer- quan en una situació amb menys motius per a la preocupació i l’escàndol van promoure un vot de censura contra Josep Maria Bartomeu, l’expresident que, per descomptat, ja no té res a veure amb l’estrepitosa i tensa gestió de les palanques ni amb la demostrada insuficiència de la junta de Joan Laporta per a recuperar els ingressos al nivell anterior a la pandèmia.
El còctel perfecte -que, ara sí, amenaça de destruir el model de propietat social del Barça, únic el món,- Laporta l’ha accelerat augmentant la massa salarial a nivells del tot insostenibles i reduint els ingressos del futur.
Aquestes van ser, curiosament, les bondadoses conclusions d’un aquelarre digital, celebrat a molt pocs dies d’aquesta imminent assemblea ordinària de l’octubre, en què hi van participar Marc Duch, Frederic Porta i Adrià Soldevila, entre d’altres, la crème de la crème del laportisme mediàtic i propagandístic que ara es troba atrapat en un bucle del qual els serà complicat sortir-se’n.
Segons aquesta petita unitat operativa, catalitzadora de l’opinió barcelonista, la totalitat dels inputs que arriben des de la directiva, com la manca de transparència, la mediocre -per no dir pèssima- gestió econòmica, la desinformació, l’ocultisme, l’absència d’una comunicació eficient, els comptes impossibles d’arreglar i l’allau d’incompliments respecte de les moltes promeses de Laporta, alerten d’una catàstrofe sense precedents. Això sí, sense assenyalar culpables ni aixecar actes d’inspecció, com si la tempesta que s’hi apropa es pogués descriure sense necessitat de protegir-se o evitar el desastre.
Sense voler reconèixer-ho, s’admet, en el fons, que el pitjor encara està per arribar, que només és qüestió de temps creuar el punt de no retorn i abocar el club a un canvi de paradigma, a un atzucac on l’única sortida sigui la societat anònima i la cessió del control i el govern, inevitablement, a un inversor.
D’una conversa, certament tediosa i recurrent sobre el passat, i volàtil sobre les terribles expectatives del Barça de Laporta, encara van transcendir pitjors notícies que l’admissió, desoladora, de la insuficiència dels més de 800 milions d’euros obtinguts de les palanques per remuntar els 451 milions de patrimoni negatiu. Amb l’agreujant, exposat per aquest mateix conclave, que es dona per feta i descomptada la venda de BLM aquesta temporada com a única de via de salvació possible per cobrir el dèficit estructural que s’ha consolidat amb la nova directiva de Joan Laporta, proper a 150 milions anuals.
A aquest horitzó no gaire llunyà s’hi ha d’afegir, com també va quedar reflectit, l’impacte d’aquestes vendes en forma de regressió dels ingressos no inferior als 60 milions i, el proper exercici, un cop conclòs el final de la carència, l’inici de la devolució del préstec de Goldman Sachs de 465 milions a raó d’uns 50 milions per temporada.
Un càlcul relativament senzill xifra l’impacte d’aquestes nuvolades en una mica més de 100 milions de retallada dels ingressos a partir de la temporada 2023-24. Suposant que la venda de BLM servís per a compensar l’ampliació d’aquest gravíssim desequilibri econòmic, a l’exercici següent caldria afegir uns 30 milions menys d’entrades de l’explotació del retail com a conseqüència de repartir els beneficis amb un altre soci.
Els va faltar agregar que, en l’imaginatiu cas que Laporta realment aconsegueixi complir amb el calendari de l’Espai Barça i portar l’equip a jugar no menys d’una temporada a Montjuïc, la despesa de condicionament del trasllat s’ha avaluat en 20 milions i en 40 milions més la pèrdua d’ingressos mínima per l’afectació als abonaments, la taquilla i la conversió del Barça Experience i el Museu a la seva mínima expressió.
La sala Marc Ciria, en canvi, només va tornar cavernosa, lacerant i implacable quan va tocar opinar sobre si l’expresident Josep Maria Bartomeu havia de ser expulsat com a soci, un assumpte que es troba lògicament encallat a la Comissió de Disciplina de Laporta, igual que la resta de les nombroses escomeses jurídiques verbalitzades per una junta que per descomptat borda molt més que mossega. En aquest tema, el judici i la condemna severíssima de l’expresident van ser contundents i, com sempre, compulsives i fanatitzades, ja que el seu veredicte sobre el Barçagate va ser de culpabilitat, assegurant que els famosos comptes de Twitter s’havien dedicat a difamar per ordre de Bartomeu. Una conclusió unànime malgrat que la querella segueix en fase d’instrucció i que la primera sentència de la jutgessa sobre el cas, per la reclamació individual de Jaume Roures, ha resultat absolutòria a favor de Bartomeu, negant la seva implicació i també que els continguts es poguessin considerar difamatoris, calumniosos o injuriosos.
Poc importa la realitat, però, per a aquesta mena de secta encara que la fotografia de la gestió de Laporta superi qualsevol desgavell conegut de la història del Barça i a més, com en aquesta cruïlla, l’hagi condemnat a un futur irreversible com a societat anònima. No poden admetre que el candidat i president favorit, Joan Laporta, acredita ser, de llarg, el més nociu, tòxic i perjudicial president de tots. La seva única preocupació a hores d’ara és que Rosell i Bartomeu, si Laporta continua amb aquesta deriva, “es puguin rearmar i tornar”. Al·lucinant, com a mínim.