En la pel·lícula Déjà-vu, de Tony Scott, el personatge que interpreta Denzel Washington viatja al passat per impedir un atac terrorista. En la vida real, l’independentisme català viatja de forma reiterada al passat per reviure l’1 d’octubre i situa la realitat en un déjà-vu constant que, com el perro del hortelano, ni menja ni deixa menjar, ni avança ni deixa avançar. Va, d’acord, acceptem l’1-0 com a un gran èxit independentista; però, llavors com definiríem l’endemà, quan el president Carles Puigdemont va proclamar la independència i la va suspendre uns segons després? De fracàs?
La presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, reclamava abans-d’ahir que el president Pere Aragonès declarés la independència catalana de nou el segon semestre de l’any vinent, coincidint amb la presidència de torn espanyola a la Unió Europea. Així de fàcil. Què ha canviat de llavors ençà que fa pensar a Feliu que aquest any sí? Ja li responc jo: Res. I si ha canviat alguna cosa, en cap cas és perquè l’independentisme tiri coets. Només ha d’agafar Feliu les xifres de l’ANC de la manifestació de la Diada -no les de la Guàrdia Urbana, no- i deduir el que ha passat. El que ha passat és que la gent s’ha desinflat.
Està Catalunya llesta per convertir-se en república? Ni ho estava, ni ho està. S’ho preguntava la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, l’altre dia: Com es declara? Com es manté? Com es garanteix?… Ja va sent hora de deixar de posar el carro per davant dels bous. Independència? Més que legítima, però com, amb qui, i amb què?
Europa ens mira, dèiem llavors, i per això, suposo, Feliu vol fer coincidir la proclama amb la presidència de torn espanyola de la Unió Europea, perquè ens miri. La realitat tampoc diu això; Europa, llavors, va mirar cap a un altre cantó, ara continua fent-ho, i res fa pensar que ho vulgui deixar de fer. En aquest camp, també queda camí per córrer.
En un atac de pragmatisme, o de vés a saber de què, ERC busca altres camins per assolir la independència, ara ja sense les seves habituals presses. I les distintes ànimes de Junts es debaten sobre si sortir o no del Govern en resposta a aquesta desacceleració republicana. Jordi Turull, de l’ala pragmàtica, ha promès que serà la militància qui ho decideix, votant. S’ha posat en un jardí. El director de La Vanguardia, Jordi Juan, subratllava l’altre dia el dilema de Turull: “O trenca el Govern o se li trenca Junts”.
Resumint, el nou curs polític és un calc del vell, i no hi ha manera de treure’ns de sobre aquesta esgotadora sensació d’haver viscut ja les coses, el que els francesos anomenen déjà-vu.
