Han transcorregut dues setmanes des que es va tancar el mercat de fitxatges al Camp Nou, una data en què, com és costum -i està més que justificat-, la directiva sol convocar la premsa perquè el president Joan Laporta, acompanyat del secretari tècnic, Jordi Cruyff, i el director de futbol, Mateu Alemany, abordi el balanç de l’estiu i les expectatives d’un curs que, de manera generalitzada i majoritària, ha arrencat de la millor manera, complint les expectatives i sobre una base de reforços i de vendes igualment satisfactòries i il·lusionant, segons tots els comentaris.
Tot i aquest èxit sense precedents, com ho qualifica la premsa laportista de forma unànime, i les aclamacions a un president que, també es destaca, li ha donat la volta a la precària economia del club i ha donat al món una lliçó d’enginyeria i d’entusiasme financer, el president ha estat tot aquest temps sense fer declaracions, sense donar entrevistes i sense comparèixer davant els micròfons, si no és en un format pactat i sense acceptar preguntes.
Això va passar, una altra vegada, a l’acte de renovació de Gavi, aquest dijous, en una convocatòria idèntica a la d’uns dies abans amb motiu de la presentació dels últims nouvinguts, Héctor Bellerín i Marcos Alonso.
Laporta s’ha acostumat perillosament a no donar cap mena d’explicació sobre els seus actes i decisions, una actitud de silenci imperial i totalitari acompanyada, a més, de l’incompliment de tots els procediments democràtics i de transparència, i de les promeses pròpies. Cap dels compromisos adquirits a l’assemblea del 16 de juny passat, quan va demanar als socis un marge de confiança excessiu i urgent, pràcticament un acte de fe perquè li permetessin jugar sense límit amb les palanques, ha estat efectivament complet per un president que no ha ofert les explicacions i els detalls promesos.
Precisament, perquè va sotmetre als socis la proposta de vendre fins al 25% dels drets de televisió per 25 anys sense establir possibles compradors, condicions i contraprestacions, Laporta va repetir desenes de vegades que quan es produïssin aquestes operacions oferiria tota mena de detalls.
No ha estat així perquè Laporta s’ha extralimitat i, encara que els seus trobadors i opinadors fanàtics s’entestin a presentar les bogeries com un gest d’audàcia i de gran estadista, el conjunt de l’activació d’aquestes palanques ha resultat ser un embús i un altre engany a gran escala.
Laporta va demanar a l’assemblea permís per vendre una sèrie d’actius en què hi havia BLM i no Barça Studios, per exemple. Però l’origen d’un descontrol i d’una descapitalització històrica, que a curt, mitjà i llarg termini el Barça pagarà molt car, es localitza en la ineficiència i la incapacitat per calcular ni tan sols el marge salarial exigit per LaLiga per tancar aquests fitxatges enlluernadors que no estaven a l’abast, un mes abans d’aquella assemblea, per fitxar Erling Haaland.
Avui se sap que aquella mentida només pretenia encobrir la negativa del davanter noruec a l’oferta de Joan Laporta i de Xavi Hernández.
Una frustració a la qual Laporta va reaccionar amb una finta financera irresponsable i compulsiva. Quan va vendre per 207,5 milions d’euros el primer 10% només li va servir per cobrir el dèficit de l’exercici 2021-22 a l’últim dia del curs, el 30 de juny. Quan la resta es va vendre per 320 milions no hi havia prou per seure a parlar amb LaLiga perquè, a més, Goldman Sachs es va quedar 125 milions d’aquesta operació per alliberar el 15% dels drets de televisió pignorats pel seu crèdit operatiu concedit un any abans. Tampoc no va ser suficient la maniobra, absolutament fosca i oculta, de donar-se una plusvàlua de 148 milions com a liquidació (beneficis) d’una societat participada pel Barça i Sixth Street per a la transacció embolicada, sospitosa i encobridora d’aquests drets de televisió. El problema és que aquest benefici obtingut de Locksley Invest (148 milions) és el resultat de la concessió d’un préstec que ara com ara no apareix al balanç del club, però que el Barça haurà de pagar tard o d’hora.
Quan ja es portaven acumulats 675 milions tampoc no van ser suficients, raó per la qual Laporta va haver de recórrer a la venda del 24,5% del negoci futur dels Fan Tokens (pel qual ja s’ingressaven 10 milions), el Blockchain i el Metavers sota el paraigua de Barça Studios i sense dret a recompra. Zero explicacions sobre un recurs discutible, ja que al seu dia es va aprovar la venda d’actius audiovisuals i no la dels actius digitals producte de l’evolució de la tecnologia i d’un mercat que no té res a veure són l’objecte i la naturalesa de Barça Studios.
Prou? Encara no per inscriure els fitxatges, pel fet que LaLiga no li va computar l’absurda producció d’un benefici artificial mitjançant un crèdit propi, els 148 milions de Locksley Invest, havent de recórrer una altra vegada a una mena d’aval de Jaume Roures a través d’Orpheus Media per altres 100 milions no se sap ni s’ha explicat a canvi de què.
Laporta no pot i no vol donar explicacions ara com ara. No se sent amb ganes d’inventar-se noves boles davant la premsa sobre per què ha necessitat en total 727,5 milions en venda d’actius i patrimoni del Barça, en bona part irrecuperables, per augmentar la massa salarial en uns 70 milions. Fins i tot, compensant els 451 milions de fons propis negatius queden per justificar 376,5 milions.
No seria difícil dir la veritat; o sigui, admetre que bona part de les vendes, el 51%, ha servit per cobrir els fitxatges (70 milions) i per reparar el desequilibri pressupostari (306,5 milions repartits entre els exercicis 2021-22 i 2022-23). Que és tant com assumir l’enorme fracàs de la gestió econòmica i financera, no atribuïble en cap cas a la directiva anterior, amb la càrrega afegida d’una reducció mínima dels ingressos anuals de 50 milions.
Tot indica que Laporta es prepara per a donar totes aquestes explicacions en una altra assemblea que, si no hi ha sorpresa, serà telemàtica, manipulada i sense cap de les garanties democràtiques contingudes als estatuts. Laporta inflarà el globus anunciant uns ingressos de 1.300 milions per a aquesta temporada en curs, una plusmarca històrica que, si es fan bé les restes de les vendes extraordinàries, redueixen l’ordinari a gairebé 700 milions enfront d’unes despeses de gairebé 900 milions.
