Tots aquells que hem tingut la sort i, segons com, també la desgràcia (les dues coses poden anar unides) d’estudiar Literatura espanyola i de l’univers (és a dir, d’aquesta part de l’univers) durant els anys cinquanta i següents del segle XX, vam haver d’aprendre de memòria, com si nosaltres fóssim una mena d’internets avant la lettre, o de màquines memorístiques d’aquella època, els títols d’unes obres literàries que probablement mai no llegiríem.
A banda d’aquelles obres, també ens vam veure obligats a memoritzar, si volíem aprovar aquella assignatura, els noms dels autors i autores que les havien escrit. Així, recitàvem com qui resa el parenostre: Ferran Caballero (que en realitat es deia Cecilia) va escriure La Gaviota, La hija del Sol i Cuentos populares, i Víctor Català (que també tenia nom d’home però era una dona i que vivia al poble de pescadors i músics de l’Escala), va escriure Solitud, La infanticida i Drames rurals.
Les assenyades o eixelebrades paraules d’aquests autors i autores havien deixat empremta entre els interessats en les diferents branques de la Literatura espanyola i universal, que, com després sabríem, eren sobretot els professors que ens l’ensenyaven i, amb sort, dos o tres alumnes per curs. Avui, salvant totes les distàncies universals, es diu que continua sent el mateix.
En aquelles classes de Literatura vam poder memoritzar (i en alguns casos també llegir) alguns poemes de Rosalía de Castro, autora, entre d’altres dels llibres Cantares gallegos i Follas novas, títol aquest darrer que ens feia riure tan estúpidament quan el llegíem a classe i que és un dels més valorats de l’autora.
A Rosalía de Castro els llibres de text, així com l’internet actual, que és una mena de llibre de text una mica justet, la defineixen com una de les millors poetesses del segle XIX. S’acostuma a destacar que escrivia tant en gallec com en castellà. La seva obra Cantares gallegos la va erigir com a representant literària del seu país, que en aquella època era un país d’emigració que, com pràcticament tots els moviments migratoris, estava engendrada, tal com diu Mauro Armiño en el pròleg de l’edició de les poesies de Rosalía de Castro (Alianza Editorial, 1999), per la misèria (o la guerra), i era engendradora de soledats i orfandats. Aquells emigrants gallecs del segle XIX, a banda d’una certa animadversió envers els castellans, sentien una viva morriña” quan havien de deixar la seva terra i anar a treballar a les Castelles o al Brasil: Castellanos de Castilla,/ tratade ben ós gallegos,/ cuando van, van como rosas,/ cuando vén, vén como negros! (…) En verdad non hai, Castilla/ nada com ti tan feio,/ que inda millor que Castilla/ valera decir inferno.
Un tema recurrent en els poemes de Rosalía de Castro és el de la soledat (soedat, saudade, soidade, soidá). La soledat, tal com apunta Carballo Calero, citat en la introducció de les seves poesies, no és una especialitat gallega, sinó un atribut de l’existència humana. No obstant, en l’obra que ens ha deixat Rosalía aquest sentiment de soledat s’accentua –estem en plena època romàntica– i dona lloc a alguns dels seus versos més reeixits: Meses do inverno frios,/ que eu amo a todo amar;/ meses dos fartos rios/ i de doce amor do lar./ Meses de tempestades,/ imaxen da dolor/ que afrige as mocedades/e as vides corta en fror (…).
Com ja ha quedat dit, a una part dels estudiants del batxillerat del segle passat, el nom de Rosalía ens evocava, essencialment, el de la fràgil, boirosa i enyorada poetessa de Santiago de Compostel· la, un nom que era com un regal més del sant que no ens importava gaire si havia arribat o no a aquella ciutat, un nom que ens feia companyia, com el de Bécquer.
Ara, per a les noves generacions, les que són nascudes a partir de principis d’aquest segle, el nom de Rosalía evoca, si és que evoca alguna cosa, i segurament això és coherent amb el temps que estem vivint, el d’una cantant d’èxit que aquest estiu ha triomfat amb una cançó titulada “Despechà”: Baby, no me llame/ que yo estoy ocupà/ olvidando tus male./ Ya decidí que esta noche/ se sale con toa mis motomami/ con toda mis gyales./ I ando despechà oah / alocá./ Que Dios me libre de volver a tu lao (…).
En efecte, les comparacions són sempre odioses.
