Rebobinant la història, el partit Junts per Catalunya (JxCat) té el seu antecedent directe en l’antiga Convergència Democràtica (CDC), fundada l’any 1974 per Jordi Pujol al monestir de Montserrat. Després de la desaparició d’aquest partit, a causa dels nombrosos escàndols de corrupció que van destrossar la seva imatge pública, es va iniciar un complicat procés de refundació d’aquest espai -PDECat, Crida Nacional per la República…- que va culminar l’any 2020 amb el llançament de la fórmula JxCat, sota el lideratge de l’expresident Carles Puigdemont.
En aquest nou partit, i a banda del gruix dels exmilitants convergents que s’hi van apuntar, també hi van confluir altres grups de caire independentista-frontista, com el capitanejat per Laura Borràs, el dels independents puigdemontistes, els ex-ERC de Reagrupament, exsocialistes com Ferran Mascarell o ex-ICV com Toni Morral. El binomi inicial, escollit en el primer congrés, per dirigir les regnes del nou partit estava format per Carles Puigdemont com a president i Jordi Sànchez com a secretari general.
Ambdós van decidir abandonar els càrrecs i el segon congrés, celebrat el mes de juny passat a Argelers (Catalunya Nord), va validar el tiquet Laura Borràs (presidenta) & Jordi Turull (secretari general) per comandar JxCat. Però desaparegut el referent de Carles Puigdemont -que s’ha bolcat en el seu nou projecte del Consell per la República- aquest poti-poti amenaça de saltar pels aires.
La proximitat del judici a Laura Borràs -acusada de corrupció quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC)- i el compte enrere per les eleccions municipals han convertit el nou partit en una olla de pressió. La convivència dels “moderats” (els convergents de tota la vida, que intenta aglutinar el conseller d’Economia, Jaume Giró) amb els “hiperventilats” de l’1-O es fa, cada dia que passa, més difícil i inviable.
En aquest convuls context, la pretesa candidatura de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona és una incògnita. L’exalcalde no farà el pas endavant si, abans, no es produeix una clarificació de l’espai electoral al qual es vol adreçar JxCat.
I això passa, inevitablement, per la sortida de la presidenta del partit, Laura Borràs, i de tots aquells que, des de la direcció, fan costat a les tesis unilateralistes (Francesc de Dalmases, Joan Canadell, Jaume Alonso -Cuevillas, Aurora Madaula, Aleix Sarri, Jordi Fàbrega…). El drama és que JxCat té en Xavier Trias l’única opció per aspirar a obtenir uns resultats decents a la capital de Catalunya.
La Diada d’aquest 2022 ha passat amb més pena que glòria i, per descomptat, no significarà cap punt d’inflexió en res, més enllà d’encrespar encara més les relacions entre els dos socis del Govern català. El “fantasma del quart partit”, aquell que hauria d’aplegar els “hiperventilats” que s’aixopluguen a JxCat amb els “hiperventilats” que habiten l’ANC, no ha aparegut aquest 11-S ni se l’espera, malgrat les amenaces de Dolors Feliu.
Encara que JxCat es pugui atribuir el relatiu èxit de la manifestació de la Diada i el clima hostil creat contra ERC, la disjuntiva de fons persisteix: les diverses ànimes que conviuen en el partit, que el lideratge de Carles Puigdemont va aconseguir compactar, s’han quedat avui sense un referent nítid, ja que Laura Borràs està molt tocada i afeblida i Jordi Turull és un “convergent de tota la vida”.
En les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any passat, ERC va obtenir 605.581 vots; JxCat, 570.539; la CUP, 189.924, i el PDECat, 77.229. D’aquests gairebé 1,5 milions de vots que va mobilitzar el moviment independentista el 14-F, només un 10% ha participat en la manifestació de la Diada, segons les generoses estimacions de la Guàrdia Urbana de Barcelona. És la prova fefaent que, més enllà de la retòrica política, el “soufflé” està desinflat.
Aquest 11-S, JxCat s’ha aprofitat de l’ANC per mossegar els seus socis d’ERC. Però cal dir que aquesta maniobra és de poca volada i no portarà al trencament del Govern ni a la liquidació anticipada de la legislatura. En la perspectiva de les eleccions municipals del pròxim 28 de maig i de les eleccions generals de finals del 2023, aquí no es mourà res.
La feina la tindrà, precisament, JxCat per digerir el cas Borràs i trobar-li un substitut/a a la presidència del partit. També per confegir unes candidatures municipals amb cara i ulls a les principals ciutats del país, on la formació hereva de CDC corre el perill, ara com ara, d’esdevenir residual i quedar fora de les equacions de poder, ja que els seus lideratges locals són, com en el cas de l’emblemàtica Girona, molt febles. Això seria especialment dramàtic pel que fa a les diputacions provincials, que han estat un tradicional bastió –de càrrecs i de diners- dels convergents i també dels postconvergents.
Tampoc és previsible que l’ANC opti per convertir-se en la “força de xoc” orgànica de JxCat. Això seria suïcida i portaria a la implosió inevitable de l’entitat que dirigeix Dolors Feliu. El mateix es pot dir si el Consell per la República de Carles Puigdemont, que no acaba d’arrencar, decideix fer una OPA a l’ANC.
1 comentari a “La disjuntiva de Junts”
Si tota aquella gent que el 1974 es va aplegar a Montserrat per assistir al naixement d’un partit, que de bell antuvi, semblava necessari per al moment històric, avui tingués la dignitat de defensar els principis fundacionals, sortirien a la palestra i foragitarien a tota aquesta banda de farsants (un fugitiu que viu com un rei, una presumpte corrupta de cinisme colossal i un expresidiari que no te vergonya en tornar a les andades) que han trinxat i destrossat la vida social, ridiculitzat permanentment les institucions i han aconseguit que aquest dissortat territori sigui la riota universal. Però hi ha el llegat de viure amb l’esquena dreta, amb prebendes, salaris d’escàndol i generositat per col·locar amiguets i familiars en el sistema, a més de practicar la corrupció, aquest llegat el conserven immaculat. Ja és hora que els votants despertin d’aquest mal son i els expulsin de les cadires per recuperar la decència que ens han robat.