Doctor en Filologia Clàssica i professor titular de Filologia per la Universidad Complutense. Té una secció (“Verba volant”), amb Pepa Fernández, i un podcast (“Locos por lo clásicos”), a Radio Nacional. Reconegut amb l’Orde Alfons X el Savi, ha escrit llibres de divulgació, com Latin lovers o Calamares a la romana. Ara publica Locos por los clásicos (Editorial Argumentaria).
Locos por los clásicos a l’estil de Nietzsche o més aviat amb entusiasme, alegria, enamorament…?
El títol va en el sentit que estem entusiasmats amb els clàssics. Els clàssics ens omplen d’alegria, de felicitat… Ens apassionen, estem encantats amb els clàssics. Són tan divertits, instructius, estimulants, inspiradors…, com podríem no estar bojos pels clàssics?
En el temps, els clàssics han tingut els seus moments d’esplendor, però també d’oblit, desinterès…
Els clàssics es recuperen durant el Renaixement, l’humanisme del Renaixement. De fet, per això es diu així, perquè fa renéixer el món clàssic. Aquesta és la clau. I des de llavors, els clàssics es reprenen, es renoven i els seguim llegint amb devoció. Una mica d’això ja va començar a l’edat mitjana, però no tant. Només uns quants s’interessaven pels clàssics i hi accedien. Els textos estaven amagats als monestirs. Així ho explica Umberto Eco, a El nom de la rosa. De fet, l’edat mitjana va arribar a ser denominada “edat obscura”. És com un intermedi entre el món clàssic i el Renaixement. Des de llavors, la humanitat ha seguit llegint els clàssics amb fervor. Cosa que és una mostra de l’actualitat dels clàssics. Diuen sempre alguna cosa a cada generació. La gent no els llegiria si fossin un avorriment.
Quina és la cosa que es va rescatant dels clàssics, quan els revisitem? La filosofia, els principis, les formes d’organització social…?
Cada època els rellegeix d’una manera. Es reescriuen els mites d’una manera. Per exemple, Ovidi escriu Les metamorfosis. A partir d’aquí, cada generació les torna a escriure a la seva manera. Shakespeare ho fa amb Píram i Tisbe, una parella d’amants en la llegendària Babilònia, literalment, com a Romeu i Julieta. A partir d’aquí, tenim West Side Story, primer musical, i després pel·lícula.
Cal llegir directament els clàssics o és potser més aconsellable aproximar-s’hi a través dels seus intèrprets?
El millor, sens dubte, és començar amb ells. Hi ha múltiples traduccions, que es poden llegir perfectament. Són assequibles, barates… Es troben a les llibreries, a les biblioteques… Val la pena. Directament, a ells. Locos por los clásicos està pensat per als que no saben qui són Homer o Virgili, per als que no han sentit parlar mai d’Ovidi… És una forma de descobrir els clàssics o de retrobar-s’hi, després d’haver-los llegit. Locos por los clásicos està escrit en capítols curts. Es pot llegir de forma aleatòria. Inclou 18 autors grecs i 18 de llatins.
El “moment màgic” de Grècia no és també conseqüència del contacte i les influències que venien d’Orient, i viceversa?
No crec que en la cultura grega hi hagués molts elements orientals. Són els grecs els que exporten les rondalles, que arriben a l’Índia, i d’allà tornen després traduïdes, a l’edat mitjana, a la literatura europea amb, per exemple, Alfons X el Savi, que va fundar l’Escola de Traductors de Toledo, on es van passar al castellà textos de la cultura grega i romana. La cultura grega penetrava molt a Orient. El que ara és Turquia, era Grècia. Síria era Roma. Existia la cultura persa, que Heròdot descriu. Però eren mons diferents, encara que comunicats.
Quant pot tenir a veure la cultura clàssica amb el cristianisme?
El cristianisme neix durant el món clàssic, romà. La moral la pren del món romà, que és l’estoïcisme. Fins i tot s’inventen una correspondència amb sant Pau, que representa l’estoïcisme. Els rituals els prenen del mitraisme, de les religions mistèriques. La indumentària, dels sacerdots romans. Els Evangelis, sense excepció, van ser escrits en grec…
Per què la democràcia va ser un gran tema entre els clàssics?
Això ho explico al segon capítol de Locos por los clásicos. Els grecs la inventen, però els que li donen dimensió estatal són els romans. Els grecs tenien entitats democràtiques, però no un Estat. La gran aportació dels romans és el dret. Però, en qualsevol cas, la majoria dels títols dels capítols del llibre fan referència a qüestions d’actualitat. És una manera de mostrar que els clàssics són actuals. Ens donen respostes a les preguntes que ens fem avui, ens serveixen per entendre la vida. Per exemple, Tucídides un historiador grec de fa 2.400 anys, que escriu sobre la guerra d’Atenes contra Esparta. Els atenesos defensen la democràcia i Esparta és un règim militar autocràtic. Atenes seria la Unió Europea, i Esparta, Putin. Cauen els primers ciutadans atenesos que defensen la ciutat. La gent es pregunta: “Què fem?”. Pèricles, primer ministre, diu que la democràcia és el millor dels règims, que n’estan orgullosos i que cal defensar-la. Per la llibertat es pot arriscar la vida. El que segles després va dir Cervantes. Pèricles també diu que la democràcia té perills, enemics… Quins són? Les notícies falses, les fake news d’avui.
Encara, és cert, en un món més primari, més proper a la natura, com percebien i contemplaven els antics la relació amb l’entorn?
Una de les coses que més castiguen els déus és la supèrbia. Ho veiem a les tragèdies. Les faules d’Isop ens ensenyen que el que triomfa és la humilitat davant de la supèrbia. La faula de la llebre i la tortuga. Lucreci i el seu poema filosòfic De rerum natura. És un dels grans, un autor meravellós. De la seva obra va arribar a haver-hi només un manuscrit. Va ser descobert, perdut, en una biblioteca, i va transformar la història de la humanitat. En la seva descripció de la naturalesa de les coses parla dels àtoms. La humanitat trigaria 2.000 anys a descobrir-los. Diu que si els déus existeixen, passen de nosaltres, que tot es transforma. És fascinant, diu que l’ànima mor amb el cos, que no hi ha cap judici després de la mort. L’univers no va ser creat per a nosaltres. No hi ha cap poder diví, i tot concepte del més enllà és una superstició. Per què hem de preocupar-nos per la mort si estarem morts?, es pregunta. La religió, deia també, no consisteix en cerimònies, sinó a dirigir al món una mirada tranquil· la. Reclama l’alegria d’estar viu. Depenem de nosaltres mateixos, perquè els déus passen de nosaltres.
A qui ens podem dirigir entre els il·lustrats per redescobrir els clàssics?
L’idioma dels il·lustrats és el llatí. Això ja ho diu tot. Sapere aude (atreveix-te a saber), diu el lema de la Il·lustració, davant de les tenebres imposades per les doctrines religioses. Qui representa a la Il·lustració, per damunt de tot? Immanuel Kant.
Per què resulta tan fatigós, per no dir gairebé missió impossible, llegir Kant, diguem, des de la perspectiva vulgar?
En canvi, els clàssics són fàcils de llegir. Llegeixes Plató, Sèneca… i els entens molt bé. No soc un expert en Kant, però rescata la idea del coneixement, reivindica els clàssics, el paper de l’home, de la dona, de la persona com a centre del coneixement. És l’afany de coneixement i saviesa dels clàssics.
¿Més tard, però amb gran coneixement de causa, Nietzsche no busca una mica el mateix?
Nietzsche era filòleg clàssic. O sigui que feia classes de grec i s’interessava molt per la tragèdia grega. Fa una lectura pròpia dels clàssics.
Parlant del llenguatge, què es pot dir de la seva relació amb els clàssics i les nostres cultures?
No podem conèixer bé el llenguatge sense conèixer el llatí i el grec. És que parlem llatí, sense adonar-nos-en. No només el castellà i el català, sinó totes les llengües romàniques procedeixen directament del llatí, i moltes altres no s’entendrien sense el llatí. Som llenguatge, que és el que comuniquem. Per saber una mica del nostre idioma hem de saber una mica de llatí, i per a això hem d’anar també als clàssics. El llatí segueix viu en les nostres pròpies llengües. El necessitem per entendre’ns, i ha estat durant segles la llengua de la comunicació, de la ciència. Newton escriu en llatí els seus principis matemàtics, i Linnaeus, quan dona nom a les espècies, ho fa en llatí en un lloc com Suècia, que té una llengua que té poc a veure amb el llatí. Va ser també la llengua de la diplomàcia, i ara se segueix estudiant llatí. Aquí anem una mica al darrere d’Alemanya, França, Itàlia o Anglaterra, on continuen prestant-li molta atenció.
