Escric aquestes ratlles després de passar, aquest estiu, dues magnífiques setmanes a Oxford. I és que fa tot just uns mesos em vaig marcar el propòsit de marxar uns dies de les vacances a un país estranger i, si podia ser, fer-ho practicant l’anglès. I això, en resum, és el que he intentat fer al llarg dels 14 dies d’agost que he estat en aquesta ciutat universitària. El fet que m’allotgés en una residència per a estudiants internacionals i que cada matí anés a una escola d’idiomes va ser cabdal, ja que em va permetre estar en contacte amb nois i noies d’Itàlia, Portugal, Alemanya, la República Txeca, Turquia, Sèrbia, Bèlgica, Colòmbia… i també Ucraïna.
La coneixença de la Leila, una noia de 16 anys, em va impactar molt. Dues setmanes després de començar la guerra, ella, la seva mare i les seves dues germanes es van desplaçar a Alemanya, ja que la seva ciutat, molt propera a Odessa, es trobava en perill per la invasió russa. Trobava a faltar molt el seu pare, que s’havia hagut de quedar a Ucraïna. Em va explicar que només li faltava un any per acabar els estudis obligatoris i que li sabia molt greu no poder-los finalitzar al seu país, però que, tanmateix, se sentia afortunada d’haver pogut fugir del malson dels míssils, els tirotejos i les bombes.
La guerra li havia deixat seqüeles psicològiques, com ara el fet d’alarmar-la el so de les sirenes de la policia o de les ambulàncies, que li recordaven a les antiaèries. Estava convençuda que Ucraïna guanyaria i que aviat podria tornar al seu país i retrobar-se amb els seus familiars i els seus amics. La seva veu era la de la resistència i l’esperança de centenars de milers d’ucraïnesos que, dins i fora del país, estan presentant batalla per la preservació dels drets fonamentals del conjunt de la ciutadania europea. Li vaig respondre que esperava que tingués raó i, instantàniament, vaig pensar que, com a membres de la UE i de l’OTAN, teníem (i tenim) el deure polític, però també moral, de continuar recolzant, en tots els àmbits, Ucraïna.
Ràpidament, amb la Leila i la resta d’estudiants vam forjar un vincle que va trencar tots els prejudicis inicials que poguéssim tenir, i que va permetre’ns aproximar les nostres cultures i les nostres llengües. Una de les grans lliçons que m’enduc del viatge és que la unió en la diversitat ens fa més forts, i que necessitem, com a humanitat, construir més ponts i menys fronteres. A tall d’exemple, en una de les classes vam debatre sobre possibles solucions al canvi climàtic i va ser curiós veure com pràcticament la totalitat dels alumnes estàvem d’acord en les mesures que calia adoptar. Perquè, tot i pertànyer a estats diferents i no parlar el mateix idioma, tenim molts reptes comuns i només els podrem abordar si som capaços de comprometre’ns-hi de manera col·lectiva.
Paradoxalment, però, ens trobàvem construint ponts en un país que va decidir fa ja més de cinc anys bastir una nova frontera a Europa. En una ocasió, un taxista molt trempat em va comentar que el Brexit havia estat el resultat d’un referèndum on la població “havia votat amb el cor, i no amb el cap”, i lamentava que la ruptura hagués agreujat la mala situació econòmica i social que ja hi havia. I no li faltava raó.
Quatre dies després d’arribar a Oxford vaig acompanyar a un hospital públic de la ciutat a una companya italiana que s’havia fet mal al turmell. Vam arribar-hi a les 23.00 hores i vam sortir-ne a les 4.30 hores sense que l’haguessin atès. El temps d’espera, segons el panell informatiu del centre sanitari, oscil·lava entre les 4 i les 9 hores d’espera.
Hi ha qui considera que l’estat de la sanitat pública és un bon termòmetre per mesurar les polítiques públiques d’un país. Si això és així, el Regne Unit no va gens bé. Segons The Guardian, l’anunci del Brexit va provocar que l’any 2016 un total de 17.200 professionals sanitaris comunitaris abandonessin l’illa.
Tindrà feina la nova primera ministra, Liz Truss, per revertir la crisi d’un país que sembla abocat al caos econòmic i social, al qual li falta mà d’obra i que viu successives vagues de sectors importants, com ara el dels conductors dels autobusos o el dels estibadors.
El Regne Unit necessita un gir de 180 graus i no sembla que les receptes neoliberals i divisives de Truss siguin les més idònies ara mateix.
