Entre el mocador i les mamelles

Aquest mes d’agost s’ha desfermat una certa polèmica estiuenca –que, com totes les del ram, té no poc de serpiente de verano– entorn la campanya de la Generalitat de Catalunya promovent la pràctica del topless a platges i piscines, com a símbol d’alliberament i d’empoderament de les dones (diuen que el correcte és apoderament, però a mi això em sona com si fos un paper per anar al notari). I, com no podia ser d’una altra manera, dit i fet hom ha respost a aquesta campanya, des de diversos sectors, recriminant a la Gene que se les vulgui donar de progre amb el tema de la mamella i el mugró piscinaires, mentre s’ignora olímpicament el de les dones musulmanes obligades per les seves famílies o per la seva religió a portar el mocador islàmic en qualsevol de les seves variants, inclosa la més moderna –i que ja ha començat a veure’s, des de fa un temps, a moltes piscines catalanes– del burkini, aquest espantall surrealista que sembla tret d’alguna imaginativa pel·lícula dels Monty Python.

Fa pocs dies –jo era a l’aeroport de París-Charles de Gaulle, a punt de tornar de les meves vacances–, vaig tenir una visió esperançadora.

Esperaven el seu vol dues dones, aparentment mare i filla. La més gran portava robes amples i de màniga llarga, i es cobria el cabell amb un discret mocador. No es tapava amb xador, nikab ni burca, però anava arreglada segons els estàndards de la dona musulmana de classe mitjana, resident a Occident o país occidentalitzat, i de família no especialment fonamentalista ni fanatitzada.

A la seva vora, la més jove (perdoneu-me la machirulada: un autèntic monument), portava uns leggings ajustadíssims que no deixaven gairebé res a la imaginació, amb un top de tirants (és a dir, sense mànigues) també molt ajustat que li deixava alegrement a la vista el melic, les aixelles, una mica del ben modelat ventre i tota la sencera ronyonada. El cabell, em penso, el portava recollit en un monyo, suposo que per la calor que encara feia aquests dies.

I davant la visió de la jove i de la seva pudorosa i discreta mare, em va passar pel cap que potser justament en això (evidentment, entre moltes altres coses) devia consistir la modernitat, el progrés i la tan pregonada societat oberta contra la qual clamen els imams de totes les religions –entre d’altres, el filòsof rus Aleksander Duguin, que ara s’ha posat de moda i sembla agradar a parts iguals a processistes i voxers–: en què les dones, els homes, i en general tota la fauna humana, puguem decidir lliurement (és a dir, amb una pressió social reduïda al mínim, i l’estatal reduïda a allò adient i imprescindible) si volem sortir al carrer ensenyant el cul, els mugrons, el melic, o disfressats de pubilla de casa pairal de la Garrotxa. O (si se’m permet la comparació, encara que no vingui a compte) si la nostra quitxalla vol fer servir el català o el castellà a l’escola. I, també, en què els imams de totes les religions puguin predicar allò que els vingui de gust –sempre que no incorrin en delictes d’odi o altres figures penalment tipificades, com ara amenaces, calúmnies o enaltiment del terrorisme–, i que nosaltres, i vosaltres, i tots, i totes, siguem lliures d’escoltar-los a veure què diuen, o de deixar-los enganxats de record a la nevera, que per això son imanes.

No sé com ho veieu.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides