Un llarg aplaudiment a Joan Ollé

Quan va acabar el funeral de Joan Ollé i es van endur el seu fèretre, la gent, la molta gent que es va reunir al tanatori, es va posar dempeus i va aplaudir molta estona. Era com si fos una obra de teatre de les seves i que, en acabar la representació, el públic reclamés amb els seus aplaudiments que els actors i el director tornessin a l’escenari. Per un moment, em va passar pel cap la idea absurda que els empleats del tanatori tornarien a entrar el fèretre per agrair la insistència de les prop de cinc-centes persones que ens vam aplegar divendres en aquest acte trist i dolorós.

Un acte trist i dolorós, sí, però també un cant a la vida, a la cultura, a la creativitat, a la intel·ligència, a l’amistat. Dels dos Joans germans –Barril i Ollé- he tractat més el primer que el segon. Amb Barril vam treballar a Ràdio 4 fent el programa Parlem-ne. Amb Barril i Ollé vaig treballar a Com Ràdio a La República. A l’Ollé solia veure’l en activitats que feia juntament amb el seu germà Barril. Per exemple, en alguna nit de sant Joan, quan ens convidaven a passar-la junts, amb una colla d’amics, a casa de l’Ollé, si no em falla la memòria.

No pertanyo al món del teatre, tot i que el valoro com una eina molt útil per transmetre denúncia i compromís social. És, per dir-ho així, un món molt més d’esquerres que el cinema o la televisió. Per això, l’extrema-dreta boicoteja periòdicament representacions teatrals. L’Ollé ho va patir personalment en alguna ocasió.

També va patir la venjança dels que no païen bé que fos crític amb la causa de l’independentisme fàcil i oficial. Per això, tants fanàtics es van sumar alegrement a la campanya de desprestigi personal llençada pel diari ARA basada en unes acusacions d’assetjament sexual que ningú no va demostrar. Arran d’aquest afer em va contactar. Estava fregit, desesperat. Què podia fer? No li ho vaig dir clarament però la meva sensació és que no hi havia res a fer. Quan la llopada mediàtica i política que hi havia darrere de la campanya contra seu s’activa és pràcticament inútil defensar-se. L’únic que es pot fer és mantenir la dignitat i esperar que escampi. I tirar endavant com sigui, entre amics i mantenint la confiança en la gent de bé. Una ex-alumna meva de la UAB rumia dedicar-se al teatre. Li vaig recomanar que parlés amb l’Ollé. Ho va fer.

Al poder polític i mediàtic català li van bé ara els Joan Lluís Bozzos i li fan nosa els Joan Ollés. Només cal veure el fastigós tuit que va fer la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, per dir alguna cosa després de la mort d’Ollé. Amb la barra d’escriure: ““Una trajectòria qüestionada per les acusacions d’assetjament sexual i abús, que ens fan reflexionar sobre com volem que s’utilitzi el poder. Una abraçada a la família i amics”. Joaquim Ollé, germà del difunt li va contestar dient: “Refuso la seva abraçada hipòcrita. El seu comentari repugna fins a la nàusea”.

Lamentable Catalunya la que té gent així al seu govern.

Em quedo amb la Catalunya de Joan Manuel Serrat. Va ser l’últim a intervenir en un acte preciós organitzat per Albert de la Torre. Va cantar la Elegía a Ramón Sijé, de Miguel Hernández. “No hay extensión más grande que mi herida, lloro mi desventura y sus conjuntos/ y siento más tu muerte que mi vida”, va escriure Hernández.

Aquí ens quedem, Joan. Records al Barril!

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides