Què és i què no és una guerra civil

Els lectors d’EL TRIANGLE ben segur que em tenen tipificat com un expert en temes de sostenibilitat i canvi climàtic, amb un discurs que combina el coneixement científic i l’anàlisi crítica. Però aquest cop el registre serà un altre perquè en aquesta vida tots tenim més d’una faceta i avui aniré d’historiador, ofici per al que em considero plenament capacitat. I tot a causa que la mort del Sr. Espar Ticó ha despertat de nou les teories que consideren que la guerra 1936-39 va ser una guerra entre Catalunya i Espanya. Fins i tot Laura Borràs, pendent de judici per corrupció, s’hi va afegir amb entusiasme.

Sorprès he tornat a llegir els meus autors de referència en aquest tema. Cap d’ells (ni Gabriel Jackson, ni Hugh Thomas, ni Julián Zugazagoitia, ni Javier Tusell, ni Burnett Bolloten, ni Tuñón de Lara, ni Anthony Beevor, ni Paul Preston ni tan sols l’inqualificable  Pio Mora) fan la més mínima referència a considerar aquella lamentable guerra com un enfrontament entre espanyols i catalans. Per ara, ni el quimèric Bilbeny de l’Institut de Nova Història (que ha reconegut com a catalans, entre d’altres,  a Cervantes, Erasmus, Da Vinci i fins i tot Shakespeare) ha gosat albirar cap teoria tendenciosa d’aquell conflicte.

La guerra que s’inicià el 17 de juliol de 1936 va ser una rebel·lió d’uns quants generals (alguns d’ells d’ascendència catalana i fins i tot nascuts a Catalunya, com Saliquet) contra el valors democràtics d’una República, que a empentes i rodolons, intentava reconduir (no sense violència d’alguns dels seus partidaris) qüestions que durant segles havien quedat pendents de resoldre, com la reforma agrària, la qüestió religiosa, el paper dels militars a la societat, l’ensenyament laic, els drets socials dels obrers, el vot femení, etc… Des del mateix moment de la seva creació, una part dels espanyols i també dels catalans (com els alfonsins de “Derecha de Cataluña”) s’hi van oposar i en gran part la van fer impossible, primer per mecanismes electorals (recordem el Bienni Negre) i cada cop més amb adhesió a la violència (com la JONS, Falange, els Requetés). Fins que es van posar a disposició d’un grup de militars per acabar definitivament amb l’intent democràtic, fet que ens ha suposat a tots quaranta anys de patiments.

A García Lorca el van assassinar per ser català? Quan Yagüe, tan catòlic ell, va entrar a sang i fetge a Badajoz l’agost de 1936, els morts que van omplir els carrers, eren catalans? Gernika o Alcañiz, ciutats sotmeses a bombardeigs experimentals d’alemanys i italians aliats de Franco, eren llavors ciutats catalanes? Els milers de morts de la “desbandá”, sota les bombes de vaixells i avions, eren catalans que fugien de Málaga a Almeria? Els cinc-cents morts dels fets de maig de 1937 van ser també conseqüència de la guerra entre Espanya i Catalunya? Tots els morts catalans de la cruel i inútil batalla de l’Ebre eren només d’un bàndol (“la lleva del biberó”) o bé també hi havia carlins catalans a l’exèrcit suposadament d’Espanya?  Entre els centenars de milers d’homes, dones i criatures que al febrer de 1939 van creuar la frontera amb França per anar a parar, lliurats a la seva sort, a platges com les d’Argelès-sur-Mer, no hi havia espanyols que portaven anys reculant, des de la pèrdua del nord? A partir de l’u d’abril de 1939, la dictadura només la va patir Catalunya?

Sóc conscient que les meves preguntes són molt bàsiques però l’article té uns condicionants d’espai. És evident que la contesa 1936-39 va ser una guerra civil entre ciutadans d’un mateix país, a conseqüència d’una revolta militar que va aconseguir acabar amb la República davant de la indiferència de les democràcies europees i l’ajut sense embuts del nazisme i feixisme a Franco. Les víctimes (la majoria a la rereguarda) no ho van ser per un enfrontament entre Espanya i Catalunya sinó per la lluita entre els defensors dels valors republicans i els que n’eren contraris. I hi va haver catalans tant a un bàndol com a l’altre, fins i tot un cop es va donar, cínicament, acabada la guerra molts catalans van ser partidaris i col·laboradors d’una dictadura que ens afectava a tots (Demetri Carceller, Miquel Mateu, Manuel Gorina, Joaquim Bau, Carles Trias, Narcís de Carreras, Josep Maria Marcet, Josep Bertran, Josep Maria Porcioles, etc. són alguns dels noms més coneguts). Ben segur que els repartidors de carnets de catalanitat consideraran a tots aquests burgesos com a “mals catalans”, però catalans en definitiva!

Ben segur que el pensament d’Espar Ticó (al que la terra li sigui lleu) era conseqüència del trauma patit per  l’assassinat del seu pare per un escamot de la FAI (aquells als qui Companys va lliurar tot el poder a la reunió del 20 de juliol de 1936). És evident que no va ser una víctima de l’enfrontament entre Espanya i Catalunya sinó de la violència d’una part de l’anarquisme (amb espanyols i catalans) contra la gent d’ordre (espanyols i catalans).

Com el meu avi, per cert.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides