Les amistats de Laporta sempre han estat perilloses, en part perquè el seu entorn i companyies fora del Camp Nou i més en l’àmbit del lleure nocturn no les recomanaria cap pare al seu fill i, en part, perquè sempre hi ha algú del seu cercle disposat a explicar què passa quan al final d’una farra alguna cosa surt malament.
Això és el que ha fet aquesta setmana aquest personatge ambivalent que és Salvador Sostres, de professió periodista, dels pocs que, a més no empassar-se això de l’accident domèstic com a causa probable de l’ull morat del president a la llotja del Camp Nou diumenge, ha decidit esbrinar els detalls. Ambivalent, perquè la seva línia informativa, que no la del diari ABC, barreja salvatgement l’elogi i l’admiració cap a Laporta, o almenys el caliu d’aquesta passió admesa al seu dia pel president del Barça, amb la crítica més mordaç, aguda i, en qualsevol cas, sempre enginyosa i de redacció impecable.
El seu article titulat “El Elefante y el Embarcadero” resulta imprescindible, no només pel relat de com un puny aliè va acabar amoratant amb evident punteria i precisió l’ull dret del president. També perquè retrata la causalitat d’aquesta obesitat que, es pot conjecturar, l’ha convertit en el president més gros de la història del club, segons Sostres per culpa d’una golafreria que barreja la fam d’un Carpanta amb la rutina alimentària d’un personatge que hauria inspirat “La Gran Bouffe”.
Salvada aquesta referència amb un relat apoteòsic de la seva pantagruèlica voracitat, l’articulista es mofa i es diverteix, fins a un punt d’indignació que no amaga, dels esforços de l’aparell de comunicació de la junta, aquesta ‘gestapo’ amb freqüència eficient, per mentir i amagar allò que, era evident, va ser el resultat d’un encertat cop de puny i no un “accident domèstic”.
La versió oficial, repetidament divulgada per aquesta premsa robòtica, cega i tan pusil·lànime, pretenia relacionar la causa d’aquest hematoma inconfusible amb algun tipus d’accident de la llar, com si algú es pogués imaginar, de debò, Joan Laporta fent algun tipus de tasca casolana i encara menys haver dedicat el cap de setmana al bricolatge.
La ingenuïtat i complicitat dels mitjans de comunicació barcelonistes sembla, això no obstant, infinita.
Sostres també es fa ressò dels detalls d’aquesta versió oficial, segons la qual el president va passar el cap de setmana en algun lloc indeterminat de la costa de França amb una amiga de gustos i atencions cars, que lògicament seria testimoni d’aquest incident en un embarcador, potser una relliscada o una ensopegada, causant de l’ull morat.
Laporta, segons s’explica al text, hauria ofert aquests detalls no per convèncer els seus, que coneixen millor que ningú les seves malifetes i els seus excessos il·limitats abans de l’alba, sinó per a aquest altre cercle que omple la llotja del Barça de ‘palmeros’ i de mediocres a la recerca de la seva oportunitat per aprofitar-se del club, majoritàriament disposats a creure’s completament el conte de l’embarcador i d’aquell idíl·lic i glamurós cap de setmana tan inoportunament alterat per una ensopegada.
Finalment, centrat en el fet principal, l’ull a la virulé del president, revela, com qui no vol entrar en massa detalls tèrbols, que un veí de la residència de Laporta a Sant Cugat el va veure arribar a molt altes hores de la nit en un estat poc presentable i en no gaire bones condicions, sens dubte amb l’ull inflamat per la contusió, s’interpreta que recent, i també amb la roba afectada pels signes d’una baralla que, pel que es veu, va acabar-se ràpidament i sense cap més conseqüència que aquest inequívoc senyal d’un cop de puny rebut al fragor d’un altercat.
Li pot passar a qualsevol. Així ho admet el signant d’aquesta opinió que, com a conclusió, no entra en qüestions més personals i incòmodes, sens dubte legítimes i també força populars, sobre com viu i celebra Laporta les seves hores de gaudi nocturn. El que sí que li cabreja és la mentida i aquest embolcall patètic i vergonyós de l’intent, per part de la junta i del seu aparell de premsa, d’enganyar el barcelonisme i l’aficionat amb una mentida tan absurda.
Li ofèn, i així ho expressa, que a més s’afirmi de Laporta que es pot permetre amb els seus propis recursos convidar qui sigui, parella, núvia o amiga, a una sortida de cap de setmana tan costosa, ja que dedueix que si no tenia ni un euro quan es va presentar a president i el càrrec a què dedica cada hora de la vida és honorífic, actualment ha de seguir en la indigència.
D’un article tan recomanable, el millor són les postres, la part en què explica com un dia, al restaurant Botafumeiro, Laporta va esgotar totes les reserves de marisc, abundantment regat, i va rematar l’espectacular ingesta amb quatre racions de pastissos, variats, i boles de gelat amb xocolata fosa.
Com s’ha d’acabar, doncs, una nit qualsevol de Laporta que comença amb un sopar tan poc frugal?
