Juan José Castillo Sabata, fill del llegendari periodista Juan José Castillo, que va ser un dels més destacats directors de diari Mundo Deportivo entre el 1976 i el 1988, va morir aquesta setmana provocant una onada de dolor i de sensibilitat entre el barcelonisme que va tenir l’oportunitat de conèixer-lo i d’apreciar la seva enorme i inesgotable voluntat de servei al club al llarg de tota la seva vida, ja que des de molt jove va formar part del futbol base del club blaugrana, al qual va seguir vinculat per amistat i relació amb la majoria dels personatges del seu entorn.
Després de treballar per al Comitè Olímpic Internacional, com a periodista en espais dedicats a la informació blaugrana i com a assessor i executiu en la relació amb la premsa del Fòrum Samitier, va formar part de la candidatura de Joan Laporta a les eleccions del 2003, com a expert en matèria de comunicació, de la mà de Sandro Rosell. Tot i que després van dimitir el mateix Sandro Rosell i també Josep Maria Bartomeu, Castillo va seguir integrat a l’oficina d’atenció al jugador juntament amb Alejandro Echevarría. En aquell període, la seva relació amb els jugadors i la seva feina al vestidor va generar un model eficient, necessari i modern d’enllaç entre la plantilla y la directiva que ha servit de base per als nous temps.
Posteriorment, després de les eleccions del 2010 va passar a formar part del gabinet de Sandro Rosell com a assessor personal a la presidència, càrrec que va deixar d’exercir amb el relleu de Josep Maria Bartomeu per dedicar-se novament a l’atenció al jugador a l’àmbit de les seccions professionals. Tant Ronaldinho, que només va acceptar ser ambaixador del FC Barcelona si Juanjo Castillo (a qui anomenava afectuosament ‘Cabeçao’) l’acompanyava en tots els esdeveniments, com els esportistes de bàsquet, hoquei patins, handbol i futbol sala, a més d’una enorme llista de personatges i figures barcelonistes han expressat a la família el seu condol destacant unànimement la seva lleialtat al club per sobre de personalismes.
Aquesta etiqueta de barcelonista universal, sense ‘ismes’, segurament és la que defineix millor el seu suport i defensa de la institució en qualsevol circumstància, una qualitat que, tot i això, l’actual junta directiva de Laporta no ha tingut la sensibilitat de reconèixer ni tan sols en aquestes circumstàncies tan especials després de la seva mort a l’edat de 62 anys.
L’única i lamentable referència ha estat la del sempre inoportú i desencertat Mike Camps en una piulada: “Des de la discrepància absoluta en moltes coses, una forta abraçada i consol a la família i amics. DEP”.
Què vol dir “des de la discrepància”? Sens dubte un comentari evitable, propi d’aquesta cultura sectària i totalitària del laportisme, i del tot desencertat sigui perquè li ho han dictat o perquè se li ha acudit a ell tot sol. Potser Mike Camps també s’ha entossudit a ser el pitjor directiu de la junta de Laporta. Ara com ara va primer, destacat.
