Per conservar el monopoli del poder a l’empresa era perillós deixar el resultat de la negociació col·lectiva, la quantitat de producte a fabricar, els salaris i les condicions de treball. Per això van idear limitacions “científiques” que poguessin qualificar-se de “indiscutibles”.
El més urgent era limitar la fortalesa professional dels treballadors, per fer-la innòcua al funcionament de la producció. La fórmula magistral la va trobar Frederick W. Taylor (1856-1915) amb el seu principi de “el cervell a l’oficina i el braç al taller”. Això responia a la preocupació dels empresaris de l’època. Un ho va expressar amb claredat, quan es queixava, “sempre que demano dos braços, venen amb un cervell”.
Així “l’oficina” havia de planificar, concretar i controlar el que devia produir-se, com, on, quan i quant. Els obrers han de fer les tasques seguint les ordres rebudes, sense necessitat de pensar. Es van parcel·lar i esmicolar les tasques. Es va destruir el nexe psicofísic del treball professional, que vincula el treballador amb el producte que elabora. L’oficina tècnica, amb el sobre cost aparellat, va anar absorbint els sabers dels treballadors i va servir, principalment, per al control de la feina i dels treballadors.
Amb els sistemes de simplificació del treball, càlcul de temps, valoració de llocs de treball i assignació de primes i incentius, es tendeix a individualitzar, estimular l’ambició personal i destruir els vincles de solidaritat. El treballador es converteix en un autòmat, que s’ha d’adaptar al lloc de treball, que ha estat predissenyat, precisament, prescindint dels seus coneixements i aptituds, perquè pugui ser ocupat per qualsevol, amb una ínfima formació relativa.
El treballador, en el millor dels casos, passa a ser un simple apèndix del sistema, fins que se n’automatitzi la tasca i pugui ser desenvolupada per una màquina, sense la seva intervenció o amb una intervenció subordinada, accessòria i intercanviable.
Per exemple, un caçador surt al camp amb els instruments adequats i caça. El producte final de la feina, la llebre, és útil per ell mateix i el pot intercanviar per diners o altres béns.
Quan intervé la divisió “científica” del treball, desapareix el caçador. Un peó porta els cartutxos, un altre l’escopeta, un tercer carrega l’arma, el quart dispara i un cinquè recull la presa, perquè l’amo de l’escopeta i els cartutxos es quedi amb la llebre i els pagui, als peons, una quantitat inferior de la que obté amb la venda. La feina de cada peó ja no és útil per ella mateixa. Estan atrapats. Depenen de l’amo de l’escopeta, que pot contractar un tècnic perquè controli peons i procés.
Les pèrdues pel desistiment o limitació de la intel·ligència humana, en el procés productiu, són incalculables. Ara la pretenen substituir per la “intel·ligència artificial” dels algoritmes, programats al seu gust i manera, sense intervenció dels sindicats ni de la societat ja que, diuen, pertany a l’àmbit científic i de la propietat privada.
L’alienació professional es va incrementar quan, amb el “fordisme”, es va introduir la cadena de muntatge. L’esmicolament del treball en mínimes operacions mecàniques va arribar a extrems inaudits. Van aconseguir que la capacitat reflexiva i conscient, del treballador a la feina, es reduís fins a límits inhumans. El sistema es va perfeccionar per maximitzar el rendiment immediat de l’utillatge i la mà d’obra. No importaven els riscos físics i mentals que repercuteixen al treballador que els suporta.
El sindicalisme va respondre amb contundència. El congrés fundacional de la CNT (1910) va tractar la “necessitat d’establir escoles als sindicats obrers”. S’usaria com a mètode “la divulgació racional dels coneixements científics i l’aplicació de l’ensenyament tècnic-professional”. Es recomanava la recaptació de quotes especials “per fer possible la creació d’escoles, gràcies al propi esforç de la classe treballadora organitzada”.
El congrés de Sants (1918), de la CNT catalana, va aprovar els estatuts dels nous sindicats únics, que a l’article 3r plantejava: “Serà qüestió primordial d’aquest sindicat establir escoles racionalistes per a la més integral emancipació del proletariat”.
El congrés confederal de La Comèdia (Madrid, 1919) va continuar insistint sobre el tema: “seria convenient que aquells sindicats que comptin amb forces i mitjans, anessin immediatament a la implantació d’aquestes escoles”. Van veure la necessitat de crear un comitè pro ensenyament, agregat al Comitè Nacional, una Normal que sortís de professorat a les escoles sindicals i implantar una quota obligatòria als sindicats.
L’ateneu racionalista, Escola Llum, del Congrés de Sants (1918) enunciava: “Es tractava, doncs, de construir una ciutadania feta d’obrers i obreres, amb qualificació per treballar que, a més, poguessin desenvolupar coneixements crítics a nivell científic, artístic, cultural i social.” Actualment això està posat, en un mural commemoratiu, al parc de l’antiga fàbrica tèxtil de l’Espanya Industrial.
La humanització del treball
Acabada la segona guerra mundial, la força dels treballadors organitzats en sindicats i la por als bolxevics, van temperar les ànsies per aconseguir la desqualificació dels treballadors, impedir la confraternització que proporciona el centre de treball i van dissimular l’evanescència del que es queda amb la plusvàlua.
El treball devia generar un ingrés salarial suficient, seguretat al lloc de treball i protecció social per a les famílies. Perspectives de desenvolupament personal i estatus social. Llibertat per expressar les pròpies opinions, participació en l’organització i les decisions que afecten la feina i la vida del treballador. Igualtat d’oportunitats i tracte per a totes les dones i els homes. Un entorn on el treballador pogués trobar satisfacció en allò que fa, que ha de ser útil per a les persones i per a la societat.
A l’últim terç del segle XX es va observar que la desqualificació professional dels treballadors era tan dissimulada com progressiva. Els arrabassaven el protagonisme laboral que es feia recaure en el lloc de treball, dissenyat prescindint-ne absolutament. Creixia la fatiga, descontentament, avorriment i l’augment del control mitjançant caps d’equip i vigilants.
Aquest despotisme es contradeia amb la formació i capacitat intel·lectual més gran de les persones, resultat de la universalització de l’ensenyament, la formació professional i l’incipient accés a la Universitat.
Per la pressió sindical, però també l’interès empresarial de continuar reduint costos i obtenir més rendiments, es van realitzar nombrosos estudis relacionats amb el treball esmicolat. Es va descobrir que la manca de satisfacció per i en la feina i el temor al capatàs, augmentava la tensió i l’absentisme del treballador i en disminuïa el rendiment.
L’escola de negocis de Harvard i el director Elton Mayo, van propugnar harmonitzar la jerarquia amb el lideratge. En realitat, cercaven la manera d’integrar els treballadors a l’empresa, elevar la moral de grup i desenvolupar l’esperit de cos. Que els treballadors se sentissin partícips en una mateixa comunitat d’interessos. Sostenien que les disposicions de l’empresa haurien de ser democràtiques o, si més no, informades i facilitar alguna forma de participació, dels representants dels treballadors, en les decisions de l’empresa. Però en cap cas no es podia posar en qüestió el règim econòmic, la propietat, la decisió unilateral, ni el contingut del treball, que va continuar avançant en el seu sentit més demolidor i cretinitzant. Neutralitzar l’acció sindical on n’hi hagués o retardar-ne l’aparició.
L’alternativa soci-tècnica propugnava transformar el cicle productiu per millorar les relacions laborals. Va sorgir després de detallades anàlisis de costos, beneficis i pèrdues. Van observar que, amb gran freqüència, l’absentisme, els abandonaments o peticions de trasllats freqüents i el descens en la quantitat i qualitat a la feina, solien ser expressions de problemes latents, entre els quals la precarietat i la inseguretat a l’ocupació tenien gran importància.
S’introduïren, en el procés de treball, formes de rotació de tasques, allargament, ampliació i enriquiment, illes de treball que es pretenien corresponsables i que podien actuar amb certa autonomia.
Alguns sindicalistes participem de bona fe en aquesta alternativa. Però no va ser ben rebut, en aquells temps, per la generalitat de treballadors. Havien d’assumir més responsabilitats, en una cosa que no era seva, pel mateix preu. Menys gràcia els va fer als comandaments intermedis, temorosos de perdre atribucions i prebendes.
Hi va haver algunes pràctiques molt interessants. També pel que fa a la seguretat i la salut a la feina, que va avançar notablement. Destaquen els intents que es van iniciar a Noruega amb la democràcia industrial i a Iugoslàvia amb l’autogestió.
On hem arribat.
Amb la caiguda del mur de Berlín i la confluència de personatges com Thatcher, Reagan i Wojtyła, el panorama va començar a canviar.
El globalisme, la lliure circulació de persones, productes, finances i serveis, pot col·lapsar, en mantenir-se les fronteres. Tot i que el sistema econòmic, necessitat de contínua expansió, està catatònic i a prop de l’encefalograma pla, no tenim amb què reemplaçar-lo.
Només els capitals circulen per la fibra òptica a la velocitat de la llum, guiats per uns gestors, les pantalles electròniques dels quals els diuen on guanyar més diners, per enriquir més, sempre als mateixos. Si cal prescindir de milers de treballadors, es prescindeix. Els que gestionen els fons privats, els d’inversió popular i els de pensions, no saben res de les persones que treballen, ni de les seves famílies, ni de la hipoteca.
Sorgeixen sindicats d’empresa. La seva missió és que romangui, fer-la més productiva, obtenir més càrrega de treball, que no es deslocalitzi i que s’incrementin els beneficis perquè, els que decideixen si se la porten a un altre país o no, optin per quedar-se i mantinguin l’ocupació, encara que sigui menys, més precari i de pitjor qualitat. Amb subvencions i tracte especial de les administracions públiques.
Des de finals del segle XX, l’evolució dels sistemes de contractació laboral ha seguit pautes molt semblants a tot el món. Especialment en països desenvolupats com el Japó, Alemanya, Itàlia, els Estats Units o Espanya, malgrat les grans diferències culturals, històriques, psico-laborals i socials existents entre ells.
L’anterior contractació laboral, fixa i indefinida habitual, va passar a ser temporal i precària. Ja han aconseguit que els treballadors siguin perfectament intercanviables, perquè només han de fer allò que se’ls digui, on els posin. L’autorització per a la creació i el funcionament d’empreses prestadores de treballadors, ha proliferat. A Espanya, amb el govern actual, ha millorat la temporalitat pràctica.
Amb el mètode organitzacional del “just a temps”, es facilita la contractació d’empreses auxiliars. Aprovisionen, fabriquen subconjunts i aporten treballadors que entren al centre de treball, de producció o comercialització final, sense vinculació de caràcter laboral amb l’empresa principal, que la substitueix per la mercantil del grup. Es trenca o impedeix l’antiga solidaritat que el centre de treball proporcionava.
Produir per utilitzar i llençar, amb obsolescència programada, facilita que les fàbriques siguin relativament senzilles de muntar, amb amortització ràpida i facilitat d’abandonament així que sorgeixi una ocasió millor, arreu del món. El cost de la innovació està inclòs en el preu del producte, és a dir, el consumidor d’avui paga per la invenció i la instal·lació que es crearà i es vendrà en el futur.
