El Barça galàctic de Laporta comença a generar, més enllà del nerviosisme detectat a l’entorn després d’aquest empat davant el Rayo a l’estrena de la Lliga, una reacció puntual i conjuntural, certa crispació que, per desgràcia, té l’origen i l’epicentre al mateix nucli dur de la junta i en aquest periodisme mediocre que tot ho envolta. Veritablement, no s’ha produït ni de bon tros la resposta apropiada a aquest empat que, si tot va com cal, acabarà sent una anècdota al llarg de la que serà, gràcies al Mundial, una Lliga i una temporada interminables.
En comptes d’acceptar i entendre com una cosa lògica i complicada la integració dels fitxatges i donar-li a l’equip aquest marge de confiança que acredita la qualitat i el preu de les noves estrelles de l’equip de Xavi, els personatges que encarnen especialment la vulgaritat i fanatisme del laportisme no només han tret les ungles, sinó que estan provocant i aguditzant la generació d’una tensió que comença a palpar-se en l’ambient. L’explicació és també molt senzilla, ja que ningú millor que aquest exèrcit de palmeros -el gruix de la guerrilla que es va dedicar durant anys a soscavar, criticar i negativitzar la dinàmica del Barça de Bartomeu, inclòs el Triplet de Luis Enrique o els doblets de Valverde– coneix tan bé la necessitat d’aprofitar qualsevol bretxa, circumstància o mal resultat per agitar l’entorn, la premsa i les xarxes, amb l’única finalitat de provocar una atmosfera contrària a la junta per debilitar-la davant l’opinió pública. Aquesta va ser la seva estratègia incendiària, irresponsable, pirata, manipuladora i constant, en aliança amb els poders polítics, econòmics, policials, judicials, socials i institucionals que històricament han donat suport a Joan Laporta.
Per això, preventivament, al primer contratemps s’han sentit assetjats i víctimes d’una conspiració com la que ells haguessin activat en les mateixes circumstàncies o semblants. Només una mínima part del periodisme, encara que amb una elegància i sensibilitat extrema, ha expressat una certa decepció pel joc davant el Rayo. Res més. La resta han tornat a escriure compulsivament sobre els mateixos arguments, reiterats i recurrents, que han acompanyat cada reset de l’etapa de Laporta. La frase “amb Laporta s’ha recuperat la il·lusió” ha estat l’eslògan usat abusivament quan va guanyar les eleccions, quan anava renovar Messi, quan va triar quedar-se amb Koeman, quan el va acomiadar -en aquell moment especialment-, quan va fitxar Xavi, quan l’equip va anar caient sense remei en totes les competicions, quan va fitxar Ferran Torres, Adama, Alves i Aubameyang, quan els capitans van ser considerats herois, sobretot quan Xavi va poder comptar amb Pedri i Dembélé, ja recuperats, i van arribar els millors resultats, quan es va donar l’oportunitat de jugar l’Europe League i de guanyar-la, també quan es va celebrar com un gran títol el subcampionat i la classificació per a la Champions, quan va arribar l’estiu i es va especular amb el fitxatge de Haaland, quan va arrencar la neteja definitiva del vestuari i ja d’una manera desfermada i clamorosa quan Laporta va decidir arrasar al mercat a còpia d’empobrir letalment un club al qual ja ha arruïnat amb aquesta vulgaritat, ignorància i brutalitat que, per alguna raó, els socis del Barça admiren i interpreten com una exhibició de lideratge i de gosadia.
Aquest nucli dur, però, sap que aquesta és la darrera carta, desesperada, de risc finalista i definitiva després d’un any i sis mesos de no haver-ne encertat ni una, amb l’excepció de l’excel·lent rendiment de la doma periodística i el rodet comunicatiu, agressiu, que ha aconseguit convertir en dissidents, enemics i blanc dels franctiradors de les xarxes, dels opinadors i dels mitjans tots aquells que no diuen amén incondicionalment al discurs oficial. Els assenyalats se les han de veure amb la ‘gestapo’ laportista.
Per posar un exemple paradigmàtic n’hi ha prou de seguir el Twitter feixistoide, classista i intolerant de Mikel Camps i repassar els seus problemes amb La Resistència del Palau, una activa i entusiasta plataforma de barcelonistes que defensen i reivindiquen com ningú les seccions professionals del club. Va ser suficient una al·lusió d’aquest col·lectiu al retard que s’entreveu en la construcció del nou Palau Blaugrana perquè l’indocumentat directiu de Laporta mostrés la seva veritable naturalesa en un fil de twitter per oblidar:
LA RESISTÈNCIA DEL PALAU @palauresist. “Alguns equips com el Bayern es mouen bé i el 2024 ja tindran un nou pavelló top! Nosaltres ja hem perdut el compte dels anys que portem esperant un nou Palau @Fortelena @MikelCamps @JoanLaportaFCB @FCBbasket volem respostes i no silencis. La junta sí que té la culpa de seguir sense proposar una solució al nou Palau, Seguim sense projecte i porten més d’ un any a la presidència…”
Mikel Camps @MikelCamps. “Continueu parlant sense tenir ni idea, una cosa és proposar coses i una altra la crítica i a més mentint, en fi…”
LA RESISTÈNCIA DEL PALAU @palauresist. “Quan vulguis pots venir al nostre podcast i ens expliques tot allò que saps i ens dius en què mentim! Estarem encantats d’escoltar els teus arguments”
Mikel Camps @MikelCamps. “Entre poc i massa nois, sou uns socis molt respectables i apassionats del bàsquet, però exigir-me explicacions?”
LA RESISTÈNCIA DEL PALAU @palauresist. “Doncs a qui les demanem? Com a socis tenim dret a conèixer el futur del nostre equip. O no?”
Mikel Camps @MikelCamps. “Ja ho hem explicat a assemblees, una mica més d’atenció potser us aniria bé”
LA RESISTÈNCIA DEL PALAU @palauresist. “Una pena. Sembla que no podem tenir un club obert a la contribució sana dels socis/aficionats, i si s’aporta alguna idea davant del silenci del club en aspectes BÀSICS es considera aquesta com un atac a TOT el que fa la Junta i es bloqueja a qui només vol ajudar”.
El to i l’actitud de Mikel Camps cap a aquests aficionats que, si destaquen per alguna cosa és per la seva passió pels colors, independència de qualsevol junta i sobretot pel seu respecte per tots els estaments del club, són propis de qui els governa, Laporta, de com es governa el Barça internament, d’esquena i en contra dels mateixos socis que Camps ja ha menyspreat públicament més d’una vegada.
A aquest puntual desvari cal afegir la denúncia de Toni Freixa, cansat d’amenaces i insults que, amb el seu coneixement de Twitter, atribueix a aquesta innombrable quantitat de comptes anònims i artificials que des de fa molts anys es dediquen exclusivament a la tortura dels barcelonistes que no combreguen o no s’han rendit al laportisme militant. “Ignoro infinitat de comentaris: calúmnies, injúries, difamacions, mentides… però quan hi ha connotacions d’amenaces i violència crec que s’ha de denunciar. Crec que caldria investigar qui està darrere d’aquests comptes i com és que funcionen tan organitzadament”. Els missatges de to inequívocament violents del tipus “Quines ganes de trobar-te algun dia pel carrer!”, se li acumulen al seu compte, sobretot per haver escrit sobre la política esportiva dels dos darrers anys. “Memphis, Agüero, Eric, Demir, Emerson Royal, Abde, Luuk de Jong, Jutglà, Alves, Adama, Ferran Torres, Aubameyang, Pau Torres, Kessié, Christensen, Raphinha, Koundé, Lewandowski… 18 incorporacions en un any i potser acabarem amb 20/21. Tant de bo trobem l’estabilitat aviat!”. La intransigència i el sectarisme fanàtic són la cara més visible d’aquest laportisme a les xarxes socials.
La gestió de Laporta, malvendre amb excessos i abusos de poder, també ha despertat la crítica internacional de futbolistes ja retirats com Marco Van Basten, que avisen del perill d’aquesta conducta del president. “Crec que Johan Cruyff hauria sentit vergonya si hagués vist com actua el Barça avui. Al meu entendre, el comportament del Barcelona ha estat molt per sota dels seus estàndards”, acaba de dir en al·lusió directa a la situació del seu compatriota Frenkie de Jong. El mateix li passa a Gary Lineker, que ha tuitejat la seva opinió: “l’estan tractant com si només fos un tros de carn per circumstàncies alienes a la seva voluntat. Puc entendre com se sent Frenkie. Haurà de ser fort. Això és molt estrany. Sembla que el Barça el vol, però l’haurà de vendre. És una pena que tot això acabi així”.
La gestió de la plantilla d’aquest estiu, pendent de comprovar com acaba tot el 31 d’agost vinent, està deixant, des de la supèrbia i prepotència de Joan Laporta, un rastre d’inquietud i de malestar que indubtablement retreuen la reputació del FC Barcelona. Li vindria bé al president i al seu entorn un parell de bons resultats i bon joc ràpidament si es pretén evitar, encara que sembla inevitable, una pressió insofrible sobre aquest vestidor.
