La Borràs i un senyor de Múrcia

Jo, a Laura Borràs, me la portaria a Múrcia. Sé que formaríem una estranya parella, atesa la seva complexió i la meva, que és justament la meitat. Però salvant aquests aspectes estètics, seria molt interessant per a tots dos, poder observar aquesta immersió en una zona desconeguda per a ella. Es tractaria d’un experiment, és clar. Ficar una acèrrima independentista, supèrbia i descarada, grollera per naturalesa, en un territori nacionalista espanyol fins a la medul·la té el seu suc. Crec que en aquest aspecte es trobaria a gust, comprovant que no hi ha tantes diferències entre l’extrema dreta espanyola i la que ella mateixa representa, racista, supremacista, salivant odi per tot allò que no representi allò que és seu, menyspreu absolut per qui s’aparta de les arrels, aspectes clarament religiosos…

Però no aniré per aquest camí. A Laura Borràs la convidaria a passar uns dies a Múrcia, perquè, a més d’una immersió lingüística necessària per a ella, veuria una realitat una mica diferent de la que ella té a la seva ment. Diuen que és justament viatjant com la gent comença a obrir-la. Em costa pensar que aquest monstre anomenat Borràs en sigui capaç, però coses més rares s’han vist. Jo, per part meva, ho intentaria. De fet, no pocs catalans indepes han estat visitant amb mi alguns indrets de la Regió de Múrcia. Malauradament, tenien una idea una mica propera a Las Hurdes del 1933, aquell documental dirigit per Luis Buñuel. En veure la catedral de Múrcia se sorprenien de la seva bellesa i alguns confessaven que “veien la gent ben vestida”. És el que té no sortir de casa seva i creure que el que és seu és el millor i que no hi ha més món al voltant.

Però tornant a la Laura, i ho dic amb tot el respecte, sé que li costaria acceptar un estatus diferent, tanmateix, podria comprovar com la majoria d’espanyols serien respectuosos amb ella, encara que no tinguessin ni idea de qui és. Perquè el sud té aquesta capacitat d’empatia amb tota la gent que ve de fora, encara que el seu accent el delati, encara que en el seu vocabulari hi fiqui alguna catalanada, això no té importància. Encara que no la conec personalment, faria tot el que estigués a la meva mà perquè fos tractada amablement. Això no costaria gaire, ja dic, perquè la gent per aquí a baix porta a la sang la cordialitat per sobre de qualsevol altra premissa.

Sé que seria un treball ardu. Primer hauria de convèncer-la i em costa pensar que acceptés la meva invitació, però seré optimista i pensar que sí, que ve a Múrcia. La portaria a conèixer els banys termals de Mula o d’Archena, la convidaria a menjar paparajotes i pastissos de carn, regats amb un bon vi de Jumilla o de Bullas i, finalment, ens donaríem un bany de tarda a qualsevol dels vint-i-cinc quilòmetres de costa, amb les seves esplèndides platges, a Àguilas. I no m’oblidaria de portar-la a aquella comarca murciana on diuen els lingüistes catalans que es parla català, una zona compresa entre els municipis de Yecla, Jumilla i Abanilla, a tocar de la Serra del Carche. Allí tindria la possibilitat de solidaritzar-se amb alguns dels seus habitants que volen conservar la llengua dels seus avantpassats, el català, amb la forta oposició de la majoria que volen que es deixin de destinar ajudes econòmiques a promocionar una llengua morta. Laura Borràs podria, doncs, saludar, abraçar els reprimits, això li va que ni pintat. I el súmmum seria portar-la a Cartagena, on hi ha una verge negra com la de Montserrat. Crec que allà ploraria.

Sé que molts dels meus lectors pensen que és una bogeria introduir aquest espècimen pervers i desenfrenat en un hàbitat que no és el seu, però al món animal s’han donat casos d’adaptacions a terrenys hostils per part d’espècies que mai no hauríem imaginat. I ja no parlo de femelles que han cuidat i alletat cries d’altres races. És més, em veig la Borràs apreciant el vi de Jumilla, amb quinze graus, ballant alguna jota murciana. En el pitjor dels casos, què pot passar? Doncs que aquests dies a Múrcia siguin una pèrdua de temps perquè el cervell de Laura Borràs estigui encallat, rovellat, incapaç de reaccionar a altres belleses, altres centres d’interès. Tot i això, la intenció és el que val i vull intentar-ho. No puc viure amb aquesta angoixa de no saber si hi ha una possibilitat mínima de reacció. Els murcians van ser els que en gran part van construir el metro de Barcelona cap als anys trenta; més tard van venir en allaus a les indústries tèxtils del Vallès i van ajudar a fer gran Catalunya. Van lluitar per l’amnistia i la llibertat juntament amb milers de catalans. La Borràs això no ho entendrà mai perquè creu que Espanya és un estat assassí i això també significa que tots els espanyols ho som, però estic convençut que no li guarden rancúnia. Vens amb mi a Múrcia, Laura?

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides