S’ha de reconèixer que Catalunya és un país força curiós, únic si voleu. No em negareu que posar un caganer en plena representació del naixement de Déu o atonyinar a un tros de tronc perquè cagui torrons i cava és una manera força escatològica de celebrar Nadal. És clar que amb això de les tradicions a la resta de l’estat fan “toros” i això sí que és lleig, tot pensant que els braus de les terres de l’Ebre són evidentment, una cosa molt diferent. No em posaré a criticar altres fets del costumari català més nostrat donat que estem en ple agost, però no em puc mossegar la llengua: tenir com a festa nacional el dia d’una desfeta seria com si els francesos tinguessin com a festa nacional el dia 22 de juny, commemorant la rendició de Pétain davant als nazis l’any 1940.
I parlant de curiositats aquest cop independentistes, la manera que tenim (o tenen) de proclamar la República és també curiosa. Ni Pau Claris, ni Francesc Macià ni tampoc Lluís Companys van aconseguir que fos prou persistent en el temps i la que més va durar va ser una setmana. Però vet aquí que el President Puigdemont va aconseguir el que semblava impossible: una república de segons. Això sí, després d’omplir-se la boca d’haver construït no sé quantes estructures d’estat i de tenir preparades no sé quantes lleis de desconnexió. Com es demostra, les repúbliques catalanes solen tenir una proclamació curiosa. Pel que he llegit, les independències s’aconsegueixen o per les armes o per acord. Fer el ridícul no ha entrat mai en el full de ruta de tots els estats que s’han esdevingut independents; només cal repassar la història.
Tota aquesta llarga introducció sobre la manera curiosa que tenim de procedir els catalans ve a tomb de la recent proposta del pla d’usos i gestió del parc natural del Cap de Creus de prohibir les motos d’aigua dins del perímetre protegit. I altres municipis, fora de parc, s’han afegit a la proposta. I estic segur que el govern de la Generalitat (almenys la seva part més happy flower), responsable últim del parc, s’afegirà amb entusiasme a la proposta. Més enllà que prohibir sempre té molts adeptes, ho farà amb consideracions que segurament titllaran a les motos d’aigua d’activitat poc consonant amb els valors de conservació de l‘espai natural i que cal promoure valors contemplatius.
Res a dir. Les motos d’aigua són andròmines sorolloses, fins i tot alteren el paisatge (només un curt espai de temps perquè van molt ràpides), poden produir accidents, és possible que pateixin pèrdues d’oli o de carburants i que les hèlixs agiten la capa superficial de l’aigua (acció que des d’un punt de vista ecològic no és pas dolent donat que probablement afavoreixen l’aportació d’oxigen a la massa d’aigua, però això ja és filar molt prim). Em costa trobar més inconvenients a les motos d’aigua, fora del comportament fatxenda d’alguns dels usuaris.
Per què considero curiosa aquesta prohibició? La raó és ben senzilla: al mateix espai on es volen prohibir unes quantes motos d‘aigua un parell de mesos a l’any, no hi ha cap problema en deixar construir parcs industrials amb molins de vent gegants de més de 250 metres d’alçada, amb un impacte clar sobre el paisatge, en número encara indeterminat però que poden superar el centenar, ancorats al fons amb cadenes que s’arrosseguen per damunt i destrossen el bentos, impedint el pas d’aus i mamífers marins, amb riscos d’incendi i de pèrdues d’oli, amb probables accidents i efectes negatius damunt de la pesca, productors de sorolls, etc. Sobre aquesta mena d’instal·lacions, en el parc o en àrees adjacents ampliables en un futur immediat, sembla que el pla d’usos no els vol prohibir.
Les motos, sí les prohibim; els molins gegantins, no. És a dir, anem pel decimal i deixem tranquils als milers. Tot plegat a mi, personalment, em sembla una manera força curiosa (a nivell del caganer al pessebre) la que té l’administració de la Generalitat per a la regulació del medi marí: preocupat per les motos d’aigua i en canvi entusiasta partidari (com ha declarat la Consellera Jordà) dels parcs eòlics marins que ens han de salvar de l’emergència climàtica.
Definitivament som un país curiós.
