El silenci de Piqué és una bomba de rellotgeria que amenaça Laporta i Xavi

Ara està rebent la seva pròpia medicina, assetjat per la junta i el tècnic perquè amb la rebaixa de salari es pugui inscriure Koundé, mentre l'equip no li troba un substitut per la sortida de la pilota

Gerard Piqué (Doha Stadium Plus Qatar, Flickr)
Gerard Piqué (Doha Stadium Plus Qatar, Flickr).

El silenci de Piqué es pot traduir massa aviat en un clam ensordidor si Xavi no aconsegueix en pocs partits trobar la tecla que permeti aquesta sortida de pilota visionària, tàctica i estratègica que l’equip tant necessita. Gerard Piqué ha anat perdent velocitat d’acció a l’un contra un, rapidesa i reflexos en el replegament defensiu i eficàcia en el conjunt de les seves prestacions, però fins i tot a la seva edat manté intacte aquest talent que tan bé va definir al seu dia Tito Vilanova quan va afirmar que “si se’ns cau Piqué se’ns cau l’invent”. Una referència a aquesta natural i perfeccionista capacitat seva per iniciar la jugada des del darrere per la zona menys defensada pel rival, anticipant el moviment dels seus companys i tantes i tantes vegades conduint la pilota més enllà del centre del camp per generar aquesta superioritat a la zona ampla de la mitja, cosa que l’equip no va ser capaç de produir ni aprofitar la segona part del partit d’estrena davant el Rayo Vallecano.

Si Piqué no ha fet un pas enrere es deu a dues raons de pes, una esportiva i una altra econòmica, totes dues iguals de determinants. El central blaugrana, amb quatre Champions en un palmarès inigualable, va signar al seu dia un contracte excepcionalment generós per part de Bartomeu amb una retribució bruta de gairebé 40 milions aquesta temporada i també la següent, que hauria de ser la darrera de la seva carrera, encara que condicionada a jugar un percentatge de partits superior al 60%.

Aquest és el principal motiu pel qual, dins de l’estratègia de palanques de Laporta, el seu estimat i estimat Gerard, el mateix que va ser el seu confident i heroi quan va necessitar un element traïdor i malvat que preparés i controlés el vestidor per a l’expulsió de Messi, ara ha esdevingut una víctima, com Leo, d’interessos purament financers.

Una situació forçada també per la compulsió dels grans fitxatges, acompanyats també per comissions milionàries, com el de Jules Koundé per 60 milions -ha costat el mateix que Lewandowski– a qui s’espera inscriure precisament a costa de la rebaixa salarial de Piqué.

Només a Laporta, amb l’ingenu i incoherent criteri del seu entrenador, Xavi Hernández, se li podia acudir una jugada manifestament absurda i desafortunada, a més d’impossible. El mateix passa amb Sergio Busquets, a qui se li demana que es rebaixi el salari per poder entrar l’últim galàctic de Laporta, Bernardo Silva, en una altra operació que fa pudor, tant com la de Ferran Torres, amb el Manchester City, com si finançar el desequilibri pressupostari del club de Guardiola, Begiristain i Soriano fos un dels propòsits del president blaugrana. Costa d’entendre aquesta febre blaugrana per pagar un preu d’or per suplents del City.

Tornant a Piqué, la seva postura actual és tossuda i senzilla. Si algú vol el seu lloc, com ara Koundé, que vingui i li arrabassi als entrenaments i al camp, això a més de les mateixes necessitats de palanques personals que necessita per alleujar les pèrdues dels seus poc encertats negocis, la majoria dels quals ve tancant per resultar deficitaris. Mitjans solvents havien apuntat que la crisi amb Shakira s’havia aguditzat quan Piqué li va demanar auxili econòmic per a les seves societats.

També ha circulat aquests dies una informació sobre el segon assalt frustrat de Gerard Piqué per una part del Barça Corporate, Barça Studios en concret, rebutjada per Laporta de la mateixa manera que al seu dia ho va fer Bartomeu, en aquell moment degut a l’estricta i correcta aplicació del codi ètic del FC Barcelona, que impedeix a qualsevol empleat tenir vinculació empresarial amb el club. Laporta estava encantat de saltar-se la normativa, una altra vegada, igual que contractant tota la família i amiguets, però ara mateix no volia saber res de Piqué que no fos, per part seva, una rebaixa salarial enorme per rematar aquesta bogeria en fitxatges que no ha pogut cobrir ni amb 900 milions de les palanques.

Piqué és en l’actual conjuntura un empestat com De Jong, Memphis y Busquets, jugadors a qui la junta, mitjançant la seva ‘gestapo’ mediàtica, assenyala en públic com els responsables d’aquesta tensa situació econòmica amb què Laporta vol justificar el desmantellament dels recursos d’una entitat letalment ferida pels seus despropòsits.

La resposta és el silenci de Piqué, covard i innoble, quan en altres circumstàncies, amb el vent mediàtic a favor seu i amb la complicitat del mateix Laporta, sí que s’havia atrevit d’acusar Messi, Koeman i Bartomeu de ser els veritables enemics del Barça. Més o menys el mateix tipus d’acusacions, la majoria infundades, que ara recauen sobre ell pel simple fet de fer nosa en relació als nous plans del president.

La seva situació, amb el pas del temps i la metodologia elaborada i perversa de l’aparell mediàtic de la junta, s’hauria tornat insostenible si no fos perquè Piqué ha acumulat, probablement més que cap altre futbolista del món, una capacitat única i insuperable per resistir i superar qualsevol tempesta periodística, futbolística, familiar o barcelonista de qualsevol dimensió o fins i tot de caràcter desconegut.

A Gerard Piqué li toca rebre la seva pròpia medicina, la mateixa amarga dosi de rebuig i culpa que amb la seva actitud i accions va promoure en contra dels seus companys de vestidor, de l’anterior president i del seu entrenador holandés.

A Laporta li convé desfer-se de Piqué com més aviat millor o bé aconseguir doblegar-lo amb un acte públic de degradació de les seves condicions salarials i una submissió a aquesta suplència, aparentment ordenada per Xavi, combinada amb un acte impossible de solidaritat que permeti la inscripció de Koundé a canvi de passar-li el raspall a la seva nòmina aquest any i de penjar les botes el pròxim 30 de juny.

No sembla el tipus de solució final en què Piqué se senti còmode sinó més aviat un desafiament en què té les de guanyar per poc que Xavi es vegi obligat a alinear-lo en el cas de persistir les dificultats per aportar al futbol que proposa la personalitat que ara com ara només ha estat capaç de donar-li el seu excompany de vestidor durant els feliços anys d’èxits que van compartir junts.

Xavi i Laporta s’enfronten a un seriós problema de jerarquia i de descontrol del vestidor i del seu entorn si els resultats i la integració dels nous al sistema no es produeix de manera ràpida i resolutiva com ho exigeix l’enorme pressió que el president ha posat a l’equip. 

El silenci de Piqué, excepcionalment llarg, inquietant i sens dubte inusual, ja que forma part del seu equilibri i de la seva naturalesa el fet de polemitzar i capitalitzar els conflictes amb normalitat i distància, no pot durar gaire més. Serà inevitable que tard o d’hora exploti.

Si li dona per trencar el seu silenci on sigui, a la premsa o les xarxes, pot armar un embolic. Però, si li donen l’oportunitat de parlar al camp les conseqüències poden ser imprevisibles. 

La història interminable continua.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides