Dembélé ja s’ha convertit en una altra palanca que Laporta necessita activar

Contràriament a la versió oficial, la seva renovació a l'alça no ha estat una aposta de futur sinó una operació de traspàs, urgent, de la qual el davanter francès s'embutxacarà la meitat dels diners

Ousmane Dembélé

Ousmane Dembelé

Com no podia ser altrament, la renovació de Dembélé ha resultat ser una altra gran mentida per part de Joan Laporta que la premsa oficialista s’ha encarregat d’amagar amb un relat completament invers a la realitat. Durant setmanes, la junta directiva i el seu aparell de comunicació van estar emmascarant el veritable substrat de les negociacions deixant entreveure que el futbolista francès, desesperat, sense ofertes, capcot i derrotat, anava pel camí d’acceptar una substancial rebaixa de les seves condicions, les pactades al seu dia amb Josep Maria Bartomeu.

Així va ser també com es va vendre als mitjans la seva renovació, casualment tancada una vegada que va haver expirat el seu contracte anterior i podia negociar com a agent lliure. En teoria, Dembélé havia estat derrotat i humiliat amb l’estratègia implacable de Laporta i la intransigència de Mateu Alemany, l’executiu responsable del primer equip que va arribar a perdre la paciència amb el seu agent més d’una vegada.

Ara se sap que no cobrarà menys que en el seu anterior acord i que, a més, en cas d’un traspàs s’endurà la meitat de l’operació, ja que amb plena consciència de totes les parts el nou contracte, que és només per dues temporades, inacceptable per descomptat per a un jugador de 25 anys, davanter de condicions excepcionals i úniques, amb mercat i peça clau en els plans de Xavi, va ser dissenyat per ser venut com més aviat millor. Condicions que no es corresponen en absolut ni amb la prosa ni amb la lírica mediàtica del seu fitxatge per segona vegada amb el Barça tan lloat i cantat per una premsa a la qual no va semblar estranyar-li aquest mini contracte per dues temporades després de tant de soroll i polèmica.

No és, doncs, una aposta esportiva de futur. Ho és molt més la de  Lewandowski, que ha signat per quatre temporades amb 34 anys a punt de fer. Només és la conseqüència de dues qüestions que, si més no en aparença, semblen certes, que Xavi el vol al seu equip i que veritablement la voluntat del futbolista era la de seguir al Barça.

Aquesta inqüestionable certesa, tan repetida per l’entorn del futbolista a la premsa i pel mateix jugador directament a Xavi, va ser el motiu, però, del càstig i de l’assetjament mediàtic a què va ser sotmès per la junta, la secretaria tècnica, la direcció de futbol, ​​l’entrenador i el seu staff i una afició que, un altre cop, va ser completament manipulada per aquesta gestapo laportista. Fins l’extrem que Dembélé va ser amenaçat, aïllat del grup, assenyalat com el dimoni i fins i tot apartat de les convocatòries per haver-se negat a acceptar sota coacció i amenaces una ampliació de contracte per sota de les expectatives mínimes que li oferien altres clubs. Dembélé va ser la víctima propiciatòria d’aquell moment, el gener passat, de la desastrosa gestió esportiva de Laporta, entossudit a portar Ferran Torres per 60 milions del City. Per poder-lo inscriure la solució era ampliar el temps de contracte de Dembélé amb una rebaixa del seu salari, de manera inevitable abans del 31 de gener.

Ferran Torres és aquest davanter del qual Riqui Puig ha manifestat, quan es va creure que ningú no l’escoltava, que Guardiola no el volia al seu equip perquè directament mai hi va creure, que només va ser un d’aquells fitxatges del City Group per revaloritzar-lo i col·locar-lo a algun equip sense gaires llums ni criteris encertats a l’hora de fitxar.

Set mesos després, Ferran Torres ja és un dels suplents més cars de la història, el fruit d’un traspàs que al City li ha facilitat el fitxatge de Haaland, mentre que Dembélé ha anat guanyant en reputació fins a convertir-se en el millor golejador de la pretemporada i en un futbolista que es deixa voler pels mitjans i que sembla més i millor que mai adaptat a la vida a Barcelona i al club. Idealment, el que s’esperaria d’un futbolista que, en connivència amb la junta directiva, busca ser traspassat si és possible així que s’obri el mercat d’hivern o fins i tot abans que s’acabi l’estiu.

En realitat, el final de la pel·lícula va estar forçat per la intransigència del seu agent, Moussa Sissoko, a l’hora de tancar un acord que considerava poc avantatjós. La solució acceptada per totes les parts va ser recuperar aquests diners no contemplats de la prima de fitxatge, que li corresponia com a agent lliure, amb un traspàs quan aquest es produeixi, també inevitable si el davanter francès segueix marcant gols i pel camí de convertir-se en allò que acredita el seu contracte, en una altra palanca de Laporta.

(Visited 214 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari