Al contrari del que canten Els Catarres, jo mai he pensat que en Serrat sigui un traïdor i, això no obstant, al meu cotxe també sona Lluís Llach. Coincideixo així amb Jordi Pujol -amb qui els aiguafredencs tenen “somnis eròtics”…-, que en un discurs a Igualada es mostrava ja fa anys admirador d’ambdós cantants. Fa temps que dura la cantarella: ets de Serrat o de Llach? Doncs, miri, dels dos. Aquest és un país de falsos dilemes. No és antinatural ser fan d’ambdós; al contrari, és signe de bon gust. “De Algeciras a Estambul”, no som pocs els qui trobem Mediterráneo un himne universal, o els qui reivindiquem País petit com a himne català. “És així com m’agrada a mi”.
No he entès mai per què un independentisme s’ha passat mitja vida acusant Serrat de traïdor. Contra qui han empatat aquests salva pàtries de pa sucat amb oli? En aquest cas, ho resumia molt bé a Twitter Gabriel Rufián: “Intentaré ser clar. Serrat ha fet les cançons més boniques del món i a mi tant me fa com pensi”. Ara, sembla que s’ha girat la truita. Un independentisme, desconec si el mateix que critica Serrat, acusa Llach de racista, encara com no d’homòfob. A mi em sembla bé que Llach, com Serrat, defensin amb la vehemència que vulguin les seves idees. Cadascun les seves. Algunes les comparteixo, altres no. Això no obstant, em continuen agradant Mediterráneo i País petit i tantes altres cançons d’uns excelsos repertoris.
A contracorrent, a primers d’anys, dos dels seus col·laboradors, el pianista Josep Mas, conegut com a Kitflus, arranjador i músic del cantautor del Poble Sec des de principis dels anys 80, i el guitarrista Jordi Armengol, productor i còmplice del músic de Verges, s’unien per pujar als escenaris les cançons més emblemàtiques de Llach i Serrat en el que batejaven com El concert impossible. Desconec com els ha funcionat la iniciativa, espero que bé. La veritat és que m’agradaria fer possible un concert de Serrat i Llach, encara que fos una vegada només; que els dos cantants cantessin plegats, sols i junts, dalt l’escenari, i s’intercanviessin cançons, i que cantessin algun tema plegats. Edificant. Però, això, si no impossible, sembla difícil. Així, em conformo en escoltar simultàniament les seves cançons, per separat, i respectar les seves idees, siguin compartides o no. Però, dissortadament, en aquest país hi ha massa niños, que no deixen de joder con la pelota…
