La premsa laportista que s’ha tornat fanàtica, compulsiva i tan addicta a les palanques com el mateix president faria un favor al club si, gràcies al seu poder didàctic i de penetració social al barcelonisme, presentés la realitat sense tanta fantasia ni mentida. Si més no, hauria de fer el mínim esforç d’anar a l’hemeroteca, repassar els fets i advertir la seva audiència que el famós cercle virtuós va resultar ser, de llarg, el primer i més sonat fracàs de la gestió de Joan Laporta al final dels cinc primers anys del seu primer mandat, entre el 2003 i el 2008.
La reivindicació de la memòria històrica del Barça comença a ser tan necessària com urgent quan, al rebuf d’aquest rodet mediàtic absolutament dominant, es llegeix i escolta de manera reiterada que Laporta vol posar en marxa una altra vegada aquest cercle virtuós. Una iniciativa que, a més, sembla despertar un entusiasme i una il·lusió sense precedents quan realment el que produeix són calfreds i angoixa només de pensar-ho.
Si més no, aquesta és la sensació del reducte del barcelonisme que es manté assenyat, objectiu i se sent veritablement preocupat pel futur del Barça. Molts o pocs, els socis i aficionats blaugranes que no es deixen enlluernar ni per la brillantor dels fitxatges, ni pels presumptes 800 milions amb què Laporta afirma haver netejat el balanç, són conscients més que ningú, i amb independència del desenllaç o dels resultats esportius, que aquest projecte salvatge i galàctic, construït sense fonament, s’esfondrarà més aviat que tard.
A l’origen únic del relat sobre el cercle virtuós hi ha Ferran Soriano quan, en aquells vells temps del 2003, es va sentir elevat al càrrec de mag suprem del PowerPoint i visionari del futbol a temps parcial. Soriano es va inventar la faula del cercle virtuós quan, sorprès pel gran efecte il·lusionant d’un fitxatge com el de Ronaldinho, amb un impacte emocional, futbolístic, mediàtic i publicitari a l’univers blaugrana mai vist, va traslladar aquest fenomen a la seva mediocre i patètica concepció del món com a consultor de segona fila i nouvingut a l’entorn del futbol.
Així va ser com va elaborar la teoria del cercle virtuós i un relat que Joan Laporta va fer ràpidament seu sobre la certesa que, fitxant els millors jugadors del món, el Barça guanyaria tants títols i tants diners que amb aquests beneficis podria seguir comprant i acaparant les estrelles més rutilants del planeta.
Amb els fitxatges de Ronaldinho, Deco i Rafa Márquez, tots tres de la mà de Sandro Rosell, el Barça de l’època va deixar enrere cinc anys de sequera -zero títols des del 1999- conquerint la Lliga 2004-2005. Un moment i una conjuntura aprofitada per Rosell i els seus directius per dimitir i, alhora, per Laporta i Soriano per fer seu aquest èxit, apropiar-se del relat i presumir d’aquesta recepta màgica del cercle virtuós per atribuir-se completament el mèrit i penjar-se totes les medalles.
La falsa sensació que podien convertir en or tot el que tocaven va semblar consolidar-se quan l’any següent l’equip va aconseguir la Lliga i la Champions (París 2006). Poc es podien imaginar Laporta, Soriano i els barcelonistes que, a causa de la seva negligència, supèrbia, autocomplaença i la seva incapacitat manifesta per gestionar el club, aquest celebrat doblet acabaria amargament en dos anys més sense títols i amb excessos, desgovern, descontrol total i un vot de censura salvat in extremis amb trampes i manipulació.
Laporta i Soriano es van creure aquest conte que només amb la suma de bons jugadors n’hi havia prou per mantenir-se al cim després d’arribar. Van desestimar el valor del compromís, l’estil de joc propi i el valor de la samarreta, del sentiment cap a uns colors que professaven jugadors com Valdés, Puyol i Xavi en aquell equip on van començar a treure el cap Iniesta i Messi.
Els van donar l’esquena, els van negar el pes i el protagonisme que reclamaven i van cultivar, per contra, l’hedonisme i la cultura del caprici contra la de l’esforç. Va ser un cercle estèril dominat per la indisciplina i el poder de l’ego immesurable d’aquells cracs que, com Ronaldinho o Deco, no van acabar sentint pel club i per la samarreta el respecte degut.
Laporta i Soriano, cecs adoradors d’aquest fals cercle virtuós, van continuar fitxant sense control ni criteri fora de casa, van reduir el pressupost de la Masia i van dedicar els diners previstos per acabar les obres de la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí a portar figures mediocres com a resultat de negocis i traspassos més que foscos.
La situació va arribar a extrems que van provocar mocadorades i assalts a la llotja contra Laporta i la seva junta, i el suport majoritari dels socis a favor d’un vot de censura contra el qual es va defensar gràcies a les males arts de David Moner, el president de la mesa del vot, que va desautoritzar i va impedir la presència d’interventors d’Oriol Giralt en una sèrie de taules on, a més, van votar centenars de persones que no podien a acreditar la condició de socis. Finalment, les reclamacions d’Oriol Giralt van ser inadmeses per David Moner, jutge i part d’aquell procés tan vergonyós i antidemocràtic que alguns directius com Evarist Murtra en van arrossegar uns quants més a una dimissió igualment tardana i indigna per la seva tolerància a tanta corrupció i totalitarisme.
Aleshores, però, Evarist Murtra ja havia convençut Laporta d’admetre Josep Guardiola un any abans com a entrenador del Barça B, una decisió que el mateix president no veia gaire clara, igual que la insistència de Murtra a posar-lo al capdavant del primer equip en aquella cruïlla i no a José Mourinho, com li demanava el cos i suggerien els informes de la secretaria tècnica.
Així va ser com definitivament es va posar fi al cercle virtuós, amb l’ascens de Guardiola al primer equip i els encertats fitxatges de Dani Alves, a qui Txiki Begiristain havia rebutjat un parell d’anys abans; el rescat de Piqué, també expulsat per Laporta dos anys abans del planter; i Keita. Guardiola, que va tenir l’encert d’ascendir Sergio Busquets i Pedro del filial, a més d’atorgar els màxims galons a Messi, Xavi i Iniesta, no va encertar-la amb Martín Cáceres ni amb Hleb com no ho faria tampoc amb Dmitrò Txigrinski més endavant.
Va ser, per tant, l’excepcional talent del planter, el treball silenciós i excepcional de tècnics com Oriol Tort, el pare d’aquella generació d’or que ningú va veure venir. Messi va estar a punt d’anar cedit a l’Espanyol perquè tant Cruyff com Rijkaard el consideraven massa individualista, els únics responsables de la dècada prodigiosa del Barça a partir de la temporada 2008-09, ja lliures d’aquesta mentida absurda i sense sentit del cercle virtuós. I tots a cost zero per al primer equip.
El que ara fa el Barça de Laporta i de Xavi, fitxar galàctics, no és diferent del que tots aquests anys havien intentat fer els seus grans rivals europeus com el PSG, el Manchester United, el Milà, l’Inter, el Manchester City, el Madrid, la Juventus i el Bayern de Munic contra l’hegemonia del Barça de Messi. Pel que es veu, ningú no ha après res de res.
