El XX conveni de SEAT. Antecedents històrics (1/3)

Ha dit la vicepresidenta de persones i organització, Laura Carnicero, que han signat el conveni col·lectiu més important durant setanta anys d’història de la SEAT. Que no hi ha pla B. Responsables sindicals l’han qualificada d’adanista. Però cal suposar que ella parla des del punt de vista de la direcció i de la propietat de l’empresa. Deu ser conscient que es plasmen postulats de l’organització “científica” del treball, que sempre va tenir per objecte aconseguir que les decisions gerencials fossin indiscutibles per als llecs, que el control del treball i dels treballadors és preferible a l’eficàcia i l’eficiència.

Per explicar millor l’abast d’aquest acord, convé emmarcar-lo en l’esdevenir dels sistemes productius.

 

Antecedents prehistòrics

Per la necessitat de pal·liar la penúria, a les albors de l’espècie humana, busquem les formes i els instruments que ens facilitin saciar les necessitats, la creativitat i les expectatives. El nostre cervell va evolucionar en posar-nos drets i començar a utilitzar les mans. Així vam poder incrementar i transmetre els coneixements, necessaris per idear els mitjans que ens facilitessin el treball i la millora del producte obtingut.

Comencem utilitzant el pal i la pedra. Les unim per formar destrals i llances, més duradores i eficaces. Vam aprendre a encendre, fer servir i controlar el foc, que ens va proporcionar llum i calor. Energia que, juntament amb l’eòlica i hidràulica (ara amb la fotovoltaica i aviat amb la de fusió), va incrementar la possibilitat d’obtenir més i millors béns i serveis. La invenció de la roda i la domesticació d’animals de tir ens va descarregar de pesades tasques de transport. El descobriment dels metalls i la metal·lúrgia va ser decisiu en la construcció de millors estris i eines.

Passem de ser nòmades, caçadors i recol·lectors principalment, a fundar llogarets, pobles i ciutats. El saber, la cooperació i la coordinació dels esforços va aconseguir que prosperés l’agricultura, la ramaderia, la construcció, la metal·lúrgia,…

 

La divisió familiar del treball

A la tribu primitiva els béns obtinguts cobrien les necessitats col·lectives de subsistència. L’home tenia assignades les tasques per a les quals la força física i la disponibilitat eren característiques necessàries i principals: la caça, la collita, la defensa. La dona, generalment, tenia cura de les tasques domèstiques i dels fills, la seva menor força física i els freqüents períodes de gestació eren un gran impediment. Cada unitat familiar es procurava el mínim vital de menjar, vestit i recer.

 

La divisió social del treball

Quan el mínim vital es va anar depassant, algunes persones van poder dedicar-se a altres tasques més especialitzades. Van aparèixer els artesans: ferrers, fusters, paletes, teixidors, que intercanviaven els seus productes pels romanents dels agricultors i ramaders.

L’increment dels béns produïts amb l’especialització artesana va donar origen a altres activitats. La milícia, per retenir o apropiar-se de la riquesa produïda i dels mitjans de producció, especialment les terres. La promulgació d’ordenaments jurídics, amb la seva policia i carcellers annexos, per regular les relacions de propietat, comercials i de convivència. I el mercader, que compra el que produeixen uns per vendre-ho als altres, en els mateixos o diferents llocs. La moneda es va idear per, originàriament, facilitar les transaccions.

Més endavant, els mercaders no es van limitar a comprar i vendre els productes acabats. Van proporcionar les matèries primeres (fil per al teixidor, metall per al ferrer, llavors per al pagès, maons per al paleta), la procedència dels quals era cada vegada més distant i la seva obtenció més complicada. Passa el mateix amb els mitjans de producció: màquines, eines, energia. Tot era més complicat i costós d’obtenir, sense la intervenció de l’intermediari, que s’especialitzava en això.

Els mercaders es van anar fent amb el control de la producció. Amb la part fonamental per iniciar-la i concloure-la. Van augmentar els beneficis pressionant els artesans amb l’amenaça de facilitar-los o no les matèries primeres, els mitjans de producció i la de comprar-los o no els seus productes. El comerç d’objectes de luxe, armes i esclaus va incrementar més els beneficis, per la desconnexió existent entre els costos d’obtenir-los i la utilitat pràctica.

Els diners acumulats pels mercaders, resultants de la diferència entre el preu de compra i els de venda, van augmentar contínuament. Va sorgir la figura del prestador, moltes vegades usurer, que va donar origen al banquer. Acumula diners propis i aliè per tal de prestar-los, a canvi d’un percentatge, previ avaluar les garanties de devolució del principal més els interessos. Els diners van passar a ser una mercaderia més, necessària per iniciar, mantenir o ampliar la indústria.

 

La revolució industrial

El mercader transformat en capitalista, per l’apilament de diners, va canviar d’estratègia amb l’ajuda del banquer. Va deixar de subministrar als artesans les matèries primeres i els mitjans de producció i no els comprava els productes que elaboraven. Va concentrar en un local de la seva propietat els materials, les màquines i les eines i va oferir als artesans només una feina a la seva fàbrica. Al petit taller li va ser impossible competir amb la gran fàbrica. Per la dificultat d’obtenir, sense un suport financer folgat, els cada cop més sofisticats mitjans de producció i l’energia necessària, que provenia de la màquina de vapor i l’electricitat.

El capitalista es va apoderar de la producció, reemplaçant l’antic mercader que l’havia de comprar. L’artesà es va transformar en obrer en haver de vendre la seva força de treball en comptes de vendre’n la producció. El “poder fer” va canviar de mans, però el treballador va retenir el “saber fer”. El treball va passar a ser una mercaderia més, que es compra per menys del seu valor real; és a dir, per menys de la quantitat a què es pot vendre el producte que elabora.

L’energia disponible, diferent de la de l’home i dels animals de tir, de la hidràulica i eòlica, que s’havien de consumir al mateix lloc on es produïa, va fer un salt qualitatiu i quantitatiu espectacular. La produïda per la màquina de vapor alimentada amb carbó, el motor d’explosió que utilitza derivats del petroli i, sobretot, l’electricitat i el transport en alta tensió, van poder ser utilitzades en llocs diferents del de la seva generació.

L’augment de l’energia disponible, més la concentració dels treballadors a les fàbriques, va propiciar la producció en massa. La força física de l’home i els limitats períodes de gestació de la dona van deixar de ser una necessitat i un impediment, respectivament, per intervenir en el procés productiu. Van treballar fins i tot els nens.

El sistema va propiciar un altre canvi de paradigma. La feina, de subvenir a les persones, va passar a ser l’instrument principal de l’enriquiment de pocs. De treballar el necessari per viure millor, a treballar el màxim per augmentar els beneficis dels amos dels mitjans de producció i dels banquers. De l’ús dels mitjans naturals a depredar tota mena de recursos.

Els artesans i els gremis tenien dificultats per oposar-se a la prepotència dels mercaders, per la seva individualitat competitiva. Els obrers es van trobar units per interessos iguals, davant d’un mateix patró i per romandre junts a la fàbrica. Això va crear identitat i consciència de classe i va induir a la solidaritat.

L’organització obrera els va fer forts. Van imposar drets de reunió, associació, vaga i expressió. Amb lluites que els va produir molt de patiment. Al segle XIX es van fundar sindicats de classe i partits d’esquerra. Es denunciava la relativa pauperització de la població, en benefici de la minoria capitalista i van discutir la dicotomia salari plusvàlua.

El sufragi universal va propiciar que l’Estat deixés de servir només els propietaris. La unitat sindical i la negociació col·lectiva van variar la correlació de forces, amb resultants favorables a les reivindicacions obreres. Va disminuir la jornada laboral, es van incrementar els salaris i, en general, van millorar les condicions de treball.

A les escoles industrials, s’obtenien els coneixements teòrics i la pràctica bàsica dels oficis. Al taller es completava la formació pràctica i s’adquiria l’experiència. Els adolescents s’incorporaven a la feina, com aprenents, i anaven promocionant a l’escala d’Oficials de 3a, 2a, 1a i de Mestre de taller. Una cosa semblant passava amb els graus d’enginyeria i altres professionals.

La promoció per mèrit i capacitat de la persona va incentivar l’adquisició de coneixements i experiències. L’alta qualificació professional dels treballadors els va fer imprescindibles i va propiciar la contractació fixa i indefinida. En actualitzar el vessant intel·lectual i cultural es millorava el seu estatus social, adquirien identitat i es possibilitava l’increment salarial. El treballador era independent de l’empresa, podia anar-se’n a qualsevol altra, en tenir sabers més grans i millors, que allò que l’empresa li ensenyava, per fer allò que li manessin, allà on el posessin.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides